Sempre s’ha dit allò de que quan els Estats Units d’Amèrica esternuden, Europa es constipa. Arrimant-ho a casa, serà complicat que Catalunya es moga en una o altra direcció i aquest camí no tinga una translació directa a terres valencianes. És evident que el punt de partida pel que respecta a la identificació dels valencians amb la seua terra és notablement inferior que a Catalunya. Tanmateix, en les continues anàlisis que s’han realitzat sobre la identitat dels valencians, sobretot partint de Joan Fuster, no sempre s’ha tingut en conte factors com la individualitat de les decisions i un element clau com la situació econòmica. Ara, després de que el sector financer català haja desembarcat a terres valencianes, molts es sorprenen que no hi hagen aparegut reductes extremistes que clamen contra el catalanisme imperialista i la seua antiga obsessió de “comprar” el País Valencià per unificar-lo als Països Catalans. Dos de les, durant molts anys, joies de la corona (el Banc de València i la CAM) ara pertanyen a grups bancaris catalans i el Micalet segueix on sempre, com també el reconeixement mundial que la paella és originalment valenciana. La dreta mediàtica es pregunta per què no han hagut contestacions socials contra la pèrdua de l’autonomia financera en favor dels catalans i si la mateixa situació hagués pogut succeir igual fa uns anys. Eludeixen preguntar-se a ells mateixos, de forma maquiavèl·licament interessada, si, al contrari que ara (ells sabran per què) fa uns anys hagueren reaccionar ells igual, amb la mateixa línia editorial, i no hagueren llançat (com van fer) totes les seues forces contra un catalanisme fictici. Una estratègia que perseguia restar forces als grups polítics d’esquerra (guanyadors de les primeres eleccions democràtiques) mitjançant l’atac a un nacionalisme valencià amb el qual s’identificaven els partits progressistes provinents de la lluita antifranquista. Els mateixos mitjans de comunicació de dretes (tantes vegades convertits en ximples tríptics electoralistes) advoquen ara per ampliar la concòrdia econòmica i comercial entre catalans i valencians a altres àmbits com la política. A buenas hores, mangas verdes. No s’atreveixen a dir res de la cultura i la llengua, de moment. La situació de crisi econòmica (els diners expliquen la majoria de les vegades qualsevol moviment que fa la dreta) justifica l’enteniment. “Alentar la respuesta contra el enemigo exterior, aunque de impensable seguimiento mayoritario en estos momentos, no contribuiría a encauzar las relaciones entre ambas autonomías”, diuen. Poderoso caballero es don dinero. No té res a veure però té molt: El permís de residència es podrà adquirir a partir d’ara a l’Estat espanyol amb la compra d’un habitatge amb un preu superior als 160.000 euros. Nacionalitat en venda. “No sé si hi ha una oportunitat per a refundar l’estat espanyol, però fa falta alguna cosa semblant. Si els bascos i els navarresos tenen una cosa que es diu concert econòmic, jo també el vull. Ni més ni menys”. Podien ser paraules d’Artur Mas, Oriol Junqueras o Joan Herrera però són del president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, Vicente Boluda. Catalunya ha esternudat. Els mitjans de comunicació del búnker barraqueta (com encunyà en el seu moment Amadeu Fabregat) arriben trenta anys tard però no volen perdre ni un dia més. Les mateixes teories conciliadores hagueren pogut promoure l’aparició d’una dreta civilitzada als anys setanta i vuitanta i evitar la divisió de la societat, potenciar el respecte de la identitat valenciana i la construcció d’una mirada pròpia que hagués ajudat a fer entendre els ciutadans la importància de concebre la societat en clau valenciana. Els mass media de dretes no estaven dispostos. El poder i els diners estaven en joc. Ara també. Promogueren un conflicte anticatalanista per mitjà del pragmatisme emotivista que arribà a convertir-se en agressions físiques contra intel·lectuals i polítics d’esquerra. Ara aposten pel pragmatisme economicista i pretenen intercedir per superar les diferències entre valencians i catalans. Els interessos segurament seran els mateixos que fa dècades però bo, benvingut siga.
Carles Senso
