Amb 224 morts i quatre desapareguts a les espatlles, amb la negativa de facilitar el registre de trucades del 29 d’octubre per part del president Mazón, amb l’impediment de proporcionar la factura del polèmic i improcedent –i qui sap, a aquestes altures, si real– dinar amb la periodista Maribel Vilaplana, amb la injustificable incompareixença de Mazón el dia dels fets, amb la desastrosa gestió del seu equip de govern i amb el reg milionari a empreses que van participar en la Gürtel perquè ara participen en la reconstrucció, el mínim que podrien fer els màxims representants del Consell seria mostrar respecte i abaixar el cap davant els més que raonables retrets que han d’encarar.
Però no. Dimarts, el president Mazón, en una compareixença al barranc del Poio, es va atrevir a suggerir que aquells que des de les proximitats l’insultaven tenien «filiació política». Com si després de la seua pèssima gestió calguera tindre «filiació política» per tirar-li en cara els 224 morts i els quatre desapareguts provocats per les inundacions i per la nul·la prevenció del seu govern.
Ahir dimecres la vicepresidenta i portaveu del Consell, Susana Camarero, va repetir aquest modus operandi i va aprofitar un succés que ella mateixa va definir com a «casual» per acusar els qui es manifesten continuadament contra la gestió del president Mazón i li demanen la dimissió de «generar odi». I ho va dir mentre reconeixia que la irrupció d’un home davant el Palau de la Generalitat amb una pistola de plàstic era un fet aïllat i que l’home en qüestió estava diagnosticat amb una malaltia mental, fet pel qual no va ser detingut, ja que a més no la va posar en cap perill. L’anècdota, però, ha servit a la vicepresidenta Camarero per a fer una relació totalment inversemblant i victimitzar-se.
Aquestes excuses, aquestes actituds, aquesta supèrbia faria riure si al darrere no hi haguera l’enorme quantitat de morts que hi ha degut a la incompetència manifesta d’un govern que ha batut rècords en inoperància i també en oposició. 130.000, 100.000 i 80.000 persones, segons xifres oficials de la Delegació de Govern estatal, no ixen al carrer de manera consecutiva per a demanar la dimissió d’un president si no és perquè l’assumpte és molt greu.
El president Mazón i els seus consellers, al contrari, prefereixen afrontar aquesta situació amb un desvergonyiment que no s’atreveixen a exhibir a les localitats afectades, per les quals ni tan sols poden passejar. Ho eviten perquè la «generació d’odi» ha motivat una persecució «polititzada» o perquè després del desastre del 29 d’octubre no tenen valor de mirar als ulls de les víctimes? La resposta és molt evident, encara que el president Mazón i la vicepresidenta Camarero vulguen desviar l’atenció amb arguments impresentables.
