No ens resulta ja estrany que els partits tradicionals despleguen un gran arsenal propagandístic per confrontar entre sí, recorrent a discursos que fan del parlament una mena de coliseu polític, una barreja de ‘dimes y diretes’ que els ciutadans contemplen amb avorriment. No obstant això, després de les últimes eleccions es pot observar un fenomen curiós: amb l’arribada de noves forces del canvi a les institucions, els partits del règim semblen ser capaços de posar-se d’acord per reorientar la seva ofensiva cap a un objectiu comú. Això s’evidencia en la campanya de descrèdit al qual hem assistit durant aquests últims mesos, ja siga a través de les xarxes socials o en alguns mitjans de comunicació de dubtosa imparcialitat.

No obstant això, aquesta dinàmica no és exclusiva de la política estatal: els mètodes que utilitzen les forces bipartidistes per deslegitimar els partits del canvi es reprodueixen de la mateixa manera en l’àmbit de la política municipal. Almenys això és el que s’extreu dels últims comunicats i declaracions del govern socialista del municipi d’Alaquàs, fets al respecte de la proposta dels partits Canviem entre Tots Alaquàs, Esquerra Unida PV i Compromís per a la formació del consistori, en què s’estableixen els treballadors alliberats que corresponen a cada partit, així com la quantitat de fons que es destinarà a finançar-los, la composició de les comissions, etc.

El PSOE, davant la impossibilitat de convèncer l’oposició amb la seua proposta, ha afirmat a través de Facebook coses com que l’única pretensió de les noves forces polítiques és aconseguir “retribucions per al seu propi benefici”; que “van actuar de manera deliberada amb mala fe” i que pretenien “paralitzar l’acció del govern” i “subvertir la voluntat popular.” Al marge d’aquests atacs tan recurrents i tediosos, cal aclarir algunes qüestions concretes, observar les xifres i les propostes que el grup socialista d’Alaquàs ha utilitzat de manera injusta per intoxicar l’opinió pública i aconseguir els titulars que el beneficien.

Una de les acusacions de major gravetat és la de que l’oposició “aprova triplicar el cost dels salaris i percepcions dels regidors i regidores.” Certament, cal fer un ús completament interessat dels nombres i les dates per extreure aquesta conclusió. Per a això, prenen com a base la despesa pública en retribucions als salaris de polítics i alliberats de l’ajuntament en 2014, que era de 60.000 €. No obstant això, aquest es fixa un cop Elvira, l’alcaldessa socialista, deixa de rebre el seu sou per jubilació i es converteix en funcionari públic de l’estat a un dels treballadors. Fins llavors, és a dir, fins al 2013, la despesa establerta des de 2009, únicament per al personal designat pel PSOE, era de 142.500 €. Comptant amb la resta d’inversió que suposa la realització de plens i comissions, la xifra ascendia a 267.684 €. La nostra actual proposta suposa una despesa 217.929 € de per regidors alliberats: afegint la resta de finançament s’arriba als 339.039 €. És, amb tot, una xifra similar a la de les propostes que el govern municipal ha fet a diferents grups en l’actualitat, en què s’ha anat observant des de grans augments a lleus reduccions.

El principal motiu que la seva proposta fos lleugerament més econòmica és que no contemplava l’admissió de treballadors alliberats per a la resta de grups polítics: tota la inversió era per al seu partit. El grup EU, Compromís i Canviem entre Tots Alaquàs proposava establir un alliberat per a cada grup de l’oposició. Amb això, es pretén aconseguir major pluralitat: així s’optimitza la fiscalització de la gestió de l’ajuntament, es permet l’acostament del ciutadà a la institució a través de diferents adscripcions polítiques i augmenta la transparència, entre altres coses.

Davant d’aquesta situació, el grup socialista objecta el següent: “amb el nou acord l’oposició tindrà 5 persones a sou, mentre el govern només 3, una cosa incomprensible quan els primers no tindran cap responsabilitat de govern o gestió”. Aquesta afirmació denota una concepció profundament antidemocràtica de la política, ja que suggereix que l’oposició, tot i ser igualment representant del poble, no té capacitat de decisió, plantejant la gestió de la cosa pública com un exercici de poder unilateral que deixa fora la resta de la societat. Potser aquest sigui el motiu pel qual la proposta de CET, EU i Compromís ha aconseguit el suport de la pràctica totalitat de l’oposició. S’ha buscat el sentit comú deixant de banda l’electoralisme, amb l’afany d’aconseguir més representativitat en una època en què la política està cada vegada més allunyada de la gent. Malgrat això, el grup socialista acusa constantment a l’oposició de fer la “pinça” per entorpir la gestió de l’ajuntament, sense tenir en compte que es busca una configuració més equitativa del consistori.

En aquesta línia, es va proposar també des de l’oposició una distribució igualitària del salari dels regidors alliberats: mentre que el govern municipal insistia que els seus treballadors cobressin de 45.000 € a 43.000 €, des de l’altre costat s’establia un salari de 27.000 € per els treballadors del grup socialista (l’equivalent a tres vegades el salari mínim interprofessional), i de 22.000 € per als de l’oposició (dues vegades i mitja el SMI). En aquest punt el partit de govern ha estat completament inflexible, no mostrant-se disposat a rebaixar-lo de cap manera. No obstant això, el grup CET, EU i Compromís entén que la situació actual (en què la renda mitjana dels habitants d’Alaquàs és de 16.134 €, i la xifra d’atur puja al 35’04%) requereix d’un major ajust entre els sous dels polítics i els de la resta de la població. D’aquesta manera s’aconsegueix establir un pressupost raonable amb el qual tots els grups tinguen representació.

Són molts els atacs que el grup socialista dirigeix ​​als membres de l’oposició. No obstant això, per exigències d’extensió, només es poden repassar alguns dels més “interessants”. Finalment, cal reflexionar sobre la següent acusació del PSOE: ‘Existint actualment quatre comissions informatives de control al govern, “la pinça”, ha proposat una cinquena comissió de seguiment, remunerada, amb l’únic objectiu d’ampliar les seves percepcions econòmiques i per tant augmentar la despesa municipal. ‘Al marge que aquesta comissió no supose una despesa significativa, convé entendre el seu caràcter necessari. Un deute municipal de més de 35 milions d’euros, que l’alcaldia es nega a auditar, els nivells de marginalitat i pobresa en determinades zones d’Alaquàs, les elevades xifres d’atur, etc. evidencien les debilitats d’un govern socialista de ja 24 anys que necessita d’un correcte seguiment per part de la ciutadania.

Comparteix

Icona de pantalla completa