Ara ja fa uns anys, quan per primera vegada els canals televisius començaven a emetre imatges sagnants dels conflictes armats en els seus informatius, hom s’horroritzava i es quedava sorprès, atònit, expectant d’allò que els seus ulls estaven presenciant en aquell precís instant. En canvi, ara ens ofereixen aquestes mateixes imatges mentre dinem i sopem i ni ens immutem, no deixem pas de menjar, ni tant sols ens colpeix, ni ens afecta. Ens hem habituat tan tranquil·lament a veure ferits i víctimes de guerra, nens desnodrits i prims a no poder més que malviuen en l’extrema pobresa. Ens hem familiaritzat a veure sang i mort en conflictes bèl·lics i ja no és notícia, ni ens altera visionar dites mostres.
El primer cas en què una persona es va suïcidar per motius relacionats amb un futur desnonament a causa de no poder pagar la seua hipoteca es va donar a Barakaldo (País Basc). Fou una ex regidora socialista de 53 anys propera a l’ex lehendakari Patxi López i que anava a ser desnonada de la seua vivenda. Morí a l’acte quan va precipitar-se pel balcó del seu habitatge.
La gran majoria dels mass media es van fer ressó del malaurat fet i va ocupar portades de diaris impresos i digitals, capçaleres dels informatius de ràdio i televisió i gairebé tots els mitjans de comunicació es desplaçaren al lloc dels fets. La societat, des de casa, es feia creus del succés, no ho assimilava. Per què? Com podia ser, com ha pogut ocórrer? – ens preguntàvem – La notícia, aquest cop, no ens deixava indiferents i no parava de xocar amb la nostra raó.
Aquest no ha sigut malauradament l’últim cas (ni ho serà) de víctima mortal per la por a ser deshabitat de la seua pròpia llar. Hi ha hagut molts més casos com, per exemple, la parella d’avis trobats morts a la seua casa de Mallorca; la veïna d’Almassora que es va cremar a l’estil bonze en front de l’entitat bancària que li havia concedit l’hipoteca o, molt recentment, un home que també va acabar amb la seua pròpia vida a l’Eixample de Barcelona en saber que l’anaven a fer fora del seu domicili.
Paradoxalment, en l’actualitat, cada vegada que ocorre un esdeveniment d’aquestes proporcions, els informatius o la premsa ja no hi posen el mateix èmfasis que en el cas de l’ex regidora. Per al món periodístic ha deixat de ser notícia de portada. D’altra banda, la societat contemporània també s’ha habituat, com en altres ocasions, a contemplar fets d’aquesta extrema gravetat i magnitud i ja no els desconcerta per a res. La comunitat ha tancat els ulls.
No obstant, la societat també ens mostra l’altra cara de la moneda, sense girar l’esquena al problema, quan hi apareixen herois quotidians com Ada Colau, portaveu i cofundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona, a banda de ser una reconeguda activista social. La PAH, com a col·lectiu, està oferint recolzament a particulars i famílies que tenen impediments per saldar l’hipoteca o a persones que estan en transcurs d’execució hipotecària. Recentment, han presentat l’iniciativa legislativa popular (ILP) per l’habitatge digne al Congrés dels diputats amb un suport popular de 1.402.845 signatures. La resposta donada pel Govern espanyol fou la de posar-la en estudi i sotmetre-la a un posterior debat a la cambra. Aquesta ILP proposa, entre d’altres, la dació de pagament als afectats per la hipoteca i la suspensió dels desnonaments.
La solidaritat també es pot palpar en barris, pobles i ciutats on les mobilitzacions i la resposta dels col·lectius, plataformes ciutadanes i ciutadans en general, dia a dia, eviten desnonaments i s’interposen a les forces policials. Accions que, a més, han donat els seus fruits. També caldria citar la iniciativa dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, que han decidit que no participaran en cap desnonament, solidaritzant-se així amb els bombers gallecs, que ja varen acordar negar-se a obrir habitatges sempre que no fora en casos d’emergència o judicials.
És ara quan ens adonem d’on sorgeix tot aquest panorama: l’esclat de la bombolla immobiliària, l’inflació dels preus de la vivenda, l’especulació urbanística i molts altres factors. Actuacions del passat que avui floreixen, amb gran quantitat d’immobles buits i amb moltes famílies destinades a viure als carrers. Totalment incomprensible en una societat avançada i moderna com la nostra, que a la vegada es mostra força immoral i injusta.
Andreu Carapuig i Fora
