La periodista i exdiputada Llum Quiñonero (Alacant, 1954) ha sigut guardonada amb el Premi Miquel Grau, que imparteix la coalició Compromís a Alacant. L’acte d’entrega, que es va celebrar aquest dijous, va servir per a homenatjar aquesta activista de llarga trajectòria a la ciutat, amb qui parlem.
-Ha rebut el Premi Miquel Grau que entrega la coalició Compromís a Alacant. Vostè milita en aquest espai?
-No, no soc militant de Compromís ni de cap partit.
-I quina ha sigut la seua relació tradicional amb Compromís?
-És un partit d’esquerres al qual he donat suport en ocasions, en algunes de les seues iniciatives. Alhora, quan jo vaig eixir de Podem, vaig ser candidata de Més Compromís al Senat per Alacant el 2019, tal com ho vaig ser enguany, el 23 de juliol, amb Sumar-Compromís. He donat suport a un projecte d’esquerres, perquè entenc que aquesta és la meua responsabilitat, més encara quan aquest projecte necessita el suport de la gent.
-El premi és un reconeixement a la seua trajectòria.
-Sí. I a més el premi duu el nom de Miquel Grau, i durant aquests deu anys l’han rebut persones vinculades al valencianisme, a la cultura o a l’urbanisme sostenible en la ciutat. El meu compromís amb la ciutat crec que ha influït.
-Vostè va tindre una relació molt directa amb Miquel Grau.
-Clar. Ell era amic meu, era el company de la meua germana Marian, i aquella nit va vindre a enganxar cartells perquè me’l vaig trobar pel carrer i es va unir a nosaltres. Vaig tindre una gran relació amb ell, tant política com personal, que em va convidar a escriure el llibre Miquel Grau 53/1977.
-Com va viure aquell moment?
-Va ser un moment terrible, molt dolorós, molt violent. Un moment d’aturada i d’entendre que havíem de fer més coses a banda d’enganxar cartells. Havíem de demanar justícia i denunciar els fets a la mateixa policia que ens perseguia, que ens va acusar de ser els responsables del que estava passant. Però tot això va ser molt important, perquè vam experimentar la possibilitat de posar per davant l’acció popular, a través també de les forces democràtiques, per demanar justícia. Després l’assassí va ser indultat, però vam aconseguir una condemna. Allò va ser un teatre molt car, però també necessari, perquè vam aconseguir que es condemnara l’assassí, tot i que després el govern de la UCD l’indultara.
-Com ha canviat Alacant des d’aquell 1977?
-No sabria dir si ha canviat molt o poc. Evidentment ha canviat, perquè han passat molts anys i hi ha noves generacions, però encara pesa el relat de les forces conservadores. La memòria de Miquel Grau representa la importància de la lluita col·lectiva, de la majoria de la gent. És el relat de la majoria de la societat, que de moment encara el tenim perdut, perquè necessitem vivendes, necessitem sous que no siguen miserables, que els espais siguen per a la gent i no tant per als negocis… Però el relat continua estant en mans dels mateixos, i això ho dificulta molt.
-Vostè fa dècades que milita en l’esquerra d’Alacant. Quin balanç fa d’aquest moviment polític en una ciutat que està dècades sent governada per la dreta amb comoditat?
-Crec que l’esquerra està molt debilitada. L’esquerra política mai no ha tingut la força suficient com per a imposar-se. El Partit Socialista mai no ha sigut una força de transformació, sinó que ha compartit el relat amb la dreta, i Alacant mereix una ciutat millor que la que han construït els seus polítics. A Alacant tenim una societat viva i creativa, però no tenim una esquerra forta que represente les necessitats de la gent.
-A què atribueix aquesta situació?
-No sé de qui és la responsabilitat. Supose que és una cosa que no només ocorre a Alacant. La tradició republicana va ser molt important, i encara no hem reconstruït la necessitat de reorganitzar-nos col·lectivament. Al País Basc o en altres territoris aquesta tradició no l’han perduda, malgrat les dificultats, però arreu de l’Estat aquest fenomen de la desmobilització també s’ha fet notar. Al contrari, cal recordar que si moviments com el del 15-M van tindre tanta força a Alacant va ser perquè hi havia joves que sabien que calia canviar les coses. Aquesta gent amb iniciativa i amb ganes de fer coses existeix, però sovint costa trobar la manera d’organitzar-la i d’activar-la.
-Per últim, pensa que a Alacant la unió entre Sumar i Compromís és un desenllaç inevitable?
-No sé si és inevitable. Crec que és necessari. Una altra cosa és si pot ser o no, perquè això no es fa en un dia, és una qüestió que cal treballar a llarg termini i jo crec que és necessària aquesta unió. Les iniciatives polítiques han de confluir, més encara en un moment en què els lideratges són febles i quan hi ha poca gent que vol participar en la vida política. En la dreta també es produeix aquesta situació, però ja sabem que la dreta té la feina feta gràcies als interessos dels bancs, dels empresaris i dels lobbies que els marquen la pauta. En canvi, l’esquerra s’ha de reinventar contínuament, s’ha de redefinir, ha de transformar moltes coses amb tots els elements en contra, i per a això cal forjar un projecte fort i preparat, i cal posar per davant la vocació política dels qui volen canviar de veritat les coses.
