En l’any del Senyor de 1771 , Fernando Carlos Antonio José Juan d’Habsburg-Este li va demanar a sa mare Maria Teresa I d’ Àustria , consell respecte a la contractació d’un jove músic de 15 anys . L’emperadriu li va donar la següent resposta: “Em preguntes si has d’admetre al teu servei eixe jove de Salzbug. No aconseguisc imaginar perquè hauries de fer-ho: no et cal un compositor ni cap altra persona mancada de vàlua. Tanmateix, si consideres que podrà proporcionar-te plaer, no m’hi entremetré. Únicament t’expresse la meua opinió ja que no vull que et carregues de gent que no serveix per a res. Ara bé, el que mai no has de fer és donar a eixes persones cap títol honorari, perquè no semble que estan a les teues ordres. La gent de tal condició deambula com rodamóns i sembra el descrèdit del servei.”

El jove músic que volia contractar Fernando , arxiduc d’ Àustria i Brisgòvia , era Wolfgang Amadeus Mozart .

Han passat 300 anys i a la ciutat de València hi ha coses que no han canviat: els músics , els pintors , els actors i en general tots els creadors estan presents de manera quotidiana i normal a les grans ciutats d’Europa . Quan visitem aquestes ciutats és habitual escoltar un trio de músics a Praga o en una plaça a Amsterdam , admirar pintors a la vora del Ponte Vecchio a la ciutat de Florència o en qualsevol racó de París , o mims i actors a la vora del Tàmesi.

Però a València , l’ordenança d’ocupació de la via pública prohibeix aquestes manifestacions culturals. A tall d’exemple tenim el cas recent relacionat amb la falla del Pilar de València , que va organitzar un concurs de pintura i que va tenir un ràpid final, ja que la Policia Local els va obligar immediatament a desmuntar els seus cavallets ia posar fi a l’activitat, ja que aquesta no tenia el permís per a l’ocupació de la via pública. O casos com el d’un violinista multat amb 100 euros per tocar al carrer .

Amb la crisi econòmica i les retallades en tots els àmbits la situació del món de les arts escèniques és crítica i la prohibició d’actuar , pintar o tocar als carrers de València resulta encara més sagnant . Un exemple més de la poca qualitat de la democràcia en aquest país on encara hi ha gent que pensa que el carrer és seu .

Signa perquè Rita Barberá i Nolla , alcaldessa de l’Ajuntament de València , permeta les manifestacions culturals a la via pública.

Francesc Aguilar i Cortina

Comparteix

Icona de pantalla completa