Barcelona és capital (1). El millor alcalde, el Rei
Barcelona és capital (2). Una operació d’Estat
Barcelona és capital (3). Barcelona, capital de Catalunya
Capital dels Països Catalans
Fins i tot, la capitalitat de Barcelona respecte als Països Catalans va ser objecte de reflexions ben explícites per part de José María Aznar, que en les seves memòries afirma: «València tenia para nosotros un significado especial. Cambiar el signo político del Levante espanyol representava para el centro-derecha un gran reto y conseguirlo fue una operación històrica que suponía un valioso factor de equilibrio general en España. El vinculo entre Madrid y Valencia generaría por razones de cercanía unes sinergies muy importantes en la Comunidad Valenciana, que contribuirían a fortalecer en esta una posición pròpia, frente al acoso del expansionisme nacionalista radical en Cataluña y al propio nacionalismo dentro de Valencia». No hi ha dubte que Aznar veu clarament que cal separar Barcelona de València; la història del bloqueig del Corredor mediterrani per part dels governs del Partido Popular —i també del PSOE— no s’explica sense aquesta mena d’«operaciones históricas»; de la mateixa manera que el 23 de febrer del 1981, els tancs dels colpistes no van sortir ni a Madrid, ni a Bilbao; ni tan sols a Barcelona, sinó a València.
La reacció madrilenya no només no s’ha produït sinó que des de la capital del reino, emergeix en els darrers anys una mena d’intent per recuperar la idea d’Imperi. Llibres com el d’Elvira Roca Barea Imperiofobia y Leyenda Negra. Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio español, un èxit editorial amb el suport d’importants diaris com El País i El Mundo. Aquesta obra, no per casualitat prologada per un dels Fundadors del Fòrum Babel i del Partit Ciutadans, Arcadi Espada —que afirma com a gran virtut del llibre que «ha fet d’Espanya un país simpàtic»—, ha estat objecte d’innombrables elogis per part de determinats polítics, i per això, i malgrat la curta carrera d’historiadora, s’ha proposat a l’autora per al Premi Princesa d’Astúries en Ciències Socials, comptant amb l’aval de personalitats tan destacades com Felipe González, José María Aznar, Alfonso Guerra o Fernando Savater; és a dir, insignes figures de la política nacionalista espanyola. Bona part de l’èxit d’aquest llibre —més de 100.000 exemplars venuts en pocs mesos; a finals del 2019 ja havia aconseguit trenta edicions— es deu als elogis rebuts per part del ministre d’Afers Estrangers, José Borrell i actual «Alto Representante de la Unión para Asuntos Exteriores y Política de Seguridad» , que va utilitzar els seus arguments per opinar contínuament sobre la situació actual a Catalunya i rellançar l’orgull de ser espanyol, tant en clau internacional com sobretot interna.
Tot plegat en un intent de consolidar una nació fallida, un estat fracassat, que encara plora per la pèrdua de les colònies del 98; i que, com aleshores, projecta sobre Catalunya, i també la resta dels Països Catalans, el seu pànic al que a Madrid anomenen el separatisme i que consideren terrorisme. En realitat al que més tem Espanya és la insignificança internacional, i a la pèrdua d’una part del seu territori que odien i menyspreen, però que considren seu, com quan Ernesto Giménez Caballero escrivia l’any 1939, en Amor a Cataluña: «Cataluña. La maté porque era mía». Cal remarcar la manca d’intel·lectuals que donin resposta clara a aquests discursos, excepció feta de José Luís Villacañas, que ho descriu perfectament en el pròleg al seu llibre Imperiofilia y el populismo nacional-católico: «El éxito del libro es revelador de las escasas exigencias culturales de ciertas elites del país, quienes frente a un mundo que no entienden ni saben ya dirigir, necesitan de una legitimidad que Imperiofobia les ofrece de un modo brutal». Tot plegat és una demostració que Espanya continua invertebrada, malgrat intentar-ho a Alta Velocitat.
En moments com el que travessa el País Valencià, o les Illes Balears que mostren l’ascens de l’extrema dreta més enemiga de la cultura en general i, especialment de la cultura catalana, mentre Espanya va d’operació històrica en operació històrica, cal tenir present que Barcelona, València i Palma són les cocapitals de la nostra cultura.
