Mentres la pobresa avança com la pesta, un d’aquells genets apocalíptics de Vicente Blasco Ibañez, a qui ningú llig ja, i ningú fa res per detindre-la.
Segons el VII Informe de la Casa de la Caritat corresponent a l’any 2012 , s’hi constata un augment del nombre de persones vulnerables per la pobresa i 15 de cada 100 persones que hi acudiren eren “nous usuaris”. L’informe també alerta que la situació de les persones amb risc d’exclusió social s’està tornant crònica i que un 12% més de ciutadans de l’estat espanyol acudiren l’any passat a Cases de Caritat. També és rellevant que s’aprecia un notable increment de la presència de dones amb fills al seu càrrec i el nombre de menors atesos es duplica. Però a més, l’espectre social dels usuaris s’eixampla i trenca tòpics: la pobresa castiga també a la població major de 40 anys i el 60% dels usuaris són valencians.
És vergonyós veure com els bitllets verds acaben untats amb crema per al delit de Ciscar i els seus acòlits, mentre desprecien una realitat que guaita a les portes del museu i que convertix l’art sense connexió en l’art de mamar. Amb la inauguració de l’altre dia, l’IVAM ha passat de ser un ens vergonyós que patrocina exposicions del perruquer de la directora del museu, Tono Sanmatin, a ser el museu més trist del món , a causa de la baixesa moral que suposa no mantenir el mínim sentit comú de no fer certes barbaritats que semblen burles en temps de crisi, i que ferixen en veure com es devoren els diners públics en festins innecessaris, atroços en els temps que corren i deslleials per la supèrbia que espere que algun dia s’ature en un museu que tant hem apreciat i apreciem els valencians.
Jaume Gironés Menés
