Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
Les coses mai no van ser fàcils per a Pablo Casado. El primer president del Partit Popular escollit per democràcia interna va haver de competir amb dues formacions del seu mateix espectre, Ciudadanos i Vox, que li han fet ombra des de bon començament. Tot i el seu esperit aznarista, amb voluntat de tornar a convertir el PP en la referència del centredreta espanyol, Casado no ha fet fortuna amb la seua estratègia. Les seues declaracions, les seues contradiccions, les seues sobreactuacions, l’agressivitat del seu discurs o les derrotes electorals no han sigut els factors que han acabat amb la seua aspiració a presidir el govern espanyol. Un enfrontament sobtat amb Isabel Díaz Ayuso que la presidenta madrilenya va fer públic ha sigut la condemna per a un polític que mai no va acabar de convèncer els seus. I que bona part dels analistes imaginaven a la Moncloa per pura qüestió d’alternança i no per mèrits propis.
Fruit dels seus vincles directes amb Aznar, exhibits en multitud d’actes conjunts i en el seu discurs sovint provocador contra els nacionalismes perifèrics, Casado es va emmirallar en el creixement d’aquell president del PP que va arribar a la Moncloa el 1996 després d’haver mobilitzat bona part del vot valencià. L’accés d’Eduardo Zaplana a la Generalitat, possible pel seu pacte amb els regionalistes d’Unió Valenciana, va anar precedit d’un míting multitudinari del cartaginès a la plaça de bous de València que va injectar motivació al seu públic. La fórmula es va repetir a l’any següent, amb tot un bany de masses d’Aznar a Mestalla en la campanya electoral que va acabar amb el període de Felipe González al govern espanyol. Casado es va inspirar en aquella fórmula per catapultar Carlos Mazón l’any passat també a la plaça de bous, tot i que fora del context electoral.
L’estratègia de Casado al País Valencià s’ha emmirallat, segur, en la d’Aznar de fa vint-i-cinc anys. Amb un candidat zaplanista a la Generalitat i amb un intent de guanyar aquesta institució com a efecte dòmino per garantir el seu accés a la Moncloa. I tot amb l’impuls dels actes multitudinaris, limitats en temps de pandèmia, però convocats aquests anys.
Quan encara era candidat a presidir el PP després de la moció de censura amb què Pedro Sánchez va apartar Mariano Rajoy de la presidència espanyola, Casado es va afanyar i molt a visitar el País Valencià per guanyar-se el suport de la militància. Era la primera prova de com d’important era aquest territori per a la seua estratègia. De fet, Alacant va ser la segona ciutat a visitar, precedida només de Madrid, per tot seguit viatjar a Elx, València i Castelló de la Plana. A Alacant comptava amb un suport fonamental, el de l’alcalde Luis Barcala, amb qui es va passejar per la ciutat durant una jornada matinal de les Fogueres de Sant Joan, la festa local. L’alcalde alacantí, davant la crisi actual del PP, va ser dels primers del seu partit a demanar un nou congrés d’unitat que ara ha d’arribar.
A la contra de Casado hi havia César Sánchez, alcalde de Calp i en aquell moment president de la Diputació alacantina, qui es va posicionar amb Maria Dolores de Cospedal, la candidata que va trobar més suports a la demarcació provincial del sud. El líder del partit a Elx, Pablo Ruz, sí que donava suport al candidat que acabaria esdevenint el triomfador de les primeres primàries del PP. Curiosament, la persona que més es va posicionar amb Casado a les primàries, la diputada Belén Hoyo, ha sigut de les primeres a dimitir de la direcció del partit després que esclatara la crisi actual, posicionant-se contra Casado i Egea.
Guanyada la cursa per presidir el PP, Teodoro García Egea, número dos de Casado i principal assenyalat per Ayuso en la crisi actual, va visitar Alacant en la convenció local del partit recentment recuperat el curs polític després de l’estiu del 2018. L’aposta de Bonig per Soraya Sáenz de Santamaria va contribuir a la seua sentència com a líder del PP valencià i el seu substitut seria un amic íntim del secretari general del PP. Era Carlos Mazón, que venia de presidir la Cambra de Comerç d’Alacant, militant del partit des que era estudiant i qui va assolir el seu primer càrrec públic de rellevància l’any 1999 com a director de l’Institut Valencià de la Joventut.
