L’últim president de l’antiga Unió Soviètica, que va faltar el dimarts, va ser protagonista d’una època en què el comunisme valencià, com la resta del comunisme europeu, es debatia entre el seguiment a una URSS en decadència i una renovació ideològica que durant els setanta ja havia plantejat el dirigent comunista italià Enrico Berlinguer amb l’eurocomunisme, que aspirava a superar l’enorme influència de Moscou sobre el comunisme europeu i que assumia les regles del joc electoral vigents als països occidentals, en què els partits comunistes es veien amb capacitat d’imposar-se.
Davant aquella reformulació, coalicions com Esquerra Unida sorgien a l’Estat espanyol per a integrar els comunistes i altres partits o moviments amb sensibilitat social –ecologistes, feministes, sindicalistes, republicans, etc.– per a forjar noves aliances que deixaren enrere uns símbols i unes denominacions que cada vegada connectaven menys amb el present. D’aquesta manera sorgiria també Esquerra Unida del País Valencià, que va nàixer com a federació valenciana d’Esquerra Unida i que es nodria, sobretot, del Partit Comunista del País Valencià. D’aquest partit van formar part l’economista, assagista, editor i acadèmic de la Universitat de València Gustau Muñoz, que en va ser membre del comitè executiu; l’il·licità Pasqual Mollà, que en va ser regidor a la seua ciutat i diputat per Esquerra Unida a les Corts Valencianes; i l’alcoià Alfred Botella, secretari general del PCPV entre 1997 i 2004, diputat a les Corts per aquest partit i per Esquerra Unida i, com Mollà, posteriorment integrat en Iniciativa del Poble Valencià, l’escissió d’Esquerra Unida que passaria a formar part de la coalició Compromís, dominada –si més no en nombre de militants– per l’antic Bloc Nacionalista Valencià.
A la segona meitat dels huitanta, quan Gorbatxov esdevé secretari general del Partit Comunista Soviètic (PSUS), aquest dirigent començava a perfilar-se com a referent d’aquest imperi en decadència. La majoria dels consultats recorden contemplar amb certa esperança la figura d’aquest polític emergent. Pasqual Mollà indica que el PCPV havia trencat amb el PCUS i que Gorbatxov representava «la possibilitat d’una evolució democràtica a l’URSS que contribuïra a la millora de l’economia». Mollà entén que Gorbatxov era «un nou estímul», perquè semblava que podia «abandonar esquemes anteriors sense deixar de mantindre una economia social».
Pel seu compte, Alfred Botella apunta que l’actitud cap a Gorbatxov entre els comunistes valencians «no era uniforme». «En aquell moment el partit travessava una crisi molt forta, i això ens va fer perdre una mica la visió del que significaven els canvis a l’URSS, encara que nosaltres érem crítics amb la Unió Soviètica», recorda. Assenyala, això sí, que l’actitud crítica era la de la línia oficial del partit, «perquè en la pràctica sempre hi havia qui aplaudia més les polítiques soviètiques». En tot cas, Botella recorda que Gorbatxov «es veia amb bons ulls, en general, per la seua actitud aperturista, tot i que no se sabia ben bé cap a on anava». Qui seria dirigent del PCPV, que s’ubicava en els sectors més aperturistes i renovadors del partit, recorda també que els conservadors de la formació, identificats amb l’URSS, eren l’evidència d’una divisió interna que va condicionar la trajectòria del partit aquells anys. «En el fons, es va demostrar que la militància, com a mínim en bona part, no volia canviar un model caduc d’allò que anomenàvem socialisme, perquè al remat era més còmode adaptar-se a l’URSS i aplaudir les seues polítiques que pregonar una crítica contra un país que va deixar caure un sistema quan comptava amb desenes de milions de treballadors afiliats als sindicats i molts altres al partit».
