Encara recorde l’emotiva Diada de l’any passat on vam eixir al carrer un milió i mig de persones per celebrar la festa de Catalunya. Sé que la gran majoria de la gent que va manifestar-se va ser amb un motiu “independentista”, però jo amb la meva senyera (quatribarrada com sempre li diem a Castelló, ja que molts no volem el blau de la “nostra”) només em sumava com un Català “adoptiu”, orgullós de la seua terra, història, llengua, cultura… Cada 9 d’octubre sempre ho he fet al meu país, al País Valencià i ho faré sempre que em siga possible.
Totes i tots ja sabeu que des d’aquell dia el tema de reclamar per a Catalunya una “consulta” per a exercir el “dret a decidir” si volen ser un Estat independent d’Epanya no ha deixar d’estar en l’ordre del dia de cap telediari, diari, ràdio… I ara encara més.
Ens traslladem ara al que just he mencionat al començar aquest article, la Diada del passat 11 de setembre de 2013. Aquesta Diada, a priori, es presentava encara amb més expectació que la de l’any passat, ja que passades les eleccions del 25 de novembre, tant CiU con Esquerra Republicana es van comprometre a dur a terme una consulta pel dret a decidir l’any 2014, sí o sí. A més, per part de l’Assamblea Nacional de Catalunya es volia realitzar una cadena humana, l’anomeda Via Catalana, que anés des del nord fins al sud de Catalunya, Vinarós (País Valencià) inclós. I la veritat és que sí, ho van aconseguir. Un fet i un dia històric més per emmarcar en la llarga història de Catalunya.
Segons diuen, un altre milió i mig de persones es van sumar a la cadena humana de 400 quilòmetres per reclamar l’ansiada consulta i poder decidir democràticament el futur del poble de Catalunya. A aquesta cadena no em vaig sumar, no pel fet de no estar d’acord, sino perquè ni em vaig apuntar ni vaig poder. I si hagués anat, ja que estic a favor del dret a decidir, no hagués cantat allò de “in – inde – independència”, ja que no sóc independentista.
Amb tot aquest resum dels fets que es van succeir només volia donar-li sentit a la meua reflexió respecte el tema.
Crec que ara mateix i, quan més aviat millor, s’ha de prendre una decisió al respecte. El que no es pot fer és el que pretén el President del Govern Espanyol, Mariano Rajoy, dir que la Constitució no permet cap referèndum per l’autodeterminació i mirar cap a l’altre costat, on recordem que encara té a Bárcenas. El clam d’un poble està reclamant una consulta i no se li pot negar aquest dret que, a més a més, implica més democràcia.
Que actualment la Constitució no ho permet ja ho sabem. Doncs reformem-la i sí que es podrà. Però no només per poder preguntar si Catalunya ha de ser un Estat independent, sino perquè qualsevol altre poble de l’Estat Espanyol puga decidir altres aspectes. El que coneixem com una democràcia participativa, preguntar al poble i no només cada quatre anys.
Jo sóc partidari de reformar la Constitució per tal d’avançar cap a un Estat Federal, plural i on totes i tots ens puguem sentir agust i amb una major justícia social entre els diferents pobles de l’Estat Espanyol. No sóc partidari de la independència de cap territori, però sí del dret a decidir el futur i moltes coses més. És un acte democràtic innegable a la societat.
Tenim una oportunitat gradíssima de reformar la Constitució i ampliar així la democràcia, les llibertats de les persones i les relacions entre els diferents territoris. No deixem passar l’oportunitat. Com va dir Joan Fuster a Castelló fa 31 anys, “o ara, o mai”.
El nét del Roig
L’opinió de Pablo Gil Navarro
