Nascut a Carcaixent el 15 de setembre de 1966, Alfons Domínguez tornarà a presentar-se a l’alcaldia d’Alzira en 2027 (la Ribera Alta) amb una idea clara de ciutat i també de país. Ambientòleg, figura destacada dins dels Verds i un dels alcaldes més visibles de Compromís fora de València. Combina en la seua mirada la defensa dels serveis públics, una crítica severa a l’especulació urbanística i una aposta decidida per la participació ciutadana. En la conversa mantinguda a Ràdio Klara amb Manolo Totxa i Josan Piqueres, el batle dibuixa una Alzira en transformació, tensionada pel creixement demogràfic, pels problemes d’habitatge i per la necessitat de seguir millorant les zones verdes.
Domínguez situa d’entrada el municipi en un nou context metropolità. Alzira ja no és només una capital comarcal amb personalitat pròpia, sinó també un destí cada vegada més atractiu per a qui busca eixir de la saturació de València. “Hem crescut en els últims cinc anys entre 4.000 i 5.000 habitants”, adverteix, i remarca que això obliga a repensar moltes coses perquè “les comarques, els nostres pobles, que estan al voltant de València, no estan preparades per a assumir tanta gent”. El creixement, explica, no és només una dada demogràfica: va lligat a més demanda de transport, més tensió sobre els serveis públics i, sobretot, a una escalada del problema residencial.
“Hem crescut en els últims cinc anys entre 4.000 i 5.000 habitants”
En aquest punt, el seu diagnòstic és el d’un ecosistema entrellaçat. “En aquest moment suposa un dels grans problemes de la conformació del poble”. Domínguez reconeix que Alzira encara té espai disponible per construir, però insisteix que el debat no és només quantitatiu. “La qüestió és que es facen de forma adequada i que, a més, siguen de preu assequible”, afirma. Per això defensa que l’Ajuntament intente facilitar iniciatives que considere positives, però sense perdre de vista que la capacitat municipal és limitada. “És cert que nosaltres podem fer coses, però tenim una capacitat i uns recursos limitats”, resumeix. I encara va més enllà: “Si no tenim un pla que ens avale, que ens ajude, és difícil”.
Quan aborda episodis com el dels HPO, remarca que l’objectiu del consistori ha sigut sobretot garantir transparència i evitar sospites. “El que no volíem és que pareguera que s’havien donat a dit”, explica. Tot i això, també mostra una mirada realista sobre el mercat: aquells habitatges, diu, “eren més assequibles que altres, sí”, però tampoc no eren cap ganga. “Estàvem parlant de 50 o 60 metres quadrats, entre 110 i 120.000 euros de preu”, recorda. La seua conclusió és que fins i tot els productes aparentment protegits continuen quedant lluny de moltes economies joves.
“Les comarques que estan al voltant de València no estan preparades per assumir tanta gent”
Per a Domínguez, una de les grans trampes del debat públic és exigir-ho tot als ajuntaments mentre altres administracions miren cap a una altra banda. Per això, reclama una política més ambiciosa des de dalt i lamenta oportunitats perdudes com la d’alguns edificis procedents de la Sareb que, a parer seu, haurien pogut servir per a ampliar el parc assequible. “Nosaltres vos posem sòl públic, que en tenim molt poquet, però alguna cosa n’hi ha, i intentem donar iniciatives”, afirma. Però, insisteix, sense una resposta més forta de l’Estat i de la Generalitat, el municipi només pot arribar fins on arriba.
Aquesta preocupació pel creixement no significa, en cap cas, assumir qualsevol model urbà. De fet, un dels moments més contundents de la conversa arriba quan parla del planejament heretat. Domínguez rebutja la possibilitat de destinar sòl dotacional a vivenda i carrega contra alguns projectes del passat: “La qüestió és que s’han previst uns habitatges que són excessives”. Ho exemplifica amb contundència quan recorda que hi havia previstes “torres de 12, de 24 pisos, en Alzira”, una perspectiva que, segons diu, “va trencar-te tot el perfil urbà”. Per a ell, aquell urbanisme respon a lògiques de bombolla i especulació i, a més, s’ha projectat en àrees que presenten riscos evidents. “Les àrees on estan són àrees que són inundables”, subratlla, i afegeix que “en la dana es va veure com no eren les més adequades”.
