A l’hora de fer la fila ens vam trobar amb un mestre, un home. Des de P4 fins 4t tot havien sigut mestres, dones. La veritat que des del primer dia don Félix donava la sensació de ser un mestre seriós, de poques bromes, exigent i perquè no, d’aquells que donen molt de respecte per no dir por. Amb el pas del curs i dels cursos, perquè el vam tindre en 5é i 6é, ens vam adonar com darrere d’aquella idea de mestre que ens vam fer al principi, no era tan “dolent” com l’havíem pintat.
Era seriós però hi havia classes que ploràvem de riure amb ell, als del Barça sempre ens punxava a més no poder (merengue reconegut), era molt bromista, explicava que ens deixava bocabadats, era exigent però ens va preparar com ningú i junt amb tot això es feia respectar moltíssim. Quan tocava riure i passar-ho bé ho fèiem i molt, però quan tocava treballar ens tocava pencar al màxim. Tot aquell esforç va tindre la seua recompensa, ja que vam aprendre moltíssim i estàvem a gust amb ell. I jo no només vaig aprendre molt, sinó que em va marcar. I mireu, a dia d’avui estic en el meu sisè curs de mestre en una escola pública catalana. Qui m’ho anava a dir fa 17 anys.
Aquest article volia començar-lo fent un xicotet homenatge a qui, perquè no dir-lo, és un referent en l’àmbit pedagògic i un mentor per m.
Entrant ja en matèria, l’altre dia a la ràdio vaig escoltar com el que és encara ministre d’Educació a Espanya, Íñigo Méndez de Vigo, comentava la possibilitat que en un futur es pogueren avaluar als i les docents i que cobraren un sou en relació als resultats acadèmics de l’alumnat. Aquesta idea ve del filòsof José Antonio Marina, a qui el Ministre ha encarregat el Llibre blanc de la funció docent. Tot seguit, un periodista de la SER, Isaías La Fuente, va fer un comentari en el que deia textualment el següent: “Esta idea suscita dudas que sea la mejor manera de hacerlo. Los profesores actúan sobre realidades complejas y muy diversas y es posible que un mastreo que logra un aprobado raspado de media en un grupo con carencias educativas profundas se haya aplicado más que otro que tiene un notable alto en un grupo excepcional”.
Què passaria si aplicàrem aquesta mesura? Qui eixiria perdent? Principalment l’alumne, perquè passaríem a una escola on només s’hauria de mirar les notes i els resultats acadèmics. Quan una escola és un lloc on els xiquets i xiquetes han de tindre infantesa, han de jugar, passar-ho bé, aprendre no només currículum, socialitzar-se, caure a terra en el pati i fer-.se mal, equivocar-se i aprendre dels errors, respectar a tots i totes i un llarg etcètera. Veuríem l’escola com una fàbrica on només hauríem de tindre productors i productores de deures, exercicis i uns resultats que resumiren el treball fet a classe i el mestre i mestra com únic responsable. I el que deia el periodista, no totes les realitats educatives són iguals. I això no és cap excusa.
En que eixim perdent els mestres? Doncs que se’ns torna a desprestigiar. Si després de retallades en drets, retallades en sou, retallades en inversions educatives, augments de ràtios a les aules, la falta de respecte d’alumnes, pares i mares, que si ens diuen que tenim moltes vacances, que com tindrem feina sempre ens acomodem i no ens poden acomiadar… Doncs ara si no obtenim bons resultats a classe el nostre sou podria variar. ¡Suma y sigue!
Evidentment l’educació no és cosa només del mestre o mestra. Totes i tots som un paper fonamental i hem de sumar en l’aprenentatge dels nostres fills i filles i deixar-nos de buscar culpables o augmentar o baixar els sous. L’educació dels que venen per darrere està en joc.
Si el sou depenguera dels resultats, don Félix deuria ser ric, no sols per aquests, sinó per la part més fonamental de totes; era un mestre de 10 que es deixava la pell cada dia i això era el que comptava per a nosaltres.
