Ens estan retallant en Educació, Sanitat, Benestar Social, prestacions farmacèutiques etc, mentre que la gran majoria dels polítics, estan percebent emoluments de CINQUANTA, de VUITANTA, de CENT I PICO MIL D’EUROS, saben vostès quant diners suposa açò per a les arques públiques? Si tot açò ho multipliquem pel nombre de polítics que hi ha entre el Congrés, el Senat i els Governs de les CC.AA. un gran munt de milions. Però a més les grans jubilacions de banquers de milions d’euros, i de les grans fortunes que estan acumulant algunes persones, així com el descontrol econòmic que existeix en aquest país ens porten a la major de les hecatombes.
El que considere més demencial, és l’aplicació que estan fent amb els dependents, per l’aplicació de la Llei de Dependència, on de les ajudes que percebien aquestes persones, d’entre 300-400€ mensuals, en alguns casos s’han reduït a 20€ mensuals i han llevat l’aportació a la Seguretat Social dels cuidadors no professionals. I la meua pregunta és, creuen honestament els nostres governants que amb aquesta quantia es pot cuidar a un dependent?
A més a més, els qui ho tenen pitjor són els xiquets que pateixen alguna paràlisi cerebral, autisme, síndrome de Down o altres malalties semblants, i que són persones no tenen més de 3 o 4 anys i que d’ara endavant la seua malaltia els va acompanyar tota la seua vida. Que va a ser d’aquestes persones quan siguen adults?
Als senyors que es presenten per a formar una candidatura electoral, ningú els ha posat una pistola al cap perquè ho facen, sinó que ho han fet lliure i voluntàriament, i no obstant açò els treballadors d’altres activitats, han de treballar les vuit hores, i treballar bé, ja que si no, perilla el seu lloc de treball, i per açò perceben uns emoluments d’entre 15.000 i 20.000€ any, la qual cosa significa que els polítics cobren 4, 5, o 6 vegades més que aquests obrers, però s’obliden que si no hi hagueren obrers, lampistes, electricistes, fusters… , aquests Senyors no tindrien casa on viure, bany on endreçar-se, nevera on guardar els seus aliments, llum per a veure la televisió i un llarg etc, i per açò em faig aquesta reflexió És necessari que existisca tanta diferència, o és que no treballem tots per a i per el nostre país?
Vull pensar que si tots aquests Senyors pensaren més en les persones que depenen de la Llei de Dependència i estigueren disposats a ajudar més a aquestes persones, que per la seua problemàtica, no poden o no van a poder guanyar-se la seua sustente d’una forma digna, que podrien dedicar part del seu sou per a crear els fons necessaris, perquè aquestes persones, pogueren tenir unes subvencions que els permeteren viure dignament, doncs són persones igual que tots nosaltres, SOLS QUE AMB MÉS IMPEDIMENTS.
Per tot açò, és mentida que no hagen classes de primera i de segona, és mentida que tots tinguem els mateixos drets, és mentida que tots siguem iguals, és tot mentida, mentida i mentida, i és tanta la mentida, que fins la vida mateixa … PAREIX MENTIDA.
Julio García Hernández,
soci de ASPAU, membre de la Plataforma en Defensa de la Llei de Dependència de València, membre de l’Aliança per un Sistema Públic de Serveis Socials, membre de la Coordinadora de Discapacitat- Dependència de València.