“La vivenda en aquest moment suposa un dels grans reptes del poble”
La reflexió ambiental travessa tota l’entrevista. No és casual: Domínguez ve de l’ecologisme i conserva una mirada molt marcada per aquesta trajectòria. Quan parla del transvasament Xúquer-Vinalopó, no es mou ni un mil·límetre. “Estem en absolut desacord dels transvasaments”, afirma. La seua tesi és que qualsevol territori ha de “calcular quin tipus de recurs tens, i a partir d’aquí créixer en consonància”. Per això defensa que “l’aigua del Xúquer és per als regants del Xúquer i per a la població”, i alerta que dependre de recursos externs per sostindre el creixement és comprar una fragilitat futura.
Però l’Alzira que retrata Domínguez no només vol ser més sostenible; també més habitable. Ell mateix defineix el model que diu haver impulsat en els últims anys com una ciutat “més acorda al que la gent hauria de buscar” i insisteix que no s’han limitat a gestionar l’herència, sinó que han intentat ser “inclús innovant”. Aquesta idea es concreta en actuacions sobre entorns escolars, refugis climàtics, mobilitat o espai públic. “A mi m’agrada, abans de començar el projecte i executar-lo, treballar amb la gent”, assegura. I ho argumenta amb una frase: “Primer, que el facen propi i se’l creguen. És molt important”.
“Estem en absolut desacord dels transvasaments”
Eixa manera d’entendre la política local el porta també a defensar els consells de participació i altres espais consultius, que considera útils si hi ha voluntat real de fer-los servir. “Els consells funcionen bé si tu li dones marxa”, explica. Encara que reconeix que no tenen caràcter executiu, sosté que el seu pes és major del que sembla: “No n’hi ha cap que s’opose al que el consell diu”. Per això considera que, quan un projecte s’ha treballat amb la comunitat educativa, amb el veïnat o amb els sectors implicats, després és molt difícil que la política institucional li done l’esquena.
Això també passa quan es parla de cotxes, aparcament i transformació dels carrers, un dels camps on més clarament apareix la seua idea de ciutat. Domínguez no amaga que es produeixen resistències quan es redueix espai per als vehicles, però sosté que el canvi és necessari. “No et pots oposar a això”, diu en referència a la conversió d’alguns espais en entorns escolars més segurs. I remata amb una reflexió que marca perfil: “Jo allà no utilitze el cotxe per res”.
Sobre participació ciutadana: “Els consells funcionen bé si tu els dones marxa”
Quan la conversa entra en la relació amb la Generalitat, el to es torna més matisat, però no menys crític. “Depén de qui i com tenim bona relació o no tan bona relació”, resumeix. Reconeix una interlocució correcta amb alguns departaments, però assenyala obertament els problemes amb Cultura i Patrimoni. El cas més clar és el de la Casa Reial de Jaume I, un projecte que havia de convertir-se en un espai museístic singular dedicat al monarca. “Era aprovat un projecte bàsic”, recorda, però “han paralitzat l’autorització” i ara “molt probablement, en agost, que s’acaba el termini, perdrem els diners”. El seu balanç és tant institucional com frustrat: “Això s’ha quedat. S’ha quedat en un desig”.
Una altra part rellevant de la conversa és la que afecta els equilibris polítics i les tensions de govern. Domínguez parla sense embuts d’UCIN i d’alguns episodis interns que han sacsejat la política local. Més enllà dels noms propis, deixa una idea que travessa tota la seua lectura: “Jo no soc professional de la política, ni vull ser-ho, ni m’agrada”. Li serveix per a desmarcar-se d’una manera d’entendre el poder basat en la maniobra i la supervivència i per reivindicar-se com algú que ve “del món llibertari” i que està en política “per a la gent”.