Gustau Muñoz té dubtes sobre la percepció que es tenia sobre Gorbatxov des de la militància comunista. L’assagista ja havia abandonat el PCPV l’any 1980 després de successives crisis i militava, en el període de Gorbatxov, en la Unitat del Poble Valencià –precedent del Bloc. Preguntat per si Gorbatxov va arribar a generar confiança amb les seues reformes, Muñoz recorda que en aquells anys era professor de Política Econòmica Comparada a la Facultat d’Econòmiques de la UV, «una assignatura dedicada a analitzar les economies socialistes. Em vaig ocupar, per tant, del model soviètic i de les primeres reformes de Gorbatxov, i estava clar que el sistema soviètic estava esgotat: no podia gestionar una economia moderna». Muñoz argumenta que el sistema soviètic «era bo en sectors concrets, aptes per a la planificació, com ara l’energia o la producció d’armaments, però en la resta era un desastre. Era evident que havia de canviar, i Gorbatxov va generar l’esperança d’un canvi cap a una economia mixta i, políticament, cap a les llibertats i la democràcia. Però no va poder ser».
En aquest sentit, segons Pasqual Mollà, l’arribada de Boris Ieltsin, el successor de Gorbatxov i qui va obrir definitivament les portes de l’economia capitalista a l’antiga URSS, «va ser un poal d’aigua freda». L’il·licità recorda que la caiguda de Gorbatxov «es va viure com la impossibilitat de negociar amb Occident un canvi moderat: volien convertir l’URSS en un estat capitalista més. Allò que van voler anomenar “primavera soviètica” va fracassar, ho van fer fracassar, tal com va ocórrer amb moltes altres primaveres polítiques posteriors», argumenta. Alfred Botella, d’altra banda, creu que la caiguda de l’URSS va ser «una operació calculada». Aquell país, diu, «tenia una força enorme per si mateix», i «si aquell final no haguera estat calculat, l’intent de colp d’Estat, quan van detindre Gorbatxov», diu en referència als esdeveniments de 1991, «hauria triomfat, perquè l’exèrcit soviètic era molt potent i tenia la força com per imposar-se. Però tot va quedar en el no-res».
Ara, Gorbatxov ha sigut recordat amb afecte i consideració pels principals líders occidentals, tant del centre-esquerra com del centre-dreta. Pasqual Mollà interpreta aquestes reaccions com «la continuïtat del paperot de les potencies occidentals en aquell moment. Crec que Gorbatxov era un home que creia sincerament en la possibilitat de perpetuar la igualtat i els drets socials, i en el fet que això era compatible amb l’obertura democràtica, però no el van ajudar».
Muñoz entén aquestes reaccions positives pel fet que Gorbatxov va posar fi al sistema soviètic, «el gran antagonista d’Occident», tot i que també apunta altres raons, com ara la capacitat del líder soviètic de «generar un ambient de distensió, de pactes, de final de la carrera armamentística, de pau i de cooperació». De fet, l’acadèmic identifica Gorbatxov com el protagonista de canvis històrics «que tancaven els resultats de la Segona Guerra Mundial amb un horitzó positiu». Recorda que ell mateix va acceptar la reunificació d’Alemanya o que va retirar les tropes soviètiques de l’Afganistan. En canvi, amb Ieltsin «Rússia caigué en l’abisme, i com a resultat tenim a Putin i la Xina va aprendre la lliçó. Crec que Occident hauria de reflexionar en aquest aspecte». En el mateix sentit, Mollà diu estar segur que Gorbatxov «no aspirava a tindre la Rússia actual, ni de bon tros. I els líders occidentals, que el tracten com un protagonista polític positiu, són els mateixos que van contribuir, amb els seus antecessors, perquè Rússia passara a ser el país que és hui», un estat autòcrata en mans de Putin.
Més enllà de la lliçó sobre l’esdevenir de Rússia, Gorbatxov, amb el comunisme soviètic, deixa una última reflexió per a Alfred Botella, qui lamenta que «encara que fórem crítics en certa manera amb l’URSS, es va demostrar que el funcionament de partit únic era un model caduc». En canvi, apunta també que el comunisme va ser «un mur de contenció contra la salvatjada del capitalisme. Això es va comprovar després de la desaparició de l’URSS i ho continuem comprovant ara».
