Recentment s’ha presentat un estudi que, paradoxalment, és inèdit en la historiografia valenciana. Fins ara, Elx, la tercera ciutat més poblada del País Valencià, no havia comptat amb cap publicació que tractara la integritat de la dictadura franquista. Només dues tesis doctorals, una de Martín Sevilla sobre creixement urbanístic i una altra de Begoña San Miguel sobre el sector del calcer, havien estudiat parcialment aquest període polític que ara sí que compta amb un treball complet. Es tracta de El franquismo en Elche (1939-1979), elaborat conjuntament per Miguel Ors, per Juan Martínez Leal i per Francisco Moreno Sáez.
Miguel Ors, historiador de referència a la ciutat, és professor a la Universitat Miguel Hernández i director de la Càtedra Pedro Ibarra, a més d’autor de diverses publicacions historiogràfiques que tenen com a centre d’estudi la capital del Vinalopó. Ell, que atén aquest diari, explica que la gran particularitat d’Elx durant el franquisme va ser el seu creixement poblacional, que va ser exponencial gràcies al calcer i a la industrialització. El 1939 Elx comptava amb 45.000 habitants i a finals dels cinquanta en sumava 130.000. «Es va produir un boom demogràfic probablement irrepetible», diu Ors.
En termes polítics, les dificultats per a fer aquest estudi són evidents. Vicente Quiles, l’últim alcalde franquista de la ciutat, i segurament el protagonista local més destacat de tota l’etapa del règim dictatorial, va ordenar destruir l’arxiu de Falange, fet que ha entrebancat molt la tasca dels investigadors, que s’han vist obligats a acudir a hemeroteques i que no han disposat de tots els elements necessaris per a explicar, amb detall, l’evolució del Sindicat Vertical, de la Secció Femenina o de la mateixa Falange, el partit de la dictadura.
Quiles, alcalde entre 1966 i 1979, va morir el 2008, quan el relat per la memòria històrica començava a consolidar-se, fet que no va impedir que part de la població local exaltara la seua trajectòria com a màxim mandatari municipal. D’ell s’ha dit, i molt, la seua empenta a l’hora de desenvolupar infraestructures de serveis públics. Ors, que el va conèixer personalment i que el defineix com «un home íntegre», recorda malgrat els elogis, aquell alcalde que «era més franquista que Franco». Tant era així que ja mort el dictador, quan Quiles encara era alcalde d’Elx, va proposar aquests tres noms a l’hospital de la ciutat que ell mateix havia fet construir: Franco, Caudillo i Generalísimo.
De la derrota republicana al moviment obrer
Dècades abans d’aquell moment, Elx també va patir la repressió del franquisme una vegada acabada la guerra. La projecció que va adquirir en aquest sentit la veïna Alacant, especialment per episodis com el del bombardeig del Mercat Central per part de l’aviació feixista italiana de Benito Mussolini, ha dissimulat les conseqüències que Elx va patir per la seua derrota. Però aquest desenllaç tràgic no va ser menor a la capital del Vinalopó. Ors ho explica amb dades: acabada la guerra, a Elx, una ciutat de 45.000 habitants, 2.000 persones van ser empresonades i unes dos-centes van anar a l’exili. «Les dades evidencien la desproporció», indica l’historiador. «Era el càstig contra una ciutat roja», tot i que no en va ser l’únic.
Perquè tal com també apunta Ors, l’institut de la ciutat, inaugurat el 1932, va ser clausurat quan Franco va guanyar la guerra. «Aquella era la màxima desgràcia possible per a la ciutat», diu el coautor del llibre, que confirma que el tancament es devia a l’origen republicà de la instal·lació educativa. Elx tardaria dècades a tindre un altre institut. Alhora, les inversions més potents que es van fer durant els primers anys de la dictadura van anar adreçades a la reparació d’esglésies i a la construcció d’un nou edifici religiós, el del Sagrat Cor de Jesús, tot just en un terreny on es projectava la creació d’un mercat.
El boom del calcer va fer canviar la idiosincràsia de la ciutat. El creixement poblacional, ja comentat, va ser descomunal. Ors ho explica amb una altra dada, i és que Elx, Oriola i Alcoi tenien el mateix nombre d’habitants el 1940, i actualment la capital del Vinalopó, amb 235.000 veïns, multiplica quasi per tres la població de la capital del Baix Segura i quasi per quatre la de l’Alcoià.
Però la industrialització també havia de canviar la correlació de forces polítiques. El moviment obrer que en sorgia va dotar la ciutat d’uns nous aires reivindicatius derivats, també, de les precàries condicions existents en aquest sector. Si el moviment obrer havia sigut derrotat el 1939 després de la forta presència de partits i sindicats com ara el PSOE, la UGT, la CNT o el PCE, als seixanta s’anaven consolidant, a l’entorn de la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) i de les JOC (Juventud Obrera Cristiana), així com d’altres entitats clandestines, un moviment determinant en l’esdevenir democràtic de la ciutat, del País Valencià i del conjunt de l’Estat.
També foren decisives les tendències cap al trotskisme, el Moviment Comunista o el Front Revolucionari Antifeixista Patriòtic (FRAP), així com el Moviment Assembleari d’Elx, organitzat el 1977 amb una vaga del calcer que va ser tota una fita i que va tindre ressò arreu de l’Estat amb la participació d’homes i dones compromeses amb les millores laborals. D’altra banda, tot i que amb menor grau d’incidència, també va ser influent el valencianisme que es va desenvolupar a la ciutat gràcies a les aportacions del pintor Andreu Castilejos o de l’escriptor Antoni Bru, que van organitzar, entre moltes altres coses, una conferència de Manuel Sanchis Guarner a la ciutat al maig del 1969 i que seria prohibida pel règim. Les primeres guspires d’aquella flama sorgirien al Club d’Amics de la UNESCO.
Quaranta anys donen per a molt, i Elx, com moltes altres ciutats, va experimentar grans canvis durant la dictadura franquista. Malgrat tot, elements com el Misteri, la preservació de les pedanies del Camp o el sentiment localista, més feble en ciutats adjacents, fan pensar que a la capital del Vinalopó la identitat pròpia no se’n va veure tan ressentida. Ors, preguntat per aquesta observació, la qüestiona amb altra dada: «a principis de segle XX Elx era una ciutat de 25.000 habitants, en la seua immensa majoria valencianoparlants: també els que s’hi incorporaven procedents d’altres llocs. Però a partir del 1939 hi va haver una castellanització i una catolització brutal que es va viure a tot Espanya, però que en ciutats com Elx va afectar, també, l’ús de la llengua pròpia».
