Els resultats electorals dels 20D han estat un èxit per a les forces del canvi, tant per a Podem, com per a les coalicions En Comú Podem de Catalunya, Compromís-Podem al País Valencià i En Marea de Galiza, a les quals la integració de forces ha significat uns resultats espectaculars. Tanmateix, aquesta important victòria és només parcial i encara queda molt de camí per a aconseguir, en benefici de les classes populars, els canvis que la situació d’emergència social que estem vivint requereix. Al respecte d’això voldríem reflexionar sobre què necessitem per a dur endavant, de la manera més eficaç possible, la transformació dels sistemes econòmic i polític del règim del 78, basats en la desigualtat, la injustícia i la corrupció. Amb el 15-M obrirem una oportunitat i hem d’aprofitar-la. És sens dubte el moment de la confluència tant externa com interna
De manera resumida, podem dir que ens és precís construir un instrument polític que permeta la més ampla participació de la gent, amb estructures assembleàries i al mateix temps amb òrgans àgils que tinguen capacitat executiva i en els quals els criteris d’eficàcia política i de participació des de baix puguen coexistir en el dia a dia. Cal també conjugar la presència en les institucions i la capacitat de formar governs de canvi, amb la presència als carrers, l’existència de moviments socials actius i potents i l’organització popular des de baix, arrelada als barris i als centres de treball. S’han de tenir objectius polítics clars, sabent què i com s’ha de canviar per a poder transformar el règim actual, sense caure en falses il·lusions, ni pensar que aquests canvis es fa de manera fàcil o que poden dur-se endavant evitant les confrontacions amb els grans poders econòmics i mediàtics. Qüestions com l’impagament del deute il·legítim, el control sobre la banca i sobre els sectors energètics claus, la reforma fiscal progressiva per a que paguen més els que més tenen o la renda bàsica universal… han d’estar sempre ben presents. Finalment, com el cas de Grècia ha mostrat de forma sagnant, és imprescindible promoure la solidaritat entre els pobles i que aquests actuen de manera conjunta, si volen lliurar-se de l’opressió de la Troica, de Brusel·les i de Merkel, que ataquen de manera sistemàtica les pensions, els serveis socials de salut i sanitat i els drets socials i laborals de la majoria de la població.
Tornar a l’assemblearisme, la pluralitat i la participació popular per a ser més eficaços.
La participació des de baix i l’assemblearisme no són capritxos de polítics de saló ni utopies supèrflues, sinó que- malgrat tots els problemes que suposa posar-los en marxa i mantenir-los -són la manera més eficaç de gestionar una organització que pretén resoldre els grans problemes que ens afecten i de reflectir la societat que volem. L’assemblearisme allibera les energies creatives, acosta els coneixements populars i tècnics i fa que la política s’elabore a partir de les experiències i necessitats de la gent, permet tenir una gran sensibilitat per a detectar els errors polítics, al mateix temps anima a la gent a participar, perquè sent l’organització com pròpia. L’assemblearisme és participació i transparència. És la nova política.
Al País Valencià, la decisió de la direcció valenciana de no confluir amb ETP en les primàries per a la llista electoral autonòmica va significar l’escenificació, altra vegada, de la divisió interna i l’exclusió definitiva d’importants sectors del partit. ETP, amb una forta presència en l’activisme dels cercles, era i és una part troncal de Podem i la seua marginació va significar el debilitament profund del partit i va influir sobre el pobre resultat de les eleccions autonòmiques valencianes. De ser un gegant metroscòpic vam passar a quarta força política en les Corts Valencianes.
L’última fase de Podem, la posterior a les eleccions dels Secretaris Generals i Consells Ciutadans Municipals i Autonòmic, s’ha caracteritzat per l’emergència de múltiples conflictes a escala local, en general motivats pel fet que Secretaris Generals i Consells Municipals sovint han desoït els Cercles i les seues Assemblees. Per altra banda el Consell Ciutadà Autonòmic ha aparegut com a un òrgan inoperant, supeditat a decisions que es prenien per fora de l’estructura organitzativa formal i a línies d’actuació que venien apuntades des de la cúpula estatal. La situació organitzativa de Podem al PV és desastrosa, l’abisme entre els equips directius i les bases dels cercles es manifesta en conflictes constants en la majoria de les ciutats valencianes. La situació d’Alacant es reprodueix a Castelló, a València, a Elx, a Alcoi, a Carcaixent, a la Vila, etc… És el fruit de Vistalegre, el resultat de transformar un partit-moviment en un partit. És també el resultat de l’exclusió d’amples sectors de la gent dels cercles, de la militància de base, i de la divisió interna provocada per aquesta exclusió. Alacant i el País Valencià són simples exemples de la tònica general arreu l’estat. La dimissió en bloc del Consell Ciutadà d’Alacant és una més de les múltiples dimissions de càrrecs de direcció. Al Consell Ciutadà Autonòmic valencià també s’han produït dimissions que s’han de suplir.
