Divendres passat dotze d’agost vaig assistir a una reunió convocada per algunes famílies amb problemes de habitatge en el barri de l’Almafrà a Elda. Aquestes famílies porten més de 4 anys reclamant el reconeixement i el dret a la regularització de la seua situació. Són famílies que van ocupar de manera “il·legal” habitatges en propietat de l’Entitat d’Infraestructures de la Generalitat (EIGE), antic IVVSA. Ocupacions que es van fer efectives en l’etapa del govern Popular, per una alarmant i desesperada necessitat davant la falta d’alternativa de habitatge.
Es donava la paradoxa que diverses d’aquestes famílies tenien aprovada l’adjudicació d’habitatge social però portaven anys sense poder accedir a un, mentre estaven tancats i inhabitats, molts d’ells en els mateixos blocs d’edificis on residien familiars i amics, per la qual cosa coneixien de bona font que eixos habitatges estaven buits. Incomprensiblement l’administració no feia ús d’ells per a reduir la llista d’espera de demandants d’habitatge social.
Primer des de la PAH d’Elda i Petrer i posteriorment des de la seua “Comissió d’Habitatge Social”, ja autorganitzades les famílies afectades, es va denunciar aquesta situació, destapant la desídia i la falta de polítiques d’habitatge per part de l’anterior Consell al mateix temps que es negociava amb EIGE la resolució concreta de les diverses problemàtiques de les famílies, arribant a arrancar compromisos a la Generalitat per a la regularització d’aquestes ocupacions.
Un any més tard i havent canviat la direcció de la Consellería, les famílies comenten molt angoixades que algunes d’elles han rebut avís de l’inici d’expedient de resolució de contracte i desnonament administratiu… en clar i català vol dir que van a ser desnonades.
La Conselleria d’Habitatge torna a utilitzar el mateix recurs que la seua predecessora. Per a ella, el problema no és la falta d’habitatge en condicions d’habitabilitat, sinó de l’ús fraudulent que s’està fent d’ell. Les famílies no són tractades com víctimes damnificades d’una crisi/estafa sinó com a culpables de la seua situació de desavantatge i vulnerabilitat. La jugada estava clara, primer se’ls criminalitza, publicant en premsa diverses notícies en les quals posen en sobre avís d’una possible activitat delictiva, i després se’ls neguen els seus drets i els desnonen amb el consens de la resta de la població.
En la Plaça Simón Bolívar hi ha dotze blocs de cases socials en propietat de EIGE que sumen aproximadament cent vuitanta habitatges. Que se sàpien, dotze d’ells estan ocupats, per tant estaven tancats i sense ús social. D’ells només tres podrien catalogar-se d’ús fraudulent. Al davant, en els blocs de l’Almafrà d’Elda, gestionat per EMUDESA, hi ha quaranta-vuit habitatges, cinc ocupats, tots ells com a habitatge habitual, i d’altres buits i tapiats.
Els tres habitatges que poden estar sent utilitzats de manera fraudulenta són una xicoteta excepció, de fàcil solució, comparat amb les catorze ocupacions per necessitat. On està el problema?
Ara, aquestes famílies tenen menys de trenta dies hàbils per a demostrar que els seus habitatges són els seus domicilis habituals. Com si no hi haguera hagut negociacions i expedients oberts en aquests últim dos anys i no es coneguera perfectament la situació de cadascuna d’elles.
Des del meu punt de vista, tant la Conselleria, com els ajuntaments implicats, deurien posar-se en el lloc d’aquestes famílies, canviar el “xip”, deixar de criminalitzar la pobresa per a poder garantir els drets humans. I una cosa molt important i que a voltes, encara amb voluntat de fer el correcte, no es té en compte: cal fer el possible per a escurçar els temps d’execució de l’administració, ja que habitualment són moltíssim més llargs que els de les famílies i les persones afectades que pateixen dia a dia el problema de l’habitatge. Fem bé les coses.
Es donava la paradoxa que diverses d’aquestes famílies tenien aprovada l’adjudicació d’habitatge social però portaven anys sense poder accedir a un, mentre estaven tancats i inhabitats, molts d’ells en els mateixos blocs d’edificis on residien familiars i amics, per la qual cosa coneixien de bona font que eixos habitatges estaven buits. Incomprensiblement l’administració no feia ús d’ells per a reduir la llista d’espera de demandants d’habitatge social.
Primer des de la PAH d’Elda i Petrer i posteriorment des de la seua “Comissió d’Habitatge Social”, ja autorganitzades les famílies afectades, es va denunciar aquesta situació, destapant la desídia i la falta de polítiques d’habitatge per part de l’anterior Consell al mateix temps que es negociava amb EIGE la resolució concreta de les diverses problemàtiques de les famílies, arribant a arrancar compromisos a la Generalitat per a la regularització d’aquestes ocupacions.
Un any més tard i havent canviat la direcció de la Consellería, les famílies comenten molt angoixades que algunes d’elles han rebut avís de l’inici d’expedient de resolució de contracte i desnonament administratiu… en clar i català vol dir que van a ser desnonades.
La Conselleria d’Habitatge torna a utilitzar el mateix recurs que la seua predecessora. Per a ella, el problema no és la falta d’habitatge en condicions d’habitabilitat, sinó de l’ús fraudulent que s’està fent d’ell. Les famílies no són tractades com víctimes damnificades d’una crisi/estafa sinó com a culpables de la seua situació de desavantatge i vulnerabilitat. La jugada estava clara, primer se’ls criminalitza, publicant en premsa diverses notícies en les quals posen en sobre avís d’una possible activitat delictiva, i després se’ls neguen els seus drets i els desnonen amb el consens de la resta de la població.
En la Plaça Simón Bolívar hi ha dotze blocs de cases socials en propietat de EIGE que sumen aproximadament cent vuitanta habitatges. Que se sàpien, dotze d’ells estan ocupats, per tant estaven tancats i sense ús social. D’ells només tres podrien catalogar-se d’ús fraudulent. Al davant, en els blocs de l’Almafrà d’Elda, gestionat per EMUDESA, hi ha quaranta-vuit habitatges, cinc ocupats, tots ells com a habitatge habitual, i d’altres buits i tapiats.
Els tres habitatges que poden estar sent utilitzats de manera fraudulenta són una xicoteta excepció, de fàcil solució, comparat amb les catorze ocupacions per necessitat. On està el problema?
Ara, aquestes famílies tenen menys de trenta dies hàbils per a demostrar que els seus habitatges són els seus domicilis habituals. Com si no hi haguera hagut negociacions i expedients oberts en aquests últim dos anys i no es coneguera perfectament la situació de cadascuna d’elles.
Des del meu punt de vista, tant la Conselleria, com els ajuntaments implicats, deurien posar-se en el lloc d’aquestes famílies, canviar el “xip”, deixar de criminalitzar la pobresa per a poder garantir els drets humans. I una cosa molt important i que a voltes, encara amb voluntat de fer el correcte, no es té en compte: cal fer el possible per a escurçar els temps d’execució de l’administració, ja que habitualment són moltíssim més llargs que els de les famílies i les persones afectades que pateixen dia a dia el problema de l’habitatge. Fem bé les coses.
Sergi Cremades Fernández
Regidor de Sí-Podem en l’Ajuntament de Petrer
