Jo era i soc una persona qualsevol, què vivia al seu poble amb la tranquil·litat danar a treballar a loficina dia rere dia. Fins que una força furiosa va cridar a la meua porta per desmuntar la xicoteta felicitat quotidiana que tenia muntada. La crisi va posar un peu a la meua vida.
Llavors, què fa una persona qualsevol quan de la nit al matí li fan pols tot el que sha anat construint? Doncs, en el meu cas i en un principi, lamentar-se, patir unes quantes depressions i lamentar-se altra volta. Després, alçar el cap.
Alçar el cap mentre caminava per la vorera de la Casa de la Cultura i llegir un nom a la seua façana; “Paz Mínguez”. Per a qui no la conega, una gran lluitadora. Sembla ser que ella em va empentar a pujar les escales i apuntar-me a classe. Així em vaig traure el grau mitjà de Valencià i, el més important. Vaig conèixer Cris.
Quan em vaig posar a escriure la meua primera obra gran, només tenia clara una cosa, què havia d’escriure sobre el meu poble.
Amb paper i boli vaig anar fent una llista amb totes i cadascuna de les coses què em podrien aprofitar per contar una historia inventada, barrejada amb moltíssimes veritats.
Així és què vaig començar amb el patrimoni natural, el què tenim al terme. La Font Amarga amb les aigües medicinals, la senda humida, La Utxera, Santana… què si bé no és nostra, sí que la tenim arrelada a les nostres tradicions. La muntanya del Castellet, la cova de la “uela pinta” què té la seua pròpia rondalla, el limonium mansanetianum, la brosseta què no creix en cap altre lloc, només què al meu poble. El riu Albaida, el Xúquer…
Després, el patrimoni històric, el que els nostres avantpassats ens van deixar i què encara conservem. Tenim el forn romà, el campanar, la capella de la sang què té més de set-cents anys, el Col·legi Sant Domènech amb les seues 365 finestres, l’església, l’edifici de l’ajuntament, el mercat, l ermita de Santa Bàrbara… i així, em podria tirar tot el dia, però és què encara tenim més.
Tenim les nostres tradicions, les nostres festes i les nostres rondalles. Com, per exemple, les festes patronals, la desfilada de moros i cristians amb les batalles, entrades falses i de bandes…, Les falles! Despertades, presentacions, bunyols, xocolate, mascletades, lofrena…;
Les Pasqües! el diumenge de rams, anar a redolar la mona, les processons…;
I per acabar, tenim el patrimoni més gran de tots, el més important; què més que un patrimoni, jo diria què és un tresor, eixe patrimoni és la nostra llengua.
La què parlem i pensem tots els dies, encara què no saclarim massa quan l’escrivim, però què és nostra i no tenim dret a deixar-la perdre. Així és que, per favor, llegiu, escriviu, penseu i parleu en valencià!! El valencià què ens uneix i ens diferencia i què també em fet nostre amb expressions pròpies de cada poble i de cada regió.
I bé, ja tenia tot el que necessitava per escriure la historia, però, li vaig voler donar un toc especial. I eixe toc especial, va ser el meu amor per la cultura oriental. I vaig barrejar Castelló amb la Índia, així és que la deessa de la bellesa Lakshmi, va entrar a formar part de la historia.
I amb tot açò clavat al cap, em vaig posar a escriure, i a mida que escrivia, sentia goig, goig per totes les coses que havia trobat del meu poble. I poc a poc, el goig es va transformar en orgull! Orgull de ser don soc, i espere sincerament què vosaltres, quan llegiu aquest petit somni fet realitat, sentiu el mateix orgull què vaig sentir jo quan el vaig escriure i què encara sent.
I, per als què no tenen la sort de ser de Castelló de la Ribera, només dir-los, què proven a fer el mateix, a fer una llista del millor don viuen, i se n’adonaran de la meravella de viure en aquesta terra.
Així va nàixer el meu somni, “El balneari dels àngels”. Un llibre carregat d’il·lusió, esperança i valors; fet per a que tots recordem què , al nostre voltant, tenim tot el que necessitem per ser únics i especials, com els nostres patrimonis, com les nostres tradicions, com la nostra llengua.
I res més. Macomiade de vosaltres amb lesperança de que la meua història vos haja donat eixa petita empenta per continuar endavant dia rere dia i alçar ben alt el cap.
Fins un altra.