Per a recuperar un funcionament assembleari i plural haurem de fer efectiu l’empoderament dels cercles, validant els existents, dotant-los de manera efectiva de les capacitats que en part ja estan reconegudes a l’estructura organitzativa de Podem (article 38 i articles 41 a 45 dels Principis Organitzatius Autonòmics); renovar els Consells Ciutadans i les Secretaries Generals, adoptant un sistema d’elecció de llistes obertes però que al mateix temps impedisca les llistes en planxa i que permeta una representació integradora de les diferents sensibilitats existents a Podem al si dels òrgans de direcció; i recuperar el sistema de votació de les qüestions polítiques clau mitjançant Assemblea Ciutadana, ajustant el cens a la realitat i fixant criteris que entrebanquen la manipulació externa d’aquest sistema de decisió.
És el moment, doncs, d’establir un ample diàleg amb totes les sensibilitats properes tant internes com externes a Podem, des de Compromís a Unitat Popular, des de Clar que Podem a Entre Tots Podem. Com a mesures immediates proposem l’establiment d’un òrgan de direcció provisional conformat i triat per les bases d’Alacant i la inclusió dels següents candidats i candidates més votats en les eleccions al Consell Ciutadà Autonòmic valencià per a suplir els consellers vacants. La decisió del Consell Autonòmic valencià d’incloure membres de les altres llistes seria una prova de la seua voluntat d’integració de la pluralitat, d’enfortir i cohesionar el partit i d’obrir-se a la militància i a la participació democràtica, valors troncals de l’ADN de Podem. La democràcia, la inclusió i la participació són la manera de resoldre els problemes interns. L’exclusió ens afeblirà irremeiablement en el moment que més cohesió necessitem.
La confluència popular al País Valencià
El gran èxit al País Valencià de la coalició Compromís-Podem a les eleccions generals del 20D, fa pensar que a l’immediat futur i segurament més enllà, aquest agrupament jugarà un paper protagonista a les polítiques de canvi que es desenvolupen a casa nostra. L’èxit ha estat el fruït de la confluència.
No obstant, existeix el perill que l’agrupament siga dirigit de manera molt cupular, constituint-se una direcció efectiva d’aquest que quede molt allunyada de les bases, tant de les de Podem com de les de Compromís i dels partits i grups que el composen. En eixe cas el descontent no apareixeria únicament a Podem sinó també a Compromís.
Seria molt desitjable que es posaren en marxa fórmules que permeteren la participació popular a la presa de decisions de la coalició, mitjançant procediments de tipus assembleari als que fora possible integrar tant a la gent dels cercles de Podem, com a la militància dels partits de Compromís, com també a la d’EUPV i a activistes dels moviments socials i ciutadania no adscrita. D’aquesta forma es trencarien els compartiments estancs de les diferents militàncies i s’aniria creant un moviment popular de confluència des de baix. Donat els mapes polítics i les dinàmiques específiques del PV, de Catalunya, de Galiza, etc… haurem de passar, necessàriament, d’una estructura centralitzada a una estructura confederal.
Treballar a les institucions i als moviments socials per a poder fer canvis
La representació institucional, la constitució de grups municipals i parlamentaris, la formació de governs de canvi, tot això resulta molt útil per a poder fer les transformacions que Podem desitja fer en benefici de les classes populars. Però l’acció institucional, en totes les seues vessants, resulta insuficient per a dur endavant grans canvis, ja que aquests necessiten, per a poder ser realitzats, de l’existència de forts moviments socials, de l’organització de la ciutadania des de baix a barris i centres de treball i de l’acció decidida de les classes populars en el dia a dia i a peu de carrer per a permetre que es posen en marxa i impedir que siguen boicotejats pels grans poders econòmics i mediàtics i per la seua xarxa de suport social.
En aquest sentit, tota una part de l’activitat de Podem hauria d’estar dedicada a promoure la implantació de la seua gent als moviments socials i la construcció d’organitzacions sòlides d’aquests, amb completa autonomia respecte del poder polític.
Marcar uns objectius polítics clars i una estratègia adequada per a assolir-los
Podem ha anat canviant els seus objectius polítics, el seu programa, des de les eleccions europees fins ara, dibuixant una línia descendent respecte les característiques rupturistes d’aquests. Tal vegada l’excepció s’haja donat respecte del dret a decidir, que ha tingut que convertir-se novament en punt de referència, al constituir-se l’agrupament En Comú Podem.
