Des d’un punt de vista personal i diferent al que estem acostumats a veure en els mitjans de comunicació vaig tenir una experiència poc usual la qual m’agradaria compartir.
Tenia una comanda de dues motos per a un client de Bilbao, les havia de portar des del magatzem de Barcelona. L’empresa de transport demanava tres-cents euros per enviar cada moto. Així que vaig organitzar un viatge per portar persones a través de Blablacar des de València, vaig enganxar el remolc i vaig anar cap a Barcelona. El cotxe és un monovolum molt còmode per viatjar de set places espaioses però habitualment anem sis persones. La gent que acostume a portar com a passatgers són estudiants, empresaris, algun polític, o viatgers que van a agafar un avió a Barcelona. Tots ells tenen en comú l’esperit social de compartir, la consciència ecològica de no contaminar, però sobretot que el viatge li pot eixir a meitat de preu que en transport públic. Per al conductor té l’avantatge que s’estalvia la despesa de combustible, la qual cosa és molt interessant tal com estan els preus de la benzina avui en dia. Al final del viatge tots contents, intercanviem telèfons, emails, … alguna vegada he quedat fora dels viatges amb algun dels viatgers, per prendre cafè, són gent agradable molt oberta de ment. Un cop al magatzem de Barcelona vaig carregar les dues motos de cross de 400 cc que havia de dur a Bilbao. El cotxe preparat el vaig deixar dins del magatzem i el metro em va portar fins on havia d’anar a dormir. Era una habitació en un domicili particular que havia trobat a través de Couchsurfing a un preu increïble, a més podia donar-me una dutxa. Quan vaig arribar m’estaven esperant, havien preparat alguna cosa per picar i unes cervesetes. Només els coneixia a través d’internet però era com si ens coneguérem de tota la vida. Igual que els viatgers de Blablacar els usuaris de Couchsurfing també són gent de ment molt oberta. Vam mantenir una interessant conversa sobre els moviments socials que estan sorgint darrerament, motivats perquè les persones normals, independentment del seu color polític, estan fartes del que fan els nostres dirigents, i estan començant a mobilitzar-se perquè no els tracten com borregos. Al matí següent ens acomiadarem quedant per a una propera vegada.
Ja dins del cotxe vaig anar a recollir a cinc viatgers: tres anaven a Saragossa, els altres dos a Bilbao. Un d’ells era dibuixant de còmics que anava a Saragossa per veure un estudi on poder desenvolupar la seva activitat artística. Allà van pujar tres persones més que es dirigien a Bilbao. Eren molts quilòmetres però el camí es feia curt per les converses i anècdotes que explicaven. La pluja era molt intensa, crec que era la primera vegada en sis anys que té el cotxe que posava el eixugaparabrises a la màxima velocitat. Malgrat la pluja encara s’apreciaven les vinyes i els edificis clàssics com castells de cellers al pas per La Rioja. En anar entrant a Navarra el paisatge canviava, el verd eixia per tot arreu i el color vermellós de la terra es feia més intens. Però ja prop de Bilbao el paisatge em recordava al de Rússia, els mateixos arbres, bedolls, til·lers, pins altíssims que creixen rectes com la veritat, … els rius estaven molt crescuts per la intensa pluja i s’apreciava l’aigua brava i vermellosa per la terra que arrossegava. Després de acomiadar-me dels últims passagers, vaig arribar a un poblet xicotet a deu quilòmetres del mar, on havia de descarregar les motos. El client estava molt content de veure-les, noves a estrenar, encara que mullades per la pluja. No em vaig poder connectar al telèfon per veure els correus electrònics rebuts i com havia de contactar amb un altre usuari de Couchsurfing que m’oferia una habitació per dormir, vaig pensar que em podria connectar a través del wi-fi en algun bar. Hi havia un d’obert abans d’entrar a Gernika. Una volta aparcat el cotxe, vaig anar a preguntar. A la porta hi havia un senyor fumant un cigarret. Tenia aspecte de camioner o millor de basc autèntic de tallador de troncs, crec que es diu aizkolari. Li vaig dir “Buenas noches” però em va mirar de dalt a baix i ni em va contestar. En entrar al bar hi havia deu o dotze persones i dues més darrere de la barra tots parlant en euskera. Al preguntar-li a un dels que estava darrere de la barra en castellà si tenien connexió wi-fi, de sobte van deixar de parlar tots i es van quedar mirant-me. – “y para qué quieres el wi-fi?” – em va dir el de la barra amb un accent molt basc. – “Es que he tenido un problema con el teléfono y quería ver el correo de internet, serían solo cinco minutos” – Li vaig contestar. Seguien tots callats. – “¿Eres español?”