Sergi Tarín / València.
Tota una vida en política ensenya a domesticar dissorts i felicitats. Ximo Puig, amb vestit i corbata, espera en les dependències nobles del Palau de les Corts. No hi ha llums als ulls ni contorsions al rostre que demostren el natural nerviosisme que demana el dia. És com si un metòdic Puig haguera ajuntat 20 anys de calendaris i tatxat en roig el 28 de juny de 2015: “Anar a les Corts per a ser president”. Lent, però fugaç, travessa davall del quadre d’Alfons XIII i es perd entre les ombres d’un dels passadissos revestits de fusta. Una mena de túnel del temps o boca profunda sota els maxil·lars de la Història.
I la imatge renaix en un estrany gòtic civil valencià. Al balcó de convidats guaiten, caps de gàrgola, certs rostres presidencials. Un Joan Lerma de barbes blanques boreals. Un Eduardo Zaplana amb els cabells tacats d’una lleugera pols de guix. I un Francesc Camps, prim i ullerós, pur cos xacrat per l’aluminosi moral i política de la corrupció. Per les vores volten tota mena de perfils notables. Hi ha José Manuel García Margallo, ministre d’Afers Estrangers, en representació del Govern d’Espanya. I José Luis Rodríguez Zapatero, Ángel Gabilondo, Miquel Iceta i Carme Alborch com a membres de l’aristocràcia socialista. I uns altres com ara Cándido Méndez, Joan Ribó o Esteban Morcillo.
Els discursos adopten l’inevitable caire institucional. Primer Francesc Colomer, president de les Corts. I després Ximo Puig. Un parlament de vigors democràtiques adornat de Raimon, Max Aub, Antonio Machado i Joan Fuster. I que només passa al castellà per defensar un nou model de finançament, que és el missatge que Puig vol traslladar amb insistència a Madrid. Dits i llegits els papers es desencadenen els gestos i les correccions. “Com ho hem parlat, ens posem dempeus, però no aplaudim”, alliçona Isabel Bonig la bancada del Partit Popular. Al segon, Alberto Fabra s’hi avança i fa l’encaixada amb Puig, qui escala l’hemicicle per saludar Oltra, Montiel i Punset.
Al saló dels espills, antiga sala de ball dels marquesos de Benicarló, és on esdevé l’acte cortès amb unes autoritats fetes rogle per on van girant Puig i Oltra. Baix, al hall, treballadors de la casa, empresaris, activistes i tota mena de rang social immediatament inferior, esperen el president i la vicepresidenta. Quan hi arriben hi ha un fort estrèpit i tot es barreja. Puig dosifica alegries i estratègies segons els rostres que se li acosten. Tot un art. De fet, no deu ser fàcil recórrer els milers de quilòmetres que hi ha entre els 50 centímetres que separen el navilier Vicente Boluda i l’editor Eliseu Climent.
Alberto Fabra i Ximo Puig. Foto: EP
Quan els dos peus del bipartit xafen el carrer, ja fa minuts que rugix “Paquito el xocolatero” per darrere del bramul de la gentada. “Visca el nostre govern!”, “President!”, sonen els crits. Oltra camina sola i Puig té solapat el lermista Alfred Boix, amb eixa ganyota espantada de qui només té els timpans acostumats als sons subtils i tallants d’acer dels despatxos negociadors. Al poc, entre banderes de plàstic de Compromís i del PSPV, toquen la marxa mora “Ximo”. “Eixe és el meu!”, li crida Oltra a Puig en veure, entre la multitud, el seu fill menut als muscles. “És la mamà”, murmura el xiquet i a Oltra li rellisca una llàgrima. Mentrestant, a Puig li ix al pas Rafael Recuenco, ex líder de l’UGT, qui, coses de l’efusivitat sindical, l’agarra per les solapes i l’enlaira uns centímetres.
La banda continua amb pasdobles. “Amparito Roca”, per exemple. Unes dones majors s’hi acosten balandrejants i li fan a Puig les galtes roges a pessics. A eixe hores les intencions es mostren una mica rudes. Hi ha palmades trenca costelles, cabotades en buscar el bes i caigudes d’ulleres a terra. El poble ras, reverencial i suat, rellisca pel carrer Navellos cap al Palau de la Generalitat. Allí, en la porta de Cavallers, espera Alberto Fabra. És un moment de solemnitats i flashos fotogràfics. Al poc, Puig ja és a dintre l’edifici i una desena de policies autonòmics vestits de gala el saluden marcialment.
Fabra i Puig trepitgen els esglaons de pedra per fer la visita de protocol. El poble s’amuntega a les portes. En la que dóna a la plaça de Manises, Paco Roig rebufa perquè els policies no el deixen entrar i cap polític atén la seua impaciència. Al cincs minuts, els dos presidents regressen i s’ordena obrir les portes del Palau. Però només el pati. La zona noble, amb les sales Vella, de Reis, Daurada i de Corts, queda tancada només per a les personalitats. Al final, dos guardaespatlles amb posat de vigilants de discoteca deixaran entrar i eixir a la zona VIP grups reduïts de ciutadans. Però la majoria de la gleva s’estén per la plaça de Manises, on prompte s’esgota l’orxata i el suc de taronja i caqui. En un cantó, el Botifarra hi posa la banda sonora: “Orgullosos que el teu futur per fi ha arribat / de la lluita invencible de la justícia i llibertat”.
És el darrer moviment públic d’un Puig exhaust i acalorat, amb la jaqueta tota xopa. Juntament amb Mònica Oltra, pugen a l’escenari i s’acomiaden. I braç a braç abandonen discretament la plaça pel carrer del Convent de la Puritat. Uns metres més enllà, s’hi separen. Oltra gira per Compte d’Almodóvar i Puig continua per l’Almodí. Demà dilluns, a les 12.00, presenten un nou govern i encara queden noms per negociar i fils descosits on fer girar l’agulla.
