El millor alcalde, el Rei
Ara fa alguns anys, el 13 de desembre de 2015, la futura exalcaldessa de la ciutat de Barcelona va pronunciar unes paraules que només poden considerar-se com a part de l’espectacle electoralista d’una campanya: «Madrid puede volver a ser nuestra capital». Immediatament, van sorgir les crítiques, i posteriorment van venir les justificacions vagament ideològiques, internacionalistes, tòpiques i utòpiques d’una certa esquerra benestant de la ciutat. Les crítiques més dures, evidentment, van procedir dels sectors catalanistes —no necessàriament nacionalistes—, irritats per la sucursalització de Catalunya i l’implícit unionisme espanyolista que amarava les paraules de la líder dels Comuns, transformada en lideressa provincial de Podemos. Si continuem així, acabarem com deia Mercè Rodoreda en una carta a Joan Sales, de 1981: «Aviat no podrem anomenar Catalunya. N’haurem de dir el país a tants quilòmetres de Madrid. Aviat haurem d’anar amb el cap tocant a terra assenyalats amb el dit perquè vam néixer catalans».
Més recentment, enmig de les típiques negociacions i pactes d’investidura del Govern d’Espanya, a conseqüència d’uns resultats que feien dependre el PSOE, un cop més, de partits no estatals, i amb la necessitat d’entendre’s mínimament amb els parlamentaris catalans, i especialment amb Unidas Podemos, el partit liderat a Espanya per Pablo Iglesias, i que té a Ada Colau com a màxima representant a Barcelona —sota la marca Barcelona en Comú— Pedro Sánchez, en sortir d’una reunió amb l’Ajuntament va fer unes declaracions que l’endemà van convertir-se en un titular molt contundent a El Periódico: «Sánchez retorna la capital cultural a Barcelona». Cal assenyalar que en els subtitulars s’hi afegeix: «Firma amb Colau la restitució de la categoria que la ciutat va perdre amb l’Executiu de Rajoy.. I en un pla més banal, podem recollir declaracions paradigmàtiques com la de l’actor i productor audiovisual José Corbacho, que en una entrevista a El Mundo, deixava anar fa poc afirmacions com ara: «La ciudad perfecta para mí sería Barcelona, pero con la gente de Madrid». Encara podríem afegir moltes altres argumentacions en aquesta línia. Com apunta Josep Massot en un article publicat a El Quadern de El País, el dia 10 d’agost de 2022, «La manca històrica de capitalitat crea un desig inconscient de ser capital de qualsevol cosa (llibre, arquitectura, disseny, òpera, còmic, techno, boom llatinoamericà, gastronomia, mobile, desobediència) i, impregnats d’una mirada “passatista”, repetim debats propis d’aquells que viuen rosegats pel que podia haver estat i no va ser». És a dir, que es dona per fet que el gran problema de Barcelona és no ser capital d’Estat.
La frase de Colau i la de Sánchez, amb el rerefons de Rajoy, i amb tota una tropa periodística beneficiada per les asimetries geopolítiques mira de neutralitzar una realitat que no depèn de les consideracions d’un partit que va arribar al poder municipal contra l’elitisme cultural, ni menys encara del govern de torn a una ciutat amb un sistema cultural fonamentat en el poder polític i administratiu. També cal recordar que els intents d’allunyar Barcelona de la resta del país no són precisament nous, per part de l’Ajuntament.
En tot cas el calendari reflecteix clarament que els intents d’enfrontar Barcelona amb Catalunya no són improvisats. Durant molts anys, el franquisme s’ocupava d’aquestes coses; en els darrers quaranta anys, el nacionalisme espanyol, a Barcelona, ha hagut de posar-se en moviment davant l’evidència que a Catalunya hi havia una revolució nacional en marxa, i en aquest sentit el 15 M a la plaça de Catalunya, a banda de ser plantejat com un eco del que passava a la Plaza del Sol, va ser també un procés de desmobilització del catalanisme revolucionari en marxa en nom d’una revolució promesa, això sí, amb tot el suport del Grup Planeta i del seu entramat de mitjans de comunicació. A les assemblees del 15M era pràcticament impossible introduir la qüestió nacional o el problema de la llengua en el debat, i quan s’aconseguia, misteriosament el contingut de les reflexions no es reflectia en les actes i documents generats per les assemblees. Un passeig per l’entorn de la plaça, aquells dies, es podia sintetitzar amb la visió d’algunes pancartes amb lemes d’autoria diversa: una de les més sorprenents, Ramiro de Maeztu (un dels fundadors de Falange); no està malament, per a un moviment amb referents d’esquerra.