. – em va preguntar el bàrman seriós i sense parpellejar. – “Soy catalán de Valencia” – li vaig dir reaccionant ràpid. – “Ahí va la ostia!!, y eso cómo es?” – va contestar. De seguida li vaig treure el carnet d’identitat dels Països Catalans i a sobre li vaig dir: – “Veremos quién abre antes el bote si Cataluña o Euskadi” El barman amb els ulls ben oberts mirava el carnet per davant i per darrere, el va ensenyar a l’altre bàrman. – “Mira Ander!” – i li’l va passar. – “Joder que nivel” De seguida el va ensenyar als clients del bar que miraven el carnet amb un somriure i crec que amb certa enveja. – “¿Qué te pongo mientras miras el wifi?” Era massa tard per a un cafè així que prendria una cervesa, una canya que a València la serveixen en copa i no hi ha molta quantitat, després esperaria una hora al cotxe perquè no em donés positiu si em feien la prova de l’alcoholèmia. – “Una cañita” – li vaig dir. – “Es cerveza casera que hacemos aquí buena buena. ¿Cómo la quieres rubia, tostada o negra? “ M’ho vaig pensar una mica. – “Una tostada por favor” Al moment va posar sobre de la barra la canyeta, un got de cristall fi que semblava un poal. L’havia vist feia temps a Astúries on posaven sidra natural, crec que cabrien tres quarts de litre. – “¿Esto es una cañita? No he comido nada” – li vaig dir. – “Pues coge un “pintxo” joder”- va contestar ell de seguida. I em va posar davant una safata de llesques grans de pa i mini entrepans amb pernil de bona qualitat, peixets diversos de la ria, formatges de cabra, xoricets de la terra amb pebrots verds picants, quin de tots semblava més apetitós? I va dir les paraules màgiques per a que agafés un: – “Invita la casa” Em va donar la clau per accedir a internet i vaig poder veure el correu.
Tenia un missatge que deia que els usuaris de Couchsurfing tenien l’habitació preparada i m’esperaven. Quan em faltaven dos dits per acabar la canyeta em va treure el got i em va posar una altra canyeta. – “¿Qué nombre es Misha?” – em va preguntar. – “És Miquel però en rus” – li vaig respondre. – “Joder qué nivel, yo me llamo Josu. Mi hermano se llama Mikel” Fins que vaig poder veure els correus més importants, perquè hi havia més de dos-cents m’havia posat quatre canyetes i ja estava notant un formigueig a la punta dels dits. Anaven a tancar. Així que abans de eixir del bar vaig avisar als que havien preparat l’habitació de Couchsurfing explicant que s’havia complicat el dia i no podria anar. Josu em va dir: – “Ahora no podrás coger el coche” – “Me esperaré dos o tres horas en el coche” – li vaig respondre. Fora estava plovent moltíssim. – “¿Por qué no vienes a ver el teatro cultural de Euskadi al trinkete?” – em va preguntar Josu. – “De acuerdo” – i vaig pensar “millor que quedar-me al cotxe, així faig temps”. Ens vam anar en el seu cotxe directes al trinquet de Guernika. En entrar estava tot ple de gent i de Ikurrinyes penjades del sostre, en un lateral hi havia com unes grades amb seients, a la part de baix un escenari. Tots parlaven en basc. Van eixir a l’escenari diverses persones amb unes guitarres, flautes, un altre recitava uns versos, l’altre ballava. Jo no entenia res però semblava bonic. Després de diverses cançons i una altra canyeta va pujar a l’escenari Josu. Es va asseure al tamboret alt i va dir unes paraules sempre en basc, després va treure un full de paper de la butxaca i va començar a llegir. Es va fer el silenci a la sala, tots escoltaven amb atenció, al poc l’emoció el va envair i va haver de parar de llegir. Els aplaudiments van començar, al moment una altra vegada el silenci i va seguir llegint.
