Barcelona és capital (1). El millor alcalde, el Rei
Barcelona és capital (2). Una operació d’Estat
Barcelona, capital de Catalunya
Durant el segle XX, més de la meitat dels anys Espanya ha estat governada per Dictadures, i la resta, per les seves conseqüències. Tant durant la Dictadura de Primo de Rivera com durant la de Franco, la cultura catalana va ser perseguida, prohibida, censurada, com l’ús de la llengua en la vida pública i administrativa, a més a més, en períodes aparentment democràtics, a Catalunya s’imposava una suspensió de les garanties constitucionals. Les asimetries culturals d’aquesta situació encara són ben visibles, tot i que tendeixen a ser negades sistemàticament pels grans beneficiaris de l’estructura totalitària que va beneficiar el fet d’escriure i publicar en castellà, mentre posava tota mena de traves a escriure i publicar en català. Que dues de les grans obres poètiques de la literatura catalana del segle XX siguin Elegies de Bierville de Carles Ribai Nabí de Josep Carner, és a dir, textos d’exili és una dada profundament significativa. O que Mercè Rodoreda escrivís la major part de la seva narrativa barcelonina des de Ginebra. O que Pompeu Fabra estigui enterrat al Rosselló, i Josep Maria Corredor se suïcidés a Perpinyà. Tot plegat, sumat a moltes altres absències dona la mesura del capital cultural que Barcelona va haver de desenvolupar de manera estranya, terrible, gairebé sinistra. Mentrestant, l’Estat espanyol rebatejava carrers, esborrava memòria ciutadana, creava premis literaris en castellà a través de les seves editorials nacionals subrogades.
La dominació política de la llarga postguerra no deixa de ser el punt de continuació de processos anteriors, que es projecten molt més enllà de la mort del Dictador. Durant els darrers quaranta anys, hi ha hagut una temptativa de dominació simbòlica, que no reconeixia l’existència d’una literatura catalana, la invisibilitzava als mitjans de comunicació, i celebrava obres molt menors d’autors en castellà que tenien pocs mèrits literaris a banda d’escriure a l’àrea metropolitana de Barcelona com a espanyols. El reconeixement de Juan Marsé amb el premi Cervantes l’any 2008, d’Eduardo Mendoza l’any 2016, el darrer Premio Nacional de Literatura a Joan Margarit o l’entrada de Félix de Azúa a la Real Academia Española de la Lengua l’any 2016 té molt més a veure amb les seves posicions polítiques, en alguns casos clarament i activament anticatalanistes, que amb la vàlua de les seves obres. La cosa ve de llarg: l’any 1997, en ple sorgiment del Foro Babel, Arcadi Espada va publicar Contra Cataluña, i amb aquest títol va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de Literatura en castellà, atorgat l’any següent. No s’havia publicat cap altre llibre en castellà, a Barcelona, aquell any que fos mereixedor d’una distinció —subratllem-ho— literària? Poc després el mateix Espada seria un dels cofundadors de Ciutadans, braç polític del Foro Babel que, com si fos una mena de blaverisme esquizofrènic, només tenia en el seu programa l’anticatalanisme —ells en deien antinacionalisme, però el seu desenvolupament parlamentari ha mostrat amb escreix que no tenen altre programa que el nacionalismo espanyol—. Aquest fet enllaça clarament amb algunes de les figures triades en els darrers anys per a pronunciar el Pregó de la Mercè.
En aquest punt cal recordar que el 2001, Pasqual Maragall va publicar dos importants articles a la premsa: el primer, «Madrid se va», va aparèixer a l’edició catalana d’El País, el dia 27 de febrer, començava: «Se tiene desde la periferia la sensación de que Madrid se va de España. Que juega otra liga, la liga mundial de ciudades». Era un moment en què Maragall representava els valors del federalisme asimètric mentre Madrid anava concentrant cada cop més el poder econòmic i polític. Maragall ho va veure molt clar:
«Antes Madrid era la capital política, y Barcelona y Bilbao, y luego Valencia, las capitales industriales y económicas. Ahora figura que es al revés. Ahora Madrid es ante todo la capital económica, la capital de la innovación y de la nueva economía, mientras que el poder político se ha descentralizado: Cataluña tiene su Generalitat, Euskadi sus fueros y sus conciertos, y la Comunidad Valencia su Zaplana, con su IVAM y con sus rápidos trenes y carreteras a Madrid (¿qué más quieren?). (…) Hay que terminar con esa visión torpe de la España uniforme, frente a la España diversa que defendía Bono hace poco en el Club Siglo XXI de Madrid. Por el bien de España. Por el bien de Cataluña. Por el de todos. La sorpresa que se van a llevar los uniformistas el día que España les diga a golpe de urna que no es como ellos querrían que fuese, que es libre y diversa, que está hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de entenderse y de respetar un proyecto común. Común, no impuesto.»
