Aquestes últimes setmanes de juny apareixen com a dates negres en qualsevol de les nostres agendes, ja siguem professors, alumnes o opositors. Són setmanes en les quals no parem, final de curs, passar les notes a Ítaca, exàmens, recuperacions i oposicions.
Enguany les coses ja començaren amb mal peu, i això que encara no havíem arribat a juny. A principis d’any es començava a remorejar l’anunci imminent d’unes oposicions que sense sentit, quan estan expulsant a bocanades a centenars d’interins, es convocaven per facilitar l’accés de nous professionals. Sí, sí, però això només eren els títols de crèdits, aquells que apareixen al principi de la pel·lícula per dir-nos quins seran els protagonistes principals. Però la trama encara estava mastegant-se, mentre comences a vore les primeres escenes de pànic (OPOSICIONS!!!), arriba un nou protagonista que cap dels principals coneix: el grandiós Supost Pràctic.
Vaig a contar-vos un poc qui és aquest protagonista, la veritat que és bastant interessant, perquè realment no se’l coneix. Divendres, els tribunals de València de l’especialitat d’anglés es disposaren a conéixer-lo en persona. Arribà a cada aula amb un sobre tancat i ben segellat. Quan l’obriren per vore’l, quina casualitat, no estava sencer i li faltava una pregunta, ràpidament un dels responsables va dir que no ens preocupàrem, que tot era fruit d’una errada informàtica. Però ahí no acabava tot, comences a llegir-lo i … dos de les preguntes són les mateixes que acabe de escoltar dir a unes persones fa mitja hora.
Bé, ja queda poc per finalitzar. Arriba juny, dia 25, dues boles extretes, primer examen passat amb escreix. Divendres 28, segona prova, ja us he contat qui era Supost Pràctic. 3 de juliol, notes. Només passen menys de la meitat de les persones que havien participat en els dos primers exàmens, casualitat o intencions encobertes. A mi, l’assassí ja m’ha matat.
Marian Agud
