A les darreres setmanes han succeït en la meua vida distints fets, que no formen part dels titulars que cada dia ens bombardegen, però no per això són fets menys absurds, incoherents i injustos, a través d’una carta que arriba de la seguretat social, d’una notícia en un periòdic, d’un cartell que descobrixes en un passeig o d’una conversa en el treball, situacions que fan que cada dia em pregunte: en quin món vivim? He sigut filla i sóc esposa i mare d’agricultors vocacionals, els he vist estimar la terra i també treballar de sol a sol, mon pare ja va ser innovador fa més de 40 anys implantant regs per goteig, el meu espòs va apostar fa més de 15 anys pel cultiu ecològic. Mai els he vist rebre ajudes, en canvi si esforçar-se i patir per a penes poder sobreviure. Que professió tan dura, tan sacrificada i difícil!, solitària, sense mestres. Jo i els meus hem aprés a sentir-nos afortunats per viure en una terra tan agraïda, a amar-la i valorar-la. Ara resulta que esta de moda cultivar la terra, com hobby o com alternativa de supervivència, per autoconsum.
Em pareix molt lloable que vullguem tornar a les arrels, a valorar la terra que ens dóna de menjar, que aprenguem així a cuidar millor el nostre entorn. Però clar, açò no és tan bonic! Ara sorgixen pertot arreu els que han vist negoci en este món, proliferen els horts sense que es prioritze que els cultius siguen ecològics, ni les llavors autòctones, només aprenents sense mestres… qualsevol pot aconseguir-ho! Els nostres propis ajuntaments reclamen les terres abandonades per a cobrir la demanda.
Terres abandonades pels propietaris, que han hagut de fer-ho perquè cultivar-les els costava diners de la butxaca, perquè els cultius es venen més barats que fa 30 anys, perquè els jóvens no han pres el relleu en esta professió tan infravalorada, perquè les ajudes han brillat per la seua absència,… i ara es té la feliç idea que si els parats treballaren eixes terres salvaríem la sostenibilitat, o que l’horta es pot treballar de cap de setmana, o jo que sé quantes bestieses més! Al mateix temps que tot açò ocorre, les inspeccions de treball es passegen pels camps, amb la intenció d’amargar la vida a eixos pocs pensionistes que per amor a la seua terra seguixen cultivant-la, encara que els coste diners o un esforç que no poden permetre’s, o simplement els manté actius i vius, o als seus fills o els seus néts que en compte de dedicar-se a pitjors menesters, es passegen amb l’aixada per a llevar alguna herba i evitar que l’hort de tarongers desaparega, però clar! Això és il·legal! Atenció! et pot caure una molt grossa! Han d’abandonar l’horta perquè els ajuntaments l’oferisquen com a horts de lloguer… perquè si no vénen, et donen d’alta d’ofici, així es reduïxen les xifres de la desocupació! i et fiquen una multa minima de 10000€, així es recapta!.. I jo em pregunte, és esta la forma de dignificar l’agricultura i als agricultors?
No deurien els esforços iniciar-se a facilitar la formació dels jóvens, no hi ha un sol institut en tota la comarca de l’Horta Nord que tinga un curs formatiu d’agricultura, agroecologia, horticultura, res!… un jove de Sagunt ha d’eixir a les 5 del matí de sa casa per a cursar agroecologia a Catarroja, una escola que des de fa 2 anys oferix esta preparació, l’única. No haurien d’anar els esforços a promocionar els nostres productes autòctons per a facilitar la seua comercialització i atorgar-los un prestigi?, a facilitar els canals perquè els productes arriben al consumidor sense encarir els preus desmesuradament?, a fomentar el cultiu ecològic oferint facilitats i ajudes per a les conversions?en protegir els cultius dels robatoris? No és açò el que podria dignificar una professió a què tant devem, la qual cosa faria que els jóvens volgueren ser agricultors, per amor a la terra i per veure en ella un bon futur? No hauríem d’agrair a tants jubilats que amb esforç familiar mantenen l’horta de valència perquè tots respirem, que mantenen eixe pulmó que ens omplim la boca defenent la seua protecció patrimonial? Com a balança que sóc , sempre m’he preat de tindre una ment lògica, un pensament coherent, però cada dia que passa em qüestione sinó serà que les coses no són com jo les veig, que sempre he estat equivocada i que el que està passant deu tindre alguna lògica que jo no sóc capaç de reconéixer.
Lourdes Lacruz
