El 22 de maig del 2015 els partits de l’oposició en aquell moment al País Valencià van celebrar el tancament de la campanya electoral més renyida des del 1982, marcada pel DipuGate o cas Imelsa i el RitaLeaks, amb l’objectiu de fer fora el PP de la majoria dels governs municipals del País Valencià i de la Generalitat.
La nit electoral del 24 de maig, amb més 80% dels vots escrutats, el candidat a l’alcaldia de València per Compromís, Joan Ribó, s’adreçava a unes dues-centes persones que l’havien rebut a la plaça del Pilar amb crits d’«alcalde» i assegurava que estàvem «davant d’un canvi de règim a la ciutat».
Uns dies després, a Castelló de la Plana, on el PP havia ostentat el govern des del 1991, la socialista Amparo Marco es convertia en la primera dona al capdavant de la corporació amb el suport de Compromís i de Castelló en Moviment. Enric Nomdedéu, de Compromís, seria el vicealcalde i portaveu.
A Elx (el Baix Vinalopó), en canvi, el PSPV havia governat històricament, exceptuant-hi la legislatura anterior, amb Mercedes Alonso, del PP, com a primera edil. Tanmateix, els resultats dels comicis del 2015 possibilitaven que el socialista Carlos González fora nomenat batle de la capital del Baix Vinalopó gràcies a un acord amb Compromís i Il·licitans per Elx.
En el cas de Gandia (la Safor), una altra dona socialista, Diana Morant, també assolia la vara de comandament mitjançant un doble suport inèdit en altres localitats: d’una banda, el de Més Gandia (coalició electoral formada per Compromís, ERPV, EUPV i l’Assemblea Ciutadana Més Gandia) i, d’altra banda, el de Ciutadans. Els resultats electorals havien estat molt ajustats quant al repartiment dels regidors, ja que les esquerres havien sumat més del 53% dels vots, però tres de les cinc llistes autodenominades progressistes havien quedat fora del consistori per no assolir el 5%. Això havia donat 12 regidors al polèmic exalcalde del PP Arturo Torró, 7 regidors als socialistes, 5 a Més Gandia i un únic regidor de Ciutadans, que es va situar com a àrbitre de la situació.
Així mateix, a Borriana (la Plana Baixa), després de cinc legislatures amb el PP en el govern municipal, el 2015 també va prendre possessió del càrrec la primera dona, María José Safont, acompanyada per Vicent Granel, de Compromís, com a primer tinent d’alcalde i Cristopher del Moral, de Se Puede Borriana, com a segon.
Una altra capital comarcal que va capgirar 12 anys de poder en mans de PP va ser Alzira (la Ribera Alta), ja que Elena Bastidas va perdre la majoria absoluta, i Compromís, amb 6 regidors, va esdevindre segona força política. Això va permetre que Diego Gómez, de Compromís, poguera governar amb els quatre regidors del PSPV i un d’EUPV.
A Xàtiva (la Costera), on Alfonso Rus manava des del 1995, el PSPV va guanyar les eleccions, seguit d’EUPV, i el socialista Roger Cerdà es va convertir en batle gràcies als vots d’EUPV i Compromís.
Més al nord, a Benicarló, al Maestrat, Xaro Miralles, del PSPV, era elegida alcaldessa amb els vots de Compromís-ERPV i Ciutadans. Enrere quedaven també dues legislatures amb majories absolutes del PP.
A Alcoi, repetia com a batle el socialista Antoni Francés, que encapçalava un govern en minoria en una corporació amb cinc grups municipals, PSPV, Guanyar Alcoi, Ciutadans Alcoi, PP i Compromís, que es van votar a ells mateixos en la investidura.
Per part seua, a Dénia, Vicent Grimalt, del PSPV, va aconseguir l’alcaldia amb els vots dels set regidors del seu partit i els quatre de Compromís, el seu soci de govern.
L’esquerra tornava a presidir la Diputació de València
Vint anys després, l’esquerra tornava a presidir la Diputació de València amb l’alcalde d’Ontinyent, el socialista Jorge Rodríguez, que succeïa Alfonso Rus. De fet, Rodríguez, havia obtingut un espectacular resultat en l’àmbit municipal (quasi el 62% de tots els vots, quasi 50 punts percentuals per davant del PP), i havia passat de 8 regidors a 14.
Rodríguez comptava amb 11 diputats provincials, i el suport de Compromís, mitja dotzena, mentre que Ciutadans es quedava al marge de la disputa, amb dos, i el PP no podia optar malgrat que en tenia dotze.
Respecte de la Diputació d’Alacant, tot depenia de Ciutadans. José Ciscar (PP), després de la pèrdua de la Generalitat va aconseguir la presidència (15 diputats enfront dels 20 anteriors), però només amb permís de Ciutadans (1), enfront del PSPV (11), Compromís (3) i Acord Ciutadà (1).
La de Castelló era l’única diputació segura per al PP, que havia obtingut 14 actes. Tot i això, el president, Javier Moliner, s’allunyava i molt de la devastadora majoria assolida en les eleccions municipals del 2011, en què havia aconseguit 19 diputats, el doble que l’oposició.
