Aquest dimarts es compleix un any des que els valencians decidiren, amb el seu sufragi, posar fi al regim ‘popular’ que des de 1995 i al llarg de cinc legislatures va estar al front del govern de la Generalitat Valenciana.
Així, el diumenge 24 de març de 2015, més de 2,5 milions de valencians –un 69,6 per cent del cens electoral del País Valencià- va acudir a les urnes per tal de participar en unes eleccions històriques que van suposar el punt i final a 20 anys de govern conservador i la instauració d’un parlament valencià de majoria progressista i esquerrà.
Si bé el Partit Popular va aconseguir ser la formació més votada (26,98% dels vots ) en els comicis del 24M, els 31 diputats aconseguits en el Parlament valencià quedaven molt lluny dels 55 de les eleccions de 2011, els quals li permeteren governar en una còmoda majoria absoluta en la cambra autonòmica formada per 99 diputats.
Per la seua banda, el PSPV-PSOE, amb el 20,85% del vots i poc més 509.000 sufragis) aconseguia mantenir 23 escons al Parlament valencià (enfront dels 33 de 2011). Malgrat la pèrdua de 10 escons per part del grup socialista, el substancial augment de vots aconseguits per la coalició nacionalista Compromís (19 escons i 18,71% dels vots en 2011, molt per damunt dels 6 parlamentaris obtinguts en 2011), juntament amb la irrupció en les Corts de noves formacions com ara Podem (13 escons i un 11,57% del vots emesos), va propiciar la formació, poques setmanes després i gràcies a l’Acord del Botànic, d’un govern d’esquerres i l’elecció del socialista Ximo Puig com a cap del Govern del País Valencià.
La fi del bipartidisme
Les eleccions del 24M també van suposar la fi de l’hegemònic bipartidisme amb la irrupció, en el Parlament valencià, no sols de Podem, sinó també de forces de centredreta com Ciudadanos que, amb el suport dels 12,66% dels vots aconseguia 13 escons en les Corts. Per contra, el resultat dels comicis deixava fora del Parlament valencià formacions històriques d’esquerres, com és el cas d’EUPV (5 escons en 2011, 7 en 2007 en coalició amb Compromís i 6 en 2003), ja que els 106.917 vots obtinguts (4,38% dels sufragis) deixaven el partit liderat fins aquell moment per Ignacio Blanco fora de la cambra baixa a falta de 62 dècimes per superar la barrera electoral del 5%.
La jornada del 24M va succeir a una de les campanyes més renyides mai viscudes al territori valencià –marcada per escàndols vergonyosos com el Ritaleaks i el cas Rus o Dipugate-, el resultat de la qual feia realitat un vertader canvi social i la vertebració del País Valencià després de 4 llargs lustres de domini del PP. Es posava fi a 20 anys de governs autonòmics presidits per una llarga llista de mandataris populars -Eduardo Zaplana (1995-202), José Luis Olivas (2002-2003), Francisco Camps (2003-2011) i Alberto Fabra (2011-2015)-.
“Qué hostia!”
Però, a més del cas del Parlament valencià, la corrupció també li va passar factura al PP a les grans ciutats i municipis del País Valencià. Especialment significativa i sonada va ser la desfeta del 24M per als “populars” al cap i casal, on Barberá va perdre l’alcaldia en passar de 20 a 10 regidors després de 20 anys al poder amb quatre majories absolutes. La ciutadania de València va eixir al carrer aquella ja històrica nit per tal de festejar l’eixida de la, fins aquell moment, totpoderosa Rita Barberá, la qual, en abraçar Serafín Castellano no va poder reprimir un atac de sinceritat: “Qué hostia! Qué hostia!”, li va dir l’ara senadora al, en aquell moment, delegat del Govern.
Alacant, Castelló, Elx, Alzira, Gandia, Torrent o Ontinyent són només alguns exemples de la llarga llista de grans ciutats on el 24M va suposar la formació de governs de progrés després que el PSPV obtinguera majoria absoluta en 61 municipis i la relativa en altres 70. L’anhelat canvi produït al parlament valencià es materialitzava també arreu d’una gran majoria de localitats de pràcticament la totalitat de les comarques del Nord, del centre i del Sud del País Valencià.
El 24 de maig de l’any passat, els ciutadans i ciutadanes del País Valencià van dir prou, amb el seu vot, a dues dècades d’hegemonia d’una dreta devastadora que s’havia convertit en el paradigma de la corrupció al sud d‘Europa i en una vergonya per als valencians. S’obria una nova era de govern d’esquerres que havia de fer front la situació de ruïna econòmica, col·lapse institucional i desprestigi exterior heretada i s’iniciava el lent, gradual i imparable camí de recuperació del país en unes condicions adverses, però en el context d’un ampli i il·lusionant suport de la societat valenciana. El País Valencià recuperava el fil del seu propi relat.
