Va succeir fa temps, quan vivia al Teatre Principal d’Alacant. Supose que s’han estranyat del fet que faça servir el verb viure en comptes del verb treballar. Però passa habitualment que habitem els espais de treball fins a eixe punt, no tant pel temps invertit en ells, sinó per la vinculació emocional que es produeix.
Doncs bé, un matí d’un cel enlluernador ascendia per la plaça de Ruperto Chapí. Davant de mi anava un senyor passejant. Va fer un gest de mirar-se el canell, suposadament per tal de saber si era l’hora de tornar a casa o bé podia gaudir una estona més d’un oratge veritablement agradable. De sobte, entropessà i va caure. No va ser una caiguda violenta, però de totes maneres vaig demanar una cadira al conserge perquè es recuperara. I allí, assegut en una cadira de l’orquestra i amb una botelleta d’aigua, l’home va recuperar-se. Es va negar que avisàrem un metge, i va preferir narrar-nos amb tot detall, incloent alguna digressió, com de feliç havia sigut en la seua joventut fent teatre.
Al poc de temps s’alçà àgilment i encetà la marxa sota els arbres de l’avinguda que hui ja han sigut talats. En arribar a l’alçada de la Casa de Socors, es girà i ens envià una salutació alçant el braç, com es feia adés amb el barret arrufat, per a dir-nos adeu, però també per a mostrar-nos que la seua recuperació era òbvia.
Pocs dies després vaig rebre una trucada al Teatre. Es va presentar com el fill d’aquell senyor. Em va comunicar que son pare havia faltat i tornà a agrair-me tota la nostra atenció. Em va comentar que son pare havia estat comportant-se els seus últims dies amb les infermeres amb molta cordialitat i fins i tot exhibint un gran sentit de l’humor, una conducta pràcticament inusual en son pare, o almenys impròpia en moments greus: eixa actitud de fer un poc més fluida la situació sol ser habitual en persones que senten que el final està a prop. Intenten passar els seus últims moments donant a entendre que el seu estat terminal no té, en realitat, massa importància.
Mon pare, a qui no li dec precisament el meu sentit de l’humor, eixa visió del món que em pertany, que protegisc amb tot zel, es va desvetllar com un gran còmic en la seua final estada a l‘hospital. Ell, quasi sempre adust i fins i tot per moments esquerp, es va convertir en una mena de Bob Hope de la Unitat de Cures Pal·liatives.
De vegades, quan parle amb algunes persones sobre Alacant, tenen la mateixa actitud, una indolència hostil, passiva i alhora agressiva, com si algun agror li pujara per la gola. Tot amb un determinisme fatal, tràgic. Eixa gent és com el diligent grup de representants de Shirley Temple convidats al seu 14è aniversari. Però, al mateix temps, sembla que viuen protegits en una espècie de Sangri-La, aquella ciutat de la novel·la de Hilton que Capra va convertir en film el 1937.
No obstant això, recentment vaig tindre un dinar amb una persona que ha vingut a Alacant fugint del Madrid d’Ayuso. Em parlava amb entusiasme de les oportunitats meravelloses d’aquesta ciutat. Està molt bé. Encara no sap que vivim en un indret on es procura no proposar res de disruptiu perquè això converteix el proponent en un pagat d’ell mateix, en un reverberat. Se’l titlla de fatu, d’engolat, de petulant i del Real Madrid. El menyspreu que ens dediquem els alacantins amb major freqüència i pitjor hàbit és el de «superb».
Malgrat tot això, de vegades apareix a l’horitzó algú o alguna que alça la mà, i amb el temps acaba incrustat en la pedra calcària, ofegat, com les corfes de mol·luscs de les façanes alacantines austrohongareses. O marxen. En això recorde un director general de l’Horta, que assegurava com de lògic era que des d’Alacant emigràrem a Madrid perquè «Alacant estava més a prop de Madrid que València». Sí, així som, tan guilopos els valencians, que podem arribar a no saber a quina distància estem els uns dels altres. Ni tan sols a la nostra pròpia ciutat.
Per això jo demanaria una cosa per a la pròxima campanya municipal. Fins i tot per a l’autonòmica i per a l’espanyola: que els i les candidates no encetaren els seus discursos a Alacant afirmant que Alacant és una ciutat d’oportunitats. Que les oportunitats, a Saldos Arias. Perquè això és partir d’un lloc comú, i d’una especulació que ja fa sentor. M’agradaria que les candidatures a l’alcaldia ens digueren que aquesta ciutat ha d’entrar ja en quiròfan i operar les parts més febles perquè la fractura és oberta i hi ha òrgans compromesos. M’agradaria que digueren que la situació dels barris perifèrics no té retorn i que d’això sempre ha tingut consciència plena la dreta. Perquè tot això no és realisme màgic, sinó hiperrealisme. Si creuen que hi ha tantes oportunitats, doneu-les vostès als qui viuen en barris com Colònia Requena, Joan XXIII o Ciutat d’Assís. I, sobretot, obliden eixos plànols i mapes grandiloqüents, que només donen un titular aparent i tres minuts de propaganda en un plenari que ningú veu.
M’agradaria, si pot ser, que, de la mateixa manera que València reclama a Madrid, tot i que siga reconeixent el seu solipsisme –eixa doctrina que defensa que el subjecte pensant no pot afirmar cap existència llevat de la seua pròpia–, ens digueren que no ho permetran ni un dia més. Però tampoc no permetran el solipsisme madrileny, i que per damunt de tot no permetran el solipsisme alacantí, eixe que fa no mirar ni a la seua comarca per a projectar-se i resoldre els problemes de sempre. Espere que ho diguen amb tota la naturalitat del món, sense vídeo en TikTok ni en Instagram, encarant el risc que li trenquen el nas dins del seu propi partit. I després, ja animats i de pas, que diguen com ho faran.
Si per a finalitzar aquest article diguera que soc pessimista en general, estaria donant per bo tot el que anuncia el començament del text. Així que sense més, els recomane per a aquest cap de setmana Horitzons perduts, de Frank Capra, i després, un passeig per la Serra del Porquet: hi ha unes orquídies autòctones que només elles fan digna i valuosa la visita, perquè són superbes.
