Sabem que exiliar-se a un altre país per no trobar feina, és polític. Sabem que no poder comprar els llibres de l’escola de les nostres filles, és polític. Sabem que no poder accedir a càrrecs superiors per les nostres responsabilitats familiars, és polític. Sabem que no poder donar-li assistència a les nostres mares i pares, malalts d’Alzheimer, més que aquella que nosaltres puguen atorgar-lis, és polític. Sabem que no poder pagar la llum de casa, és polític.
Però també sabem que hem creat un món on, la dona, qui pels rols que se li han assignat durant tota la vida ha estat sempre la responsable de les qüestions personals, és a dir, del benestar de cada una de les persones que té al voltant, ha quedat exclosa de lo polític.
La violència contra ella és, per tant, encara més profunda que aquella que ens mostren els mitjans de comunicació, on les dones assessinades per ideologia masclista tan sols són la punta de l’iceberg.
La dona, a qui li han fet sempre creure que l’àmbit públic no era per i per a ella, ara, l’invadirà. La dona, sotmesa a una divisió sexual que, quan per la pressió dels moviments feministes ha hagut d’obrir mitja porta per a què aquesta eixira de casa, ho ha fet sense l’obligació d’instaurar la corresponsabilitat i la coeducació no sexista per a tots i per a totes, es revel·larà. La dona, sotmesa, per tant, a dobles, triples i quátruples responsabilitats, entre les familiars, les laborals i les personals (si és que alguna vegada se li han permès tindre les personals), serà la millor representació de la violència de l’Estat autoritari.
La dona, que des de menuda li han dit, no segues amb les cames obertes, ocupa el mínim de l’espai públic; no tornes a casa asoles, enten que l’espai públic no és teu i que en qualsevol moment et poden atacar; no parles massa alt, és de mala educación; juga amb aquesta nina i no brames massa. La dona, sotmesa a l’ideal de la perfecció des què s’incorpore a la societat. Alta, prima, 90-60-90. Radiant, esplèndida. Sempre amb un somriure a la cara; com exposar-nos a la projecció i a l’opinió pública si ninguna de nosaltres encaixem en eixe ideal fantàstic i patriarcal allunyat de la realitat.
Però la dona té moltes coses a dir en la nova política i la dona, dirà moltes coses en la nova política. Perquè la dona pujarà a l’estrat i explicarà les seues propostes per a la ciutat de Castelló, per a l’àmbit públic però des d’allò més personal.
L’amor a la gent més major, que volem que ens transmeteixca els seus sabers i experiència amb el reconeixement que es mereix. L’amor a les cuidadores d’aquestes persones majors, que no han d’assumir, mai, aquestes tasques com a pròpies quan són funció del col·lectiu social, de l’Estat on vivim. L’amor cap als més joves, que necessiten d’unes alternatives d’oci que desenvolupen totes les seues capacitats mentre disfruten. L’amor cap al nostre entorn natural, que tant ens continua aportant, tot i el maltractament que ha suportat de continu. L’amor a la nostra pròpia ciutat, de la qual no ens hem d’avergonyir sinó reapropiar i fer nostra.
Tanmateix, el poder ho sap. Sap del potencial de les dones i de la seua forma de deconstruir per construir. I per això, només permet arribar a les altes instàncies a les dones patriarcals. Aquelles que encaixen en el seu rol de fer política. La vella política, allunyada de les impressions ciutadanes i properes als interessos dèspotes. Ja vam tindre a Margaret Tatcher al seu moment, i ara vivim vaig la dictadura d’ Angela Merkel.
Al nostre Estat també tenim exemples d’aquestes figures que no fan justícia a la lluita per la igualtat real i efectiva que, inclou, l’estima a la diversitat i a la diferència. Però també tenim un altre tipus de dona que permeten arribar al poder: la incompetent. Aquella que no sap ni contestar a les preguntes que li fan en una roda de premsa sobre un cas amb un impacte tan gran per a la nostra societat com és l’èbola. A vegades pense que està fet a posta. Està fet a posta per a tindre, sempre, al nostre ideari, que les dones necessiten de tutela, que les tasques se’ls fan massa grans. Que sempre seran i han de ser les eternes vicepresidentes, mai presidentes.
Ara, ens trobem a un període dintre del nostre partit, de Podemos i de Podem Castelló, on hem d’elegir quin projecte serà el millor per confeccionar el millor dels Consells Ciutadants. Nosaltres, la llista de PODEM CANVIAR CASTELLÓ, sempre ha tingut clar que la nova política és i serà de les dones. Per això, ens presentem amb una paritat radical però no només això.
Hem confeccionat un projecte amb el qual ens presentem a les primàries obertes a la ciutadania que puc dir que és dels pocs a tot l’Estat Espanyol que confecciona tan íntegrament polítiques d’igualtat, i l’únic a Podem Castelló. Ens presentem amb un projecte polític-organitzatiu on la lluita feminista es queda reflexada amb l’existència d’un àrea concreta i precisa a dintre del Consell que proposem. Un àrea que treballarà transversalment amb la resta, per incorporar aquesta altra visió de la societat. La visió de la dona, i crear, així, entre els homes i les dones, la visió més completa del nostre món. Una visió, conjunta, que en última instancia, crearà només una forma de viure, aquella empàtica, on lo masculí i lo femení, frut de les construccions socials, desapareixerà. Un àrea que vetllarà per tenir mesures que faran real la concil·liació dela nostra vida familiar, laboral i personal. D’homes, però, sobretot, de dones. Un àrea que vetllarà per l’empoderament femení, vigilant els rols d’elles i d’ells a les seues tasques i fomentant la representació pública paritària.
Dolors Igual, Claudia Varela, Teresa Armengot, Irene Gómez, Teresa Bellido,
Cristina Cabedo, Silvia Benedetti i César Jiménez
D’aquesta forma, el Consell ciutadà será nostre; de les dones. Perquè el món és nostre. I Castelló, serà nostre.
PODEM canviar Castelló