L’article acabava amb una seriosa advertència: «Si Madrid se va solo por ahí, puede ser que un día se encuentre que los demás vamos todos juntos por otro lado. El Madrid del Gobierno, claro. Porque el Madrid de Tierno no creo que esté metido en ese viaje». Ningú va saber repondré des de Madrid, on el Partido Popular ocupava la Moncloa la Comunidad Autònoma i l’Ajuntament.
Dos anys més tard, en el mateix periòdic de referència del socialisme, el dia 7 de juliol de 2003 apareixia la continuació lógica d’aquella argumentació: «Madrid se ha ido»:
«El magnífico paisaje pintado por la Constitución, una España plural, con idiomas, pueblos y nacionalidades unidas en un proyecto común, se iba como destiñendo para permitir la aparición de la auténtica, inmarcesible e incombustible pintura de fondo, la de la España radial, díscola, difícil y necesitada de una mano firme en el centro para dominar sus demonios; si bien ahora una mano tan económica como política, tan “liberal” como antes dictatorial, tan obvia e inocente de todo pecado como nunca antes lo había sido. Ya ni se necesitaba repetir la frase del XVIII, en aquella pragmática sanción que procuraba la desaparición del catalán “sin que se notara el empeño”: las cosas irían en este sentido, en efecto, casi sin percibirse.
“¡Es el mercado, estúpidos!”, nos decían desde Madrid a los catalanes y otros periféricos que cuestionábamos la actitud del Estado.»
Maragall sembla avançar-se a les tesis de Sergio del Molino sobre l’España vacía, i apunta clarament cap a les elits extractives —terme encunyat per Daren Acemoglu i James Robinson, en Why Nations Fail? The Origin of Power, Prosperity and Poverty i que ha estat desenvolupat precisament per a criticar-hi l’aristocràcia, falsament orteguiana, del poder econòmic, i que pren forma i força amb la persistència de les elits franquistes en els engranatges de poder espanyol; en els partits, l’estructura administrativa, i especialment, les constructores, les grans empreses, la banca, i els antics monopolis públics privatitzats. Aquest parasitisme d’unes elits que han pres decisions que, des de l’anàlisi més elemental caldria considerar errònies, no és altra cosa que tractar de mantenir privilegis en un moment de descomposició. Unes elits extractives que, amb el beneplàcit i les privatitzacions dels governs d’Aznar, havien convertit Madrid, i les seves empreses amb seu a la capital, en la residència fiscal més profitosa per a l’especulació; és a dir, tots els capitals per a la capital i els seus grans empresaris.
El resultat constatable el sintetitza el que alguns mesos més tard seria president de la Generalitat: «Yo confío en que la sociedad civil madrileña reaccione y se plantee seriamente cuál ha de ser el papel de esa comunidad en la política española; y para empezar, cómo debe Madrid regenerarse políticamente». La frase final és gairebé una profecia: «Cuatro años más de deriva como la de los dos últimos y España perdería el norte. Y nunca tan bien dicho.
Poc més tard, Maragall, gairebé contra el sector del seu partit més fidel al carrer Ferraz, i amb la desqualificació per part dels barons territorials del PSOE —presidents de comunitats autònomes que no haurien existit sense el Café para todos amb què la Constitució va mirar d’aigualir el nacionalisme català, basc i, en menor mesura, gallec— va mirar de resoldre l’encaix de Catalunya en Espanya amb la proposta d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, amb l’evolució resultat sobradament coneguts i que no és el moment de sintetitzar. Finalment, Maragall, en una roda de premsa històrica, va anunciar que abandonava la política per problemes de salut, li havien diagnosticat un alzhèimer —la qual cosa podia explicar alguns lapsus que, malintencionadament, alguns adversaris polítics havien associat amb problemes amb la beguda—. Madrid se n’havia anat. Pasqual Maragall, traït pels seus i els altres, també.