És en aquest terreny on apareix també la seua valoració sobre denúncies, pressions i guerres internes, i és ací on el discurs puja de temperatura. Domínguez parla d’“un muntatge” i d’“un xantatge molt clar” quan es refereix a determinats episodis, i deixa clar que no pensa validar automàticament qualsevol acusació si entén que darrere hi ha una operació política. “Jo no tinc capacitat per a dir aquesta persona diu la veritat i aquesta no”, admet, però alhora avisa que, quan detecta interessos creuats i estratègies preparades, no està disposat a “donar-li cap tipus de benefici del dubte” a qui considera que ha intentat instrumentalitzar la situació.
Sobre que la possibilitat d’obrir juí oral a Mónica Oltra coincidint amb les eleccions locals de 2027: “No toca que dimitisca ara”
Aquest marc és el que explica la part de l’entrevista dedicada a Mónica Oltra, una de les més contundents i també una de les més citables. Sobre el seu retorn, Domínguez es mostra clarament emocionat. “Jo esperava que tornara”, diu, i admet que l’anunci el va sorprendre: “Per a mi va ser molta sorpresa”. Però més clara encara és la seua posició sobre el front judicial i polític que encara l’envolta. “Jo era partidari que no dimitira”, afirma. I després reforça encara més la idea: “No toca que dimitisca ara”. Segons el seu parer, davant d’una “qüestió tan clara i de manipulació judicial”, retirar-se seria un error polític i simbòlic. “És que no has d’anar-te”, sentencia.
Per a l’alcalde d’Alzira, la qüestió no afecta només Oltra, sinó un tipus determinat de lideratge progressista. “Van per nosaltres”, arriba a dir en un dels moments més explícits de la conversa. I amplia l’anàlisi més enllà dels jutjats: “Ja no només el poder judicial i l’executiu, sinó també qualsevol mena de poder. El mediàtic, també. Tot”.
Assegura que el concert del 9 d’Octubre es mantindrà “mentre estiguem” amb altres propostes de música en valencià. Que ja no podran ser La Fúmiga
Preguntat sobre la possibilitat de tenir responsabilitats com a Conseller de mediambient en un futur Consell progressista respon de forma directa. Domínguez no descarta l’escenari, però torna a baixar el focus cap al terreny. “No m’ho he plantejat mai”, diu primer, i després admet que “no m’hi desagradaria”. Tot i això, de seguida marca distància amb qualsevol ambició de carrera: “Primer que hem de fer és guanyar”. I, sobretot, reitera una idea que recorre tota la conversa: la política local continua sent, per a ell, el lloc on més sentit troba a la faena institucional. “En l’àmbit local es poden fer tantes coses i en tants àmbits que afecten de forma directa i ràpida a les persones”, defensa.
Aquesta convicció reapareix fins i tot quan parla de sanitat i de la reversió del model d’Alzira. Per a Domínguez, recuperar l’hospital per a la gestió pública va ser una decisió encertada perquè “han recuperat l’hospital per a la gent”. Però, al mateix temps, adverteix que l’increment de població està tensionant el sistema i que caldrà reforçar-lo si es vol mantindre la qualitat assistencial. També ací fuig del triomfalisme: “la reversió era necessària, però no resol per si sola els reptes presents”, afig.
Sobre l’adéu de La Fúmiga, Domínguez explica que el grup continuarà vinculat a Alzira, però ja no tornarà a protagonitzar el concert previ al 9 d’Octubre, una cita que s’havia convertit en una referència al municipi. Segons relata, la banda ja va actuar l’any passat amb la idea que aquell seria “l’últim concert del 9 d’Octubre seu”, i ara només tenen previst acomiadar-se a les festes de Sant Bernat abans dels dos últims concerts al Roig Arena. L’alcalde admet que li queda “una espineta” per no poder portar altre grup com Zoo a Alzira en aquesta data tan simbòlica, dels qui es declara fan. Assegura que el concert del 9 d’Octubre es mantindrà “mentre estiguem” amb altres propostes de música en valencià i en català.
