Barcelona és capital (1). El millor alcalde, el Rei
Una operació d’Estat
Quatre anys més tard, el partit espanyolista fundat per quadres del PSOE a Catalunya, Ciutadans, va presentar com a candidat a l’Ajuntament de Barcelona l’exprimer ministre Manuel Valls, un dels responsables de la fallida del Partit Socialista francès i molt polèmic per les seves actuacions com a ministre de caràcter xenòfob. Ernest Maragall —històric socialista arrenglerat a Esquerra Republicana de Catalunya— va guanyar les eleccions en vots, però Colau va tornar a ser alcaldesa, formant majoria amb Valls i Jaume Collboni. En marxar de Barcelona, Valls va declarar que la seva missió estava acomplerta: impedir que un Barcelona tingués un alcalde independentista: «El ex primer ministro francés, que facilitó la segunda investidura de Ada Colau, se muestra “orgulloso de haber frenado al independentismo”»
Finalment, encara cal afegir una altra anècdota electoral: en les eleccions municipals del 28 de maig de 2023, Xavier Trias va guanyar en vots, i per un moment semblava que tornaria a ser alcalde de Barcelona; però la sorpresa va ser un nou pacte inesperat de darrera hora: Jaume Colboni, que havia estat al consistori de Colau durant les dues legislatures anteriors i, per tant, corresponsable de les polítiques municipals dels darrers vuit anys, poc abans de l’inici de la campanya va sortir estrepitosament i apressadament de l’equip de regidors al govern de la ciutat per a fer oposició en la seva campanya electoral, com si no hagués tingut res a veure amb Colau, a qui no va deixar de criticar durament. Quan semblava que un pacte entre la candidatura de Trias (Junts) i la de Maragall (ERC) restituiria a Trias a la Batlia, a darrera hora un pacte entre el PSC, Barcelona en Comú i el Partido Popular, va dorar l’alcaldia a Collboni.
Diversos analistes i politòleg van parlar clarament d’una tercera operació d’Estat per a evitar que la capital de Catalunya tingués un alcalde independentista: per exemple Vicent Partal, en un editorial a Vilaweb, no dubta a afirmar que «per tercera vegada, sense vergonya ni remordiments, les forces espanyoles s’han unit per impedir que la capital de Catalunya tinga un batlle independentista»; fins i tot els comentaristes de El País deixa entreveure una certa perplexitat: «Es la segunda vez que un pacto de última hora frena un gobierno independentista en minoría después de que Ada Colau lograra la Alcaldía hace cuatro años, con los apoyos de los socialistas y del partido que creó el ex primer ministro francés, Manuel Valls. Ha sido una sesión tensa, agria, llena de reproches cruzados entre partidos y con frecuentes abucheos al PSC y a los comunes». I tot i que Ada Colau ha insistit que no entrarà a formar part de l’equip de govern de Collboni, en el moment de redactar aquestes ratlles d’actualització de la part introductòria d’aquest llibre, no es descarta cap hipòtesi.
Si tenim present que aquelles afirmacions inicials de Colau s’adreçaven tant al públic —l’electorat— espanyol com al català, i reforçaven el discurs periodístic i polític d’una part de l’espectre demoscòpic barceloní, és necessari subratllar aquesta ambigua resistència de la capital de Catalunya a ser-ho; també és molt significativa la recurrent temptació de negar que ho sigui. Sobretot si tenim present que sempre ho ha estat. I Madrid, no n’ha estat mai, capital de Catalunya, és només la capital d’Espanya, un estat fallit qüestionat precisament des de Catalunya, que no vol ser-ne part, i que té en Barcelona un dels seus agents més potents per a esdevenir un Estat, amb capital a Barcelona. I menys encara capital cultural; en aquest sentit, hauria estat més aviat al contrari, si atenem el paper de referència cosmopolita en el primer terç del segle XX, en els darrers anys del franquisme i els primers d’allò que s’anomena transició; però no entrarem pas en aquest joc absurd sobre si podem… o no podem… Finalment, quan gairebé estava enllestit aquest llibre, el Periodisme d’Estat va publicar a La Vanguardia un editorial del seu director, Jordi Juan, amb el títol «Madrid y Barcelona, 2036», en què proposa una candidatura conjunta per als Jocs Olímpics de l’any 2036.
Però, per molt que s’afirmi el contrari, Barcelona és la capital de Catalunya, i és una capital cultural europea. Contra això ha lluitat Espanya durant dècades, contra això lluitava també la frase de l’alcaldessa, i aquest ha estat l’objectiu de les tres legislatures municipals manipulades per una operació d’Estat.
