Sergi Tarín / València.
Els punts cardinals, per naturalesa, són equívocs i flàccids, però de memòria ferma. I definir València com a Llevant espanyol poc té a veure amb la meteorologia i sí amb concepte colonial de la Història i les seues tragèdies. I és això el que hi ha de subjacent en el discurs antinacionalista de Ciutadans. O el que és igual: el discurs ultranacionalista espanyol de Ciutadans. “No volem jugar amb els conceptes com fan uns altres”, criticà Carolina Punset, portaveu en les Corts, en referència a terminologies com desconnexió per voler dir independència o dret a decidir per autodeterminació. D’ahí el llenguatge neutre i neutral (dos aberracions en política) d’un Albert Rivera “de mans netes i lliures”, “sense bàndols ni pancartes”. Un bon xic que quan diu “unitat d’Espanya” no es refereix a l’assimilació, absorció i profit d’un poble envers un altre ni tampoc a l’exaltació d’una cultura dominant. “No pactaré amb nacionalistes”. Ja se sap que els defensors d’Espanya no són nacionalistes sinó patriotes del sentit comú.
Tot això destil·là el discurs sense gas del candidat naïf. I tot enmig de la plaça del Patriarca de València, entre el secular Estudi General i la milla d’or de bosses Louis Vuitton de Poeta Querol. Una plaça plena de buits, paisatge esquàlid fins provocar el gest desganat d’un Rivera que es proclamà president amb massa poc entusiasme. Enfront hi havia militants amb gorres de Santa Claus color taronja que aplaudien amb mans gelades i desorientades. És el que té la indefinició, que qualsevol cosa pot ser aplaudida. Com el vídeo revisionista on el 1936 “Espanya es dividí en dos bàndols, rojos i blaus”, com si la gent, sobretot una gent, s’haguera abocat a les trinxeres per una disputa de pinzells i no d’idees i supervivències. Un error cromàtic que corregí Adolfo Suárez el 1976. Pura síntesi de taronja atàvic. I és que això vol ser Rivera, el Suárez de la segona Transició.
Abans però, hi hagué dos models de polítics sobre l’escenari. D’una banda el camaleònic Toni Cantó, número dos per València, per darrere de Vicente Ten, qui reivindicà “la política de la felicitat”. O “la felicitat de la política” podria haver defensat un Cantó d’elàstics principis ideològics. De fet un trapezista de les sigles (d’UPyD a C’s) amb voltereta prodigiosa sobre sí mateix: “Vaig a citar Kierkegaard, tot i que confesse que no he llegit Kierkegaard”. I prosseguí amb referències més pedestres: “PP i PSOE són com Pepe Gotera i Otilio”. Un fet inevitable per acabar parlant dels “pèssims ciments amb el quals està construïda la nostra democràcia”. Solució? Albert Rivera, “el millor cap d’obres”.
El segon prototip polític l’encarnà Carolina Punset, tan arravatada i furibunda com sempre. “Som el dic de contenció al nacionalisme”, amollà la primera frase i, acte seguit, desvelà una conspiració entre Compromís i PSOE, amb el silenci còmplice del PP, per imposar el valencià a les escoles en benefici de la construcció futura del Països Catalans. “Els companys em tenen prohibit que parle del valencià, tranquils!”, confessà aquesta ànima lliure a tota imposició filològica i excel·lent venedora de souvenirs de la Batalla de València. “Volem el trilinguïsme, castellà, anglés i valencià a parts iguals”, reivindicà amb un discurs monolingüe i amb un incommensurable llenç de Carles Salvador al darrere, homenatjat en una exposició a La Nau. “Quina insuportable matraca la del nacionalisme!”, afirmà amb picor de bescoll.
I tant s’anomenà i invocà Espanya, “una i no dèsset”, com exigí Toni Cantó, que aparegué una processó del Capítol Noble d’Isabel la Catòlica, de l’Acadèmia de la Hispanitat, per dipositar una corona de llorers a l’estàtua de la reina que hi ha junt a la font de la plaça del Patriarca. Ells de blanc, panxuts i amb birrets amb forma de caixa buida per a pastís de merengue. I elles de negre, mantellina espanyola i pintes altives. I de fons, estendards i la tuna. Massa iconografia per a un humil mestre d’obres, qui acabà, camí de l’hotel, perseguit i assetjat per una prominent lògia d’addictes al botox. Una carrera de flashos i selfies fins travessar les portes voladisses i ocupar, per fi, el seu racó a l’Astoria.
