Un compromís que comença per ser inconscient amb la natura i acaba (el menfotisme que habita els pobles valencians ho permet) per possibilitar que la ciutadania accepte que els eraris públics estiguen en mans d’inconscients als quals els interessa ben poc que aquest territori vaja endavant o endarrere. Compromís és la paraula de l’article. Compromís per adonar-se’n que si no es defensa l’idioma valencià amb el seu ús diari, els governants la deixaran perdre amb els seus ímpetus perquè tots parlen anglès quan bona part de la nostra societat no controla la llengua dels nostres avantpassats. Responsabilitat per votar aquells partits que realment defensen els ciutadans i no estan venuts als dictàmens dels mercats. Ens queixem de que la classe política pensa i actua molt diferents a com ho faria qualsevol veí del nostre carrer però després ens convertim en còmplices de les seues actuacions amb vots inútils que els carrega de raó. Cal votar en xicotet. Cal que les formacions noves que proposen noves pràctiques democràtiques es facen un espai en contra de polítics (de dreta i esquerra, del PP al PSOE) que canvien de gabinet però mai deixen d’embutxacar-se tres o quatre mil euros al mes.
Cal també compromís d’aquests nous partits per arribar a acords i formar coalicions que eviten que es llancen vots al fem per la injustícia de la barrera electoral. La implicació també passa per consumir mitjans de comunicació responsables que asseguren la independència del quart poder, clau en el sistema democràtic. Informació lliure allunyada del pamfletisme per denunciar conductes que atempten contra els pilars socials. El 15M s’interioritzà a les nostres ments però no canvià el sistema. Camps i altres molts passaren pels jutjats però resultaren absolts. Si sols ens queda el vot, la responsabilitat és una exigència. I continuant amb el fil, és necessari que els ‘M’agrada’ del Facebook (un activisme polític certament trist) es convertisca en implicació a associacions que vertebren la societat des de baix, que lluiten per acabar amb les injustícies com està intentant fer la Primavera Valenciana, que treballen per donar de menjar a diari a tots aquells (sabem que no són pocs) als que aquest sistema enganyós els ha dut ara a perdre les seues cases, viure amb cinc-cents euros i patir fam. L’educació o la sanitat públiques, per exemple, estan en joc més que mai.
Cal ser conseqüents amb el que creguem i responsables per implicar-nos a diari i fer possible la societat en la qual ens agradaria viure. Pel contrari, la nostra omissió de compromís els dóna un xec en blanc a governants corruptes als quals estem pagant-los les vacances (al nostre país tenen noms),a banquers protegits pel sistema i a sequaços que sempre han viscut de vendre la seua ànima per un fardell de bitllets. O movem o passarà aquesta crisi-estafa i tot seguirà igual, ens hauran furtat la nostra esperança de futur, part de la nostra vida i la nostra il·lusió i tot seguirà igual. O no, una cosa canviarà. Ens haurem convertit en màquines que sols serveixen per engranar un sistema injust que trepitja els ciutadans. Ens amorfs.
Carles Senso