Dues frases més i se li va apreciar una llàgrima caient per la galta. Més aplaudiments i algú va cridar “Gora Josu” i li van seguir una sèrie de “gores” que jo no vaig arribar a entendre. Hi va haver un que va voler pujar a l’escenari amb una bandera espanyola en una mà i una ampolla i un encenedor a l’altra, però els mateixos que aplaudien el van convèncer perquè no pugés i va desistir sense més. Quan va acabar de llegir va baixar de l’escenari i es va dirigir a la barra, li van posar dues canyetes, es va acostar fins on jo estava oferint el “gotet” i em va dir en un perfecte català: – “Visca Catalunya” – i va seguir en castellà – “Ojalá lo consiguiera” Al acabar les cerveses ens vam anar. – “M’has de traduir el que has llegit a l’escenari perquè no he entès res i per la reacció de la gent em sembla que era interessant” – li vaig dir ja en el cotxe. Seguia plovent moltíssim. – “Ahora con lo que has bebido no vas a poder mover el coche en dos o tres horas, ¿por qué no vienes a mi casa así te lo traduzco?” Em va semblar bona idea. La caseta estava als afores del poble, era un habitatge unifamiliar de nova construcció. A la part de baix va aparcar el cotxe, havia espai per a sis o set cotxes. A la planta baixa tenia un gran saló amb la xemeneia encesa, la cuina, el bany, a la planta abuardillada de dalt quatre habitacions i un altre bany. Em vaig asseure al sofà davant de la xemeneia, per ser el mes de juny les brases del foc no em molestaven i això que jo sempre tinc calor. Josu era a la cuina que estava separada del saló per una barra. Estava preparant unes cervesetes casolanes. – “Si seguimos a este ritmo no podré coger el coche nunca” Va deixar anar una riallada. Em va oferir la cervesa i va dir que el que havia llegit a l’escenari ho va escriure el seu germà, no Ander que era l’altre xicot que era a la barra de la seua taverna, sinó Mikel que estava en una presó a Andalusia. Estava pres per manifestar les seves idees de llibertat del seu poble, no va cometre cap delicte però li van aplicar la llei antiterrorista i el van tancar injustament. Des de la presó va escriure un poema per a la seva mare que havia mort a la seua casa a dos o tres quilòmetres de Guernika a la muntanya, estava sola. Vam estar parlant que el poble d’Euskadi està fart de veure com s’escapa els diners que ells generen cap al règim de Madrid i no reben res a canvi. Només reben repressió. De fet em va cridar l’atenció quan vaig entrar a Guernika el veure a uns vint Nissan Patrol de la Guàrdia Civil en un poble de tot just catorze mil habitants. – “¿Por qué esta la Guardia Civil si ya está la Ertzaintza?”. Això que va dir em va sonar. Li vaig explicar que jo formava part d’un partit polític que es deia Més Algemesí. Feia poc temps havíem fet una exposició a través de l’Ullal Cultural, una organització cultural relacionada amb el mateix partit, per donar a conèixer a la població els diners que es paga al règim de Madrid i els diners que reben a canvi. L’exposició es diu l’Or dels Valencians i, entre altres coses, diu que un ciutadà valencià paga al voltant de quatre-cents euros i rep a canvi dos-cents, però si és de la ribera del Xúquer, sol rep setanta euros. Les mateixes persones que veien l’exposició eixien enfadats pel que feien des de Madrid. Hi havia persones de totes les ideologies. És una manera de fer que la gent desperte i reaccione. També li vaig comentar que el partit popular d’Algemesí va intentar canviar el nom d’un carrer només perquè es deia Avinguda del País Valencià. Li ensenyi el vídeo còmic* que vaig fer. Vam aconseguir treure a la gent al carrer per manifestar-se, fins i tot a les persones majors.
