Aquests dies han transcendit les imatges del ple de Paiporta (Horta Sud) del mes de gener en què el regidor de Compromís, Pep Val, era vergonyosament increpat per alguns assistents pel simple fet d’expressar-se en la seua llengua i no voler fer-ho en castellà, tal com li exigien. Tot això amb la passivitat incomprensible, que denunciem públicament, de l’alcaldessa, Maribel Albalat, del PSPV-PSOE, discutida i reprovada per la seua gestió durant la DANA i posterior a la DANA i que ha demostrat, una vegada més, que el seu càrrec li ve gran. També a l’hora de dirigir el ple i defensar els seus companys d’una torba enfurismada que no representa, ni de bon tros, la majoria del poble de Paiporta. Cal recordar l’article setè de la LUEV: «El valencià, com a llengua pròpia de la Comunitat Valenciana ho és també de la Generalitat i de la seua Administració Pública, de I’Administració Local i de les altres Corporacions i Institucions Públiques dependents d’aquelles».
Pep Val ha sigut víctima d’aquell tòpic tan interessat i presentat com a veritat absoluta que ve a dir que els valencianoparlants s’han d’expressar en castellà i així «todos nos entenderemos». Són els mateixos que diuen que triar entre valencià i castellà en l’educació és un acte de «llibertat» mentre impedeixen que els pares i les mares puguen triar altres qüestions com ara més recursos, ràtios inferiors per classe, més mestres, més qualitat o educació sexual. I obvien, de pas, un dels objectius elementals de la LUEV: que els alumnes valencians dominen plenament les dues llengües oficials en acabar els estudis d’educació obligatòria. Així consta en l’artle 19.2 de la LUEV: «Els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar, oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà».
Amb allò de parlar en castellà perquè «todos nos entendamos» hi ha un únic objectiu: que el valencià quede relegat a les llars, que desaparega de la vida pública i també de la quotidianitat institucional perquè el castellà ocupe la totalitat de l’espai públic. No hi ha cap altra intenció. Els arguments són molt clars: «com que estem parlant d’urgències relacionades amb la reconstrucció, fem-ho en castellà i així tots ens entendrem». «Com que vinc de fora i no entenc el valencià, vostè, senyor veí de Paiporta –o d’on siga– de tota la vida, parle’m en castellà i acabarem abans». I no podia faltar l’argument estrella que mai no falta en aquestes ocasions: «Però parle’m en valencià, no en català».
Aquests arguments es van sentir a Paiporta mentre Pep Val havia d’aguantar el que no hauria d’haver aguantat. La mala educació i la discriminació és un mal endèmic en aquesta societat, i la valencianofòbia i la discriminació als valencianoparlants n’és una de les conseqüències. Per això cal valorar l’actitud de persistència del regidor, que es va negar a canviar de llengua acollint-se al seu dret que no només és estatutari i constitucional: també és universal. Perquè, de fet, l’article segon de la Declaració Universal dels Drets Humans diu molt clar que «tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició».
Cal fer servir aquests drets vigents pel nostre dret a existir com qualsevol altra cultura del món i a usar sempre el valencià al nostre país. En cas contrari, la il·legal i discriminatòria substitució lingüística del valencià pel castellà serà total, i la nostra desaparició com a poble serà només qüestió de temps.
PD: Diari La Veu del País Valencià està editat 100% en valencià i en clau valenciana. Treballem per articular el corredor mediàtic català-valencià-balear. Necessitem el vostre suport econòmic: dona i agermana’t a través d’aquest enllaç. És bonificable.