La finalitat d’aquesta moderació progressiva dels continguts programàtics és doble: per una banda intentar situar-se a l’espai polític anomenat “centre del tauler” i d’aquesta forma aglutinar al voltant a sectors socials més conservadors, ampliant el terreny electoral de Podem; per altra, la moderació també pretén evitar l’enfrontament amb els grans poders polítics, empresarials i financers i busca aconseguir canvis reduint els enfrontaments al mínim.
Els límits de l’estratègia d’ocupar el “centre del tauler” han quedat clars des del sorgiment de Ciudadanos com força ascendent i amb la pèrdua d’espai patida per Podem durant mesos, precisament al centre del tauler polític. La recuperació parcial s’ha produït durant la campanya electoral i ha vingut de la mà d’una tornada, al menys aparent, a la radicalitat del discurs llançat pels líders mediàtics i de les distintes confluències realitzades en la perifèria de l’estat.
El principal problema de la modèstia en les reivindicacions en la situació de crisi i emergència que patim és que, molt possiblement, siga del tot insuficient per a que represente una eixida a la crisi favorable a la ciutadania i a les classes populars. Qüestions com l’atur, els baixos salaris, les condicions laborals deteriorades, el deteriorament ambiental accelerat, la insuficiència dels serveis socials o les condicions molt precàries de la vida de moltes dones i de la gent jove, difícilment van a trobar solució a mig i llarg termini amb un programa basat en evitar les ruptures, tant polítiques com econòmiques.
Si la situació econòmica es torna a deteriorar, escenari que entra dins del possible tant per la marxa de l’economia mundial, com per mesures que poden adoptar-se des del Banc Central Europeu o des de Brusel·les, els programes de mínims seran encara més ineficaços, per la manca de recursos de l’Estat i per la incapacitat d’aquest per a aconseguir-los.
Cal plantejar-se, més enllà de l’immediatisme electoralista, quin tipus de programa podria garantir una eixida a la crisi, diferent a la que fins ara ens han oferit els partits del sistema. També s’ha de posar damunt de la taula l’estratègia que pot conduir-nos a un canvi efectiu de polítiques. Aquesta estratègia haurà de contemplar necessàriament la pugna possible amb els grans poders econòmics, polítics i mediàtics i la forma de guanyar-la. Intentar ocultar la possibilitat de la confrontació i no preparar-la, només pot conduir a falses il·lusions i al desastre.
Hem de fer una política europea i solidària si volem guanyar
L’exemple de Grècia ens ha mostrat ben clarament el tarannà implacable dels poders econòmics i polítics quer ara per ara governen Europa. Aquests poders han decidit ofegar Grècia si el govern de Syriza no complia les seues exigències i, realment, ofegar-la també en la pràctica si els compleix.
El cas grec ens ha mostrat que s’ha de tenir un pla alternatiu per a poder enfrontar-se a la duresa sense misericòrdia de Brusel·les i de la Troica, però també que resulta molt difícil per a un Estat aïllat fer front als poders econòmics i polítics europeus. Per això cal teixir una aliança dels pobles que vaja més enllà dels països i dels estats i que, en un primer moment, hauria d’abastar com a mínim als països dels sud europeu més colpits per la crisi. Aquesta entesa que hauria d’incloure tant a partits, moviments i organitzacions populars com a governs de canvi, ha de dissenyar un pla comú capaç de fer front, amb possibilitats d’èxit, a les polítiques de Brusel·les i de la Troica.
És ara quan toca
Ara és el moment de posar-nos en marxa una vegada més. Ignorem si a l’Estat espanyol es constituirà un nou govern que supere la difícil aritmètica parlamentària resultant del 20D o si anirem a unes eleccions anticipades. Siga com siga, pensem que els fonaments que ens permetran dur endavant els canvis que necessitem, més enllà de governs i d’eleccions, són els de l’empoderament popular reflectits en el 15-M, la PAH, les marees i Podem abans de Vistalegre, veritables motors de la mobilització, de la il·lusió i del canvi. És clarament el moment de reinventar-nos, de construir una ampla confluència social i organitzativa, tant externa como interna, que ens enfortisca front als reptes de la legislatura. Cal respectar les bases d’Alacant i injectar saba activista nova en el Consell Autonòmic Valencià. No ho farem sols, no ho farem sense les bases, no ho farem sense les confluències externes i internes, no ho farem sense la gent.