Es va quedar al·lucinat. youtube.com Li vaig explicar que en Més Algemesí les persones que l’integren són progressistes, amb sentit comú i que volen el millor per al poble on viuen. Procedeixen de partits d’esquerres, independentistes, també algun de dretes però una majoria són independents que no militen en cap partit. És un partit de marca blanca d’aquesta manera podem arribar a molta gent que està descontenta amb el que fan els partits majoritaris tradicionals, sense que s’espanten. En el nostre partit pot participar lliurement qualsevol persona que vulga millorar la qualitat de vida de la ciutat on viu, independentment que la seva ideologia política siga d’esquerres o de dretes. A Josu li va agradar molt la idea. Un partit de marca blanca on poder conscienciar la població amb dades dels Ministeris espanyols, per fer que la gent proteste. Fins i tot va pensar algun nom, en comptes de Més Algemesí, Gehiago Gernika. Li vaig donar la targeta de visita de la meva empresa. Josu va llegir Muixeranga Promocions. Em va preguntar que significava Muixeranga, li vaig explicar que era una representació de la força d’un poble que unit no hi ha qui puga amb ell. La melodia de la Muixeranga es toca amb la dolçaina i és l’himne dels Països Catalans. La Muixeranga és com els Castellers de les comarques de Tarragona, de fet de tant en tant es fan trobades de Muixeranguers i Castellers, al setembre pot veure les actuacions en viu. – “Me gustaría ir a verlo, y quien sabe, igual se podrían hacer encuentros de partidos políticos de marca blanca, Més Algemesí i Gehiago Gernika.” – em va contestar. Vaig passar la nit al sofà davant de la xemeneia aconseguint dormir una mica i a l’endemà em vaig acomiadar de Josu molt agraït per la seva hospitalitat i per preguntar-me si era espanyol.
>
L’Ertzaintza estava tallant carreteres pel perill de desbordament de rius. Vaig recollir a viatgers de Blablacar a Bilbao i em vaig dirigir cap a Saragossa. Allà van baixar uns i pujar altres que anaven direcció a València. Durant tot el camí vaig recordar la traducció que va fer Josu de la carta que va escriure el seu germà des de la presó. Des d’aquí els envie el màxim suport moral, els desitje tota la sort del món, els dic amb tota llibertat “gora Gernika, gora Euskadi” i no els dic visca la llibertat (gora askatasuna) perquè a Euskadi no la tenen. PAPALLONES Ja era molt velleta … I un any i un altre any es va anar quedant sola amb el seu temps sense fi. Sola amb el seu somriure que res fa mal, sola com una germana major al seu jardí. Se’n va anar quedant sola amb els braços oberts, que és com crucifiquen els fills que se’n van, amb la seva suau manera de creuar els coberts, i aquella olor a net de les seves bates d’Holanda. Deixeu-me recordar amb el seu vals al piano, com anant una mica amb el que se li va anar; i amb quina recança es mira la mà quan li dringava la seva tassa de café. Se’n va anar quedant sola, sola … sola a la seva taula, a la seva caseta blanca i en la seva lenta butaca. i si algú no coneix que solitud és aquesta, no sap quanta mort cap en un cor. I diré que a la vesprada d’aquell divendres amb roses, en aquell “fins aviat” que va ser un adéu final, vaig aprendre que unes mans poden ser papallones, dues papallones tristes volant al seu portal. Sé que va morir de nit. No vull saber quan. Ningú estava amb ella, ningú, quan va morir. Ni el seu fill Josu, ni el seu fill Ander, ni l’altre, el vagabund sense pàtria, que sóc jo.
Misha Barberà
