No en sé un borrall jo, d’informàtica. Soc un usuari fidel, però no n’acabe d’entendre els mecanismes interns. Em passa, doncs, com amb la política, que en soc usuari quotidià, però no sé massa bé com funciona, ni perquè si fas el mateix que ahir, en sec t’apareix un “404 not found”. I d’estes dues ignoràncies neix una comparació atrevida.
En informàtica, els programadors s’esforcen a trobar el llenguatge perfecte: que si Python perquè és elegant, que si Java perquè és seriós, que si C++ perquè és “per professionals de veritat”. Cadascun són rics en matís, amb sintaxi específica i estructures sofisticades i maneres diverses d’expressar una mateixa idea. De la mateixa forma, els partits polítics tenen programes, discursos, llenguatges particulars, i maneres de presentar les seues propostes. Uns les elaboren més, altres són d’expressió curta i contundent, uns aposten pel pragmatisme, altres cavalquen desacomplexadament la demagògia.
Tanmateix, quan les instruccions dels programadors arriben al processador, tot este món de matís desapareix, el prosaic CPU ho tradueix tot a binari, a una seqüència de 0 i 1, és a dir, a la més extrema simplificació possible. Blanc i negre. Bé i malament. La riquesa conceptual humana queda reduïda a un esquema binari que només entén sí o no, encés o apagat, executa o no executa.
No és tan diferent en la política. Els discursos dels partits poden ser extremadament llargs i ambiciosos, abusar del condicional o ignorar-lo arrogantment, i poden contenir propostes desmesuradament concretes o vaguetats insubstancials. Contenen ideologia, estratègia, argumentació més o menys intel·ligible i intel·ligent, i tota una arquitectura discursiva que pretén abastar tota la complexitat de l’entorn físic i humà a qui es dirigeix. Però per arribar als destinataris, el discurs es vesteix de campanyes breus, titulars, eslògans i xarxes socials, simplificant-se a l’extrem, reduint-ho tot al llenguatge binari: bé o malament, a favor o en contra, ells o nosaltres.
I ja hem arribat a la comparació que proposava al primer paràgraf.
De la mateixa forma que el processador no és sensible a la sofisticació del llenguatge de programació, bona part de l’opinió pública només pot processar el discurs polític en categories simples, gairebé digitals. No perquè la gent siga incapaç d’entendre i processar la complexitat, sinó perquè el ritme, la informació disponible i els marcs emocionals condueixen a una lectura ràpida i polaritzada.
És una paradoxa brutal. Mentre els ideòlegs —com els programadors— intenten elaborar llenguatges rics, la recepció final sovint acaba filtrada per una lògica binària. I en este contrast entre complexitat i error: sempre hi ha un 1 que es creu un 0 i un 0 que pretén ser un 1.
Esta és la meravella de la democràcia: tothom parla idiomes sofisticats, però processem en binari pur, i això és el desastre de la democràcia. El bé i el mal, el blanc i el negre, els teus i els meus. I encara ens sorprén que el programa no funcione com s’esperava.