Abans d’aquest relleu, en els períodes electorals del 2019, Casado va reivindicar una reforma del finançament per als valencians i es va responsabilitzar de dur-la a terme si arribava a la Moncloa. És la promesa eterna dels candidats a la presidència del govern espanyol des de fa més d’una dècada cada vegada que es promocionen a València, però ningú no l’ha portada a la pràctica. Aquesta tradició, també mantinguda pel PP, llevava credibilitat a la proposta. L’intent fracassat d’arribar a la Generalitat per part d’Isabel Bonig, acompanyat del creixement exponencial de Ciudadanos a les eleccions valencianes –que es va quedar a menys de 40.000 vots dels populars–, van evidenciar que el treball de Casado per tornar el PP a l’hegemonia de l’espai centredretà no va funcionar. La pujada de Vox, a còpia també del desgast de Ciudadanos, dificultarà encara més aquesta tasca per al PP a curt i mitjà termini, i Casado no semblava tindre la clau per a resoldre aquesta contrarietat. Així s’ha demostrat en les últimes cites electorals.
Casado, alhora, també va ser víctima de la seua malaptesa a l’hora de vincular el seu partit amb el País Valencià. Recentment arribat a la direcció de la formació, va defensar el «llegat impecable» de la formació al territori, fet que va despertar crítiques per les desenes de casos de corrupció protagonitzats pel PP, molts d’ells encara judicialitzats. A nivell simbòlic, però molt simptomàtic, cal recordar el seu discurs en el congrés del PP valencià, quan va traure una senyera per cloure el seu parlament i la va penjar del faristol des de dalt de la tela, amagant la part blava coronada, descuit que els seus companys de partit van rectificar de manera atropellada. El vídeo es va fer viral.
L’últim bany de masses de Casado a València es va produir a l’octubre de l’any passat amb un míting a la plaça de bous. Acompanyat de Carlos Mazón i María José Catalá, erigits com els seus polítics de referència al territori, el PP va aconseguir omplir aquest recinte amb la presència, també, de polítics històrics del partit com ara l’expresident Francisco Camps, fins aquell dia condemnat a l’ostracisme i recuperat per un PP –si més no, en termes de presencialitat– poregós perquè emprenguera una aventura electoral en solitari que Camps mai no va descartar. L’acte no va ser molt distint d’altres convocats arreu de l’Estat: promeses d’encarcerar Puigdemont, crits d’un públic entregat que clamava per la detenció de l’expresident català que resideix a Bèlgica, crítiques contra les lleis de memòria històrica i acusacions contra el Botànic per tindre en l’horitzó, asseguraven, la construcció dels Països Catalans. En aquell moment, Toni Cantó ja havia fet el salt al PP, partit que ultimava l’operació per absorbir Ciudadanos, en fase irreversible de descomposició. Aquell era un acte per enfortir la moral de la militància i dels votants, un acte per consolidar Pablo Casado com a líder del partit i un acte, també, amb vocació d’esdevenir punt de partida per a futurs triomfs electorals.
Més enllà de la nostàlgia aznarista, el cert és que Casado es referia al País Valencià com la seua «segona terra». La seua muller, il·licitana, segur que contribuïa a aquesta sensació. Però hi havia tota una estratègia electoral que convidava Casado a visitar de manera insistent les ciutats de València i Alacant. Una estratègia fracassada el 2019 en les cinc eleccions que es van convocar –municipals, autonòmiques, europees i dues d’àmbit estatal–, però que havia de tindre més recorregut, sobretot de cara a l’any vinent. Forçat a deixar la presidència del partit, Casado no podrà culminar, com a president del partit, aquesta operació a la valenciana per fer tornar el PP a la Generalitat i a la Moncloa.
