Via Mediterrània celebra aquest dissabte el seu congrés amb la mirada posada en bastir una coalició que pose una veu valenciana a Madrid. Un projecte que l’avançament electoral de Pedro Sánchez els ha obligat a accelerar.
Em pense que la primera pregunta obligada és per la valoració dels resultats electorals.
Jo ja imaginava uns resultats similars, molt condicionats per l’abstenció, que ha afectat més l’esquerra. Hi ha molta gent decebuda amb la marxa del Botànic en conjunt i dels partits que el conformen, per raons òbvies. El 2019 ja es va veure que la dreta estava molt forta, es va guanyar per molt poc, especialment a l’Ajuntament de València, on va ser pels pèls. Era obvi que la dreta no estava batuda, que té molta gent i molt disciplinada. De fet, quan l’esquerra guanya al 2015, ho fa en part per una abstenció de part de l’electorat conservador i ara s’ha girat la truita i pense que és perquè hi ha un electorat al País Valencià, que podríem anomenar transversal, que no es troba còmoda amb la dreta però tampoc amb l’esquerra que ve de Madrid. És un sector que ha estat molt maltractat pel Botànic i que el 2015 i el 2019 va votar i ara s’ha abstingut.
Parlant de decepcions amb Compromís. Vostè era diputat a Marid per Compromís i el 2019 se’n va anar. Per què?
Perquè és quan m’adone que ja no és més el meu projecte. Fa anys que ja no té en compte que una força que vol representar el valencianisme i el progressisme ha de representar un espectre ampli. En canvi ha caigut en el parany d’una sèrie de radicalismes i de defensa d’unes reivindicacions que no tenen un abast general, sinó que és focalitzen en col·lectius molt concrets. Està bé que es reconeguen aquests drets, açò està fora de discussió, però una formació política ha de saber filar totes les reivindicacions i emmarcar-les en un relat general perquè totes encaixen. Quan això es perd i la gent percep que coses com el sistema impositiu, l’accés a l’habitatge, la sanitat, educació, etc., es fiquen en un lloc secundari per darrere de reivindicacions més minoritàries, deixa de sentir-se representada i se sent decebuda.
Pensa que Compromís canvia quan arriba al govern?
Compromís no ha sigut coherent en temes nuclears com la llengua i la cultura, el model comunicatiu, l’entramat institucional que vertebre el país, la defensa del teixit productiu… El 2015 entra al govern en un moment d’emergència, amb el país desfet per la crisi, la corrupció i la inoperància del PP. I llavors para el colp i ho fa molt bé, però no pots estar vuit anys únicament resolent situacions d’emergència. S’han de resoldre aquestes emergències, però també cal generar un model econòmic que genere recursos per a poder afrontar-les.
El País Valencià té indústria, agricultura, coneixement… Tot això s’ha posat en valor perquè rendira? La reivindicació de l’acció de govern són una sèrie de conquestes individuals que estan molt bé, hi estem d’acord en totes, però cal anar més enllà. Perquè potser el problema és que tenim un model econòmic que genera precarietat i potser en lloc de donar una ajuda es pot generar una situació on l’ajuda no siga necessària.
I què hauria d’haver fet i no ha fet?
Doncs primer de tot, hauria d’haver fet política a Madrid i Europa i no s’ha fet. Caldria reivindicar el finançament, els fons europeus que ens pertoquen, que sàpiguen en Europa que nosaltres som part del seu estat del benestar… Però per això cal fer política i no estar pendents del que diran a Madrid.
I vostè creu que Compromís tenia prou força per fer tot açò? A Madrid tenia un diputat i a Europa ja el va perdre…
El govern espanyol ha guanyat moltes eleccions per un sol vot. Com la reforma laboral, que es va aprovar per una equivocació d’un diputat, i Compromís tenia un vot. La resposta la tens ací. A mi m’agradaria que es treballara per tres o quatre idees molt simples i transversals: finançament, aturar la recentralització de l’Estat, que la política internacional ens tinga en compte, tenir un sistema fiscal que permeta mantenir l’estat del benestar… I si no tens un govern que et done això, doncs el fas caure. Així de senzill.
Sovint es diu que aquesta lògica és la del PNB, però el PNB té molta més força que Compromís: té els empresaris alineats, mitjans de comunicació, una base social molt sòlida…
Una vegada, Aitor Esteban, el portaveu del PNB al Congrés, em va dir: «La gent es pensa que som el partit dels empresaris, i és de veres. Som el partit dels empresaris, però també dels taxistes, dels bombers, de les classes mitjanes… Som el partit que vota més gent a Euskadi i això ho hem guanyat sent confiables. I si som el partit dels empresaris és perquè ells busquen confiabilitat i nosaltres som confiables. Quan deixem de ser-ho, ens deixaran de votar». Si vols ser com el PNB, actua com el PNB.
