En altres llocs hem escrit sobre el paper contrarevolucionari del chavisme, que ha posat al davant els seus interessos petroliers per fer costat a dictadors sanguinaris com Gaddafi o Al-Assad mentre exterminaven els seus pobles, abonant teories conspiratòries absurdes. La lògica “dels enemics dels meus enemics són els meus amics” no només és errada sinó una traïció en tota regla.
¡Com sonen ara de cíniques, algunes veus de l’esquerra que ara clamen ara contra la “guerra” a Síria, després de més de 100.000 morts, 6,5 milions de desplaçats i el bombardeig sistemàtic de les zones populars del país per les tropes del règim! ¡Quin cinisme els qui bramen ara contra “la intervenció”, com si l’Iran, Rússia i Hezbollah no haguessin “intervingut” sistemàticament durant aquests anys en suport a Al-Assad”, com ho han fet Turquia l’Aràbia Saudita i Qatar per aïllar militarment els grups revolucionaris en el bàndol rebel armant els jihadistes! El poble sirià suporta des de fa gairebé tres anys guerres i intervencions estrangeres.
Condemnem –que quedi ben clar, condemnem- el bombardeig imperialista, però des d’un plantejament a les antípodes del chavisme i l’estalinisme, que s’alineen amb Al-Assad. Perquè Siria no és l’Iraq: a Síria hi ha una revolució, un poble alçat en armes que paga amb sang des de fa dos anys la lluita contra una dictadura ferotge. Si finalment, l’imperialisme ataca no serà per derrocar el dictador per prendre-li el petroli, sinó perquè vol tallar d’arrel aquesta revolució i controlar-la. O potser l’objectiu és només allargar la guerra fins la destrucció de Síria: com reconeixia cínicament Edward Luttwalk al New York Times fa uns dies, als Estats Units no els convé ni una victòria aclaparadora del règim ni encara menys la seva derrota a mans d’uns grups “rebels” que no controla, tot plegat a la frontera nord d’Israel. Per a Obama, el millor és que continuï el desgast als dos bàndols (cent mil morts més? i què?) fins que estiguin disposats a acceptar una sortida negociada on res no canviï, que mantingui intacte el règim i asseguri una sortida “honorable” per Al-Assad. Demanar un procés polític i la negociació amb aquest règim no és altra cosa que legitimar un criminal.
Egipte avui és l’altre font on avança la contrarevolució, després que els militars s’alcessin sobre les massives manifestacions populars del 30 de juny amb un cop d’estat que vol imposar el retorn de la dictadura.
I encara queda Tunísia, el bressol del procés revolucionari, on la disputa entre les tres principals forces no s’ha decantat encara. El govern islamista d’Ennahda ha mantingut la mateix política neoliberal i islamitzadora que Mursi a Egipte. Sobre el malestar de la gent perquè les reivindicacions de la revolució no han tingut sortida, la dreta del vell règim “reciclada” en Nidá Tunis es prepara per tornar, si cal, sota una façana democràtica. I a l’esquerra el Front Popular, que agrupa l’esquerra nasserista i revolucionària havia començat a erigir-se com a referent. I al darrere d’aquestes forces hi ha els dos grans poders: l’exèrcit (que ha estat el garant de l’estabilitat però, fins ara, ha evitat intervenir directament en el procés polític) i la UGTT, principal força organitada del país. Els assassinats polítics de Chourki Belaïdi i Mohamed Brahmi, tots dos del FP, van ser contestats amb més mobilitzacions que les que van enderrocar Ben Alí. Però enlloc d’alçar una alternativa revolucionària, el FP, com a Egipte, proposa un govern de “Salvació Nacional” amb la dreta per treure els islamistes del poder. Confiem que l’exemple d’Egipte, que es va veure amb tanta simpatia a Tunísia, serveixi ara per deixar clar que combatent l’islamisme polític de la mà de les forces reaccionàries, l’esquerra enterra la revolució i es cava la seva pròpia fossa.
Analistes i mitjans de comunicació omplen pàgines i pàgines amb embolicades consideracions sobre la geopolítica del Pròxim Orient, que no són altra cosa que excuses per justificar l’abandonament d’aquestes revolucions. La coartada perfecta, o els arbres que no deixen veure el bosc: les monarquies islàmiques (Aràbia Saudita, Qatar) contra les repúbliques laiques (Síria, Iraq, Egipte), la pugna regional entre l’Aràbia Saudita i Turquia, la guerra de satèl·lits de l’Iran (que s’enfronta als Estats Units a través de Hezbol·lah i Síria) la rivalitat secular entre xiïtes i sunnites. Tot queda confós en un marasme d’interessos contradictoris, amb un sol missatge: és una regió molt complicada i perillosa. El resultat d’això és la desconfiança dels pobles i treballadors a Europa, que ha paralitzat tota resposta, per exemple, a l’horror de la massacre química als barris de Damasc. Fins i tot hi ha anàlisis des de l’esquerra que arriben sense pudor a una conclusió lapidària: el Pròxim Orient és tan complicat que no valia la pena intentar-hi una revolució. Més els hauria valgut als pobles afectats acceptar que el seu destí és viure sota la dictadura.
Només si posem al centre la lluita de classes podem orientar-nos enmig d’aquesta aparent complexitat. Són les dinàmiques de la revolució, i ara, les de la contrarevolució les que marquen la pauta. I al final, Al-Assad, Estats Units, Aràbia Saudita, Israel i els militars egipcis estan tots al mateix costat de la barricada. A l’altre hi ha els joves, els treballadors i els pobles oprimits. Així, no és tan complicat escollir bàndol.
15 de setembre de 2013
Leyla Nassar
