A mesura que van passant aquests dies tan importants per a la construcció de la nostra nació, la realitat tossuda ens fa plantejar-nos constantment la correcció estratègia dels nostres plantejaments, la capacitat de les nostres eines d’intervenció política i aquesta falsa visió radical d’una praxi que s’obstina en marginalitzar-se, defugint de la realitat i de l’anàlisi materialista de la societat en la qual vivim (tots els Països Catalans)
Els debats i el cansament es barregen en un seguit de decisions col·lectives presses des de l’endogàmia i els desitjos subjectius d’una minoria i no des de la materialitat objectiva de la situació que estem vivint. Una actuació dialèctica entre el que volem i desitgem i el que som ha de sortir des del punt concret fins a el fet desitjat i no a l’inrevés.
Pel que fa a l’anàlisi general de la societat hem de fer exactament el mateix.
En aquest seguit d’esdeveniments que han conformat l’anomenat procés principatí n’hi ha una sèrie de realitats estructurals, polítiques, socials i nacionals, que estan demostrant el llarg camí que ens queda per recórrer envers l’assoliment dels nostres objectius revolucionaris i per a l’emancipació d’aquell fals avantguardisme (incrustat al nostre cos), que sempre camina cap a una batalla impossible de realitzar i per tant infinitament més radical que aquella que realment es pot lliurar.
La brutor, el fang i les contradiccions són elements fonamentals de la política real i amb objectius radicals, però cal lliurar la batalla disposant-se per a disparar amb foc real, no imaginat, ja que l’enemic així ho farà. Amb política estratègicament dissenyada i amb tàctica fluida i elàstica. La rigidesa en la tàctica i una estratègia basada sols en la teua pràctica és la virtut dels que col·leccionen batalles perdudes, consignes buides, croquetes en el bar i una vida assegurada.
La mancança d’una política nacional per a la nació completa comença a ser un fet preocupant i estructural. Allò que passa al Principat té una repercussió proporcional a la resta dels territoris. Per exemple, la falta d’acord de govern que camine cap a la independència al nord, dificulta automàticament la relació i cooperació tàctica entre aquells sectors que començaven a bascular de P’s i Compromís cap a posicions més rupturistes i propostes independents uns i més nacionalment centrades altres. És complex cercar aliances tàctiques per a desenvolupar UP quan la resta d’actors d’aquesta unitat entenen que no proposem la dinamització de la política real fins a la gestió del poder, sinó més aviat, l’enaltiment d’una marginalitat política de samarreta i de concert. És clar i evident que quan el procés caminava cap a la independència i la desobediència cap a l’estat en el principat, la resta de territoris s’agrupaven i s’autocentraven nacionalment i la proposta rupturista de la CUP tenia més capacitat d’incidència social.
Aquesta dificultat, la de la paralització del procès, s’agreuja en veure com la CUP renuncia a utilitzar les eleccions per reivindicar un espai nacional complet afavorint, d’aquesta manera, la possibilitat de ser fagocitat per l’espanyolisme el terreny guanyat als diferents territoris per la via rupturista o nacionalment centrada i deixant en mans del regeneracionisme de l’estat espanyol la famosa “Cuestión territorial”. Aquest pseudoradicalisme, que queda molt bé en cercles tancats, no és entès per aquelles persones que estan lluitant per la unitat popular en els Països Catalans i que acaben recentrant-se en postures espanyolistes i autonomistes. La política real no és una consigna per cridar en un concert, és la lluita per defensar els drets materials de les classes populars en la vida real. Allí on la gent pateix, és explotada i dominada pel capital i l’estat espanyol.
A aquesta situació és a la que si li ha de posar fre en l’ANE del dia 27 en Girona, demostrant que volem caminar cap a la consecució dels nostres objectius rupturistes, destravant la nostra arma (la política real, rupturista, feminista i socialista) i utilitzant les nostres habilitats en les possibilitats que cada moment històric ens ofereix.
La coherència del procés independentista d’una part del nostre territori, però també de la nació completa, depén, sobretot, de l’elecció de les maneres i, en elles, és on ha de intervenir la nostra intel·ligència. L’elecció de les maneres no és altra cosa que l’estratègia.
La forma de l’estratègia consisteix en “la lògica de l’acció”. L’estratègia és una lògica que es planta enfront d’una altra lògica (la de l’enemic) per a compondre una dialèctica de voluntats. En aquest enfrontament l’estratègia tracta d’introduir actes on l’adversari es veu forçat a patir successos. La previsió, l’anticipació, l’avançament i la iniciativa són les que identifiquen una estratègia com millor que una altra.
L’estructura, per tant, de l’estratègia independentista ha de materialitzar-se en “la concepció de plans independentistes”. El que fa de pont entre els objectius i la pràctica diària són els plans construïts per l’estratègia, plans que desembocaran en activitats concretes i per a tota la nació.
El contingut d’aquesta estratègia ha de ser “la conducció” dels mateixos moviments cap a objectius concrets. Així cada moviment tracta d’oferir una resposta nova a cada situació que es dóna i l’eficàcia dels moviments depén de la pràctica social i no d’un pla perfecte derivat de principis eterns i inamovibles.
L’estratègia és una manera de pensar davant situacions de conflicte i el que estem vivint és un conflicte real i seriós. On la gent de les classes populars pateix disposant-se per a la lluita, sacrificant temps de feina, de família, diners, salut, amics. Per tant, hem de fugir del pensament d’aquells que tenen un matalàs i podem quedar-se a mig camí per què tenen la vida resolta, que no sacrifiquen res i que podem permetir-se el luxe de parlar de les classes populars des de fora, amb la comoditat de viure bé. Ací, cada pas en fals ens condemnarà a patir l’aïllament i el retrocés del camí cap a la independència i per tant perllongarà aquesta realitat impossibilitant el canvi social. Per què sense independència no hi haurà revolució i per què alguns només tenim una vida precaritzada i volem començar a canviar-ho tot ja i ací.
Avui hem d’apoderar-se com a classe i com a poble caminant i construint elements de independència que afavorisquen la participació total de les classes populars en la constitució d’aquestes estructures. Cal, per tant, viure aquest moment des de dins, des del fang, amb el nostre poble i no renunciar a treballar pel socialisme, el feminisme i la independència dels Països Catalans amb ell.
Jordi Belver, Poble Lliure