El 2019, quan deixa Compromís, aquest estava al govern. Normalment les escissions són quan es perd el poder, no al revés.
Jo estic implicat en política des de jovenet i arriba un moment que l’evolució de Compromís trencava amb la meua coherència. I podia actuar assumint aquesta contradicció o marxar. I vaig optar pel segon. Jo no estic en política per poder. Quan hi vaig entrar, la política no donava més que disgustos i desgràcies. I les primeres reunions de Compromís les féiem en un bar de la poqueta gent que érem. Dedicàvem temps i esforços en una cosa que pensàvem que valia la pena. Mai m’ha mogut un interés particular.
Llavors funda Via Mediterrània que es defineix com a valencianista i progressista. Així a priori s’assembla molt a Compromís. En què es diferència?
En la defensa d’uns interessos generals que pensem que estan molt ben assentats en la societat valenciana. El País Valencià té un avantatge respecte altres territoris. Per qüestions històriques és molt igualitari, gràcies sobretot al factor treball. La gent ací ha treballat molt, ha convertit l’Albufera en camps d’arròs, la indústria a l’Alcoià, a Ontinyent o a la Plana Alta apareix perquè la terra no donava i la gent inventa el que siga, moble, joguet, gelat… La immensa majoria de la gent es funcionalitza a través de la laboriositat. No som un país de rendistes.
Però durant la Batalla de València va generar-se una divisió que va ser aprofitada per qui no havia de fer-ho i des de llavors la dreta valenciana es troba en mans d’una gent que representa un sector molt minoritari, de caràcter extractiu, però que tot i açò ha aconseguit que la gent li compre el discurs. I per part de l’esquerra, unes organitzacions que importen uns plantejaments des de Madrid o altres llocs i que viu molt bé a base de demanar a la gent una adhesió acrítica per tal de fer front a la dreta. I així és com ens trobem com una gran part de la societat valenciana es troba ubicada on no li tocaria i dirigida per gent que no li tocaria.
Tenim un dèficit de representativitat i Via Mediterrània vol acabar amb aquest dèficit i fer una política que s’adapte de forma natural al tarannà valencià, que és pragmàtic, constructiu, gens extremista.
Entrant ja en consideracions més pràctiques, la meua percepció és que no sé si l’espai polític valencianista és prou gran. I més tenint en compte que cal el 5% dels vots per entrar a les Corts.
En cada elecció es demostra que la gent és lliure i que el vot és variable. Els partits a vegades pensen que són propietaris dels vots, però partim de la idea que no és així i que el més important és arribar a les persones i que vegen que hi ha un discurs que s’adequa als seus interessos.
I com s’arriba a la gent?
És que ja hi ha una part significativa, m’atreviria a dir que fins i tot majoritària, de la societat valenciana que ja ha entès que estem en un Estat que no vol representar-nos tal com som, que no està treballant pels nostres interessos, que sols ens ofereix una recentralització que comporta la llei de l’embut: a la capital hi ha les oportunitats, els recursos i els millors treballs, i a les províncies el divertiment.
El treball que s’ha fet denunciant l’infrafinançament, la humiliació que suposa que no poguem recuperar el nostre dret civil… Aquestes idees tan simples la gent comença a posar-les entre les seues prioritats i ací podrem trobar molta gent que puga confiar en nosaltres. Si sabem ser confiables, clar.
Dissabte teniu el congrés. Com es planteja?
Doncs potes cap amunt, perquè tenim unes eleccions convocades ara i estàvem preparant-nos per al desembre i ara ens veiem obligats a avançar-ho tot. Però estem treballant per bastir una alternativa seriosa de cara als comicis.
Amb quin programa?
No és el moment de presentar programes molt detallistes, sinó d’impulsar una confluència basada en una serie d’idees fonamentals i que permeten que els valencians tinguen una veu al Congrés. Una veu que se n’isca del guió que imposa el bipartidisme i que, des de Madrid, reivindique la nostra gent.
I veuen opcions a una proposta així?
Atès l’estat de xoc en que ha quedat la societat valenciana, amb una part de l’electorat que s’ha considerat orfe d’una representació, i ja que no podem decidir els ritmes electorals, anem a intentar ser-hi. I no fer-ho en solitari sinó bastint aliances.
Aliances amb qui? Es pot avançar?
Estem oberts a qualsevol que entre en les idees que t’avançava.
Sí, però teniu deu dies per registrar la coalició, amb algú haureu parlat ja.
Estem fent converses, però encara no hi ha res definitiu i és arriscat posar noms. Quan puguem, ho avançarem, que com bé deies, serà prompte.
