El divendres 25 de gener tornàrem a enfilar cap a Tahrir. Com ben bé sabeu tots —la notícia fou internacionalment coberta— es commemorava el segón aniversari de la revolució egípcia que va derrocar Mubarak, i què ha propiciat un nou escenari complexe però apassionant en aquest pais.
En entrar a la plaça, milers de persones de nou cantaven consignes, exhibien pancartes i socialitzaven l’estat de la política, la maltrets economia i la deriva totalitària de l’actual president Morsi.
Els amics què m’acompanyaven, però, van manifestar ben prompte una decepció què avui en dia s’escampa a totes les converses: “açò ja no és el què era”; “fixa-t’hi com en lloc d’estar tothom defensant la nostra revolta, açò ha esdevingut una cita festiva”; “de segur què ara, després de la trobada a la plaça, la gent tornarà a casa a sopar i demà haurem oblidat les nostres reivindicacions”.
Quan va esclatar la revolució, milers i milers de persones abandonaren els seus llocs de treball i s’instal·laren a Tahrir, amb la ferma promesa de no tornar a casa ni tan sols a dormir fins què Hosni Mubarak deixés el poder. L’esperit determinant i la ràbia continguda pels trenta anys d’un govern corrupte i disfuncional van reunir a eixa plaça a tot l’espectre social, des dels laics fins als islamistes, pobres i rics, gent jove i major, què reclamaven amb la seua única arma, la veu i l’actitud de resistència pacífica, fins que caigués el govern: un canvi dràstic en el país. I ho van aconseguir.
Ara la situació és ben distinta. Com ben bé deia un amic meu, valencià del cap i casal però molt entés en política del Mitjà Orient, ens agrade o no els germans musulmans (què guanyaren les eleccions als comicis post-revolució i ara intenten perpetuar-se al poder repetint l’estil d’antics governants) s’hi troben al front del govern pel seu pacient treball. I açò no ha sigut casualitat o fruit de l’atzar.
Mentre l’antic govern abandonava sistemàticament l’assistència social i empobria la població ja de per sí greument afectada per la mancança d’un sistema educatiu o sanitari què arribés a totes les capes socials, els muslims brotherhood copaven posicions estratègiques als barris i oferien mitjançant l’estructura associativa amb un perfil baix per no alçar sospites al govern una assitència social, de salut bàsica, cultural i fins i tot jurídica al vora 70% de la població egípcia què es troba per sota del llindar de la pobresa.
Els efectes polítics d’aquesta estratègia no s’han fet esperar, i les eleccions donaren com a guanyadors a aquesta associació pro-islamista, registrada com a partit polític uns dies abans de la convocatòria d’eleccions presidencials.
Davant d’aquest fet, és incontestable l’exit en la llaurança sistemàtica de vots per part dels muslims brotherhoods durant els anys de govern de Mubarak, i per molt què altres partits polítics hagueren presentat atractius programes per optar a la presidència (entre els convocants hi havia el Partit de la Constitució, organització laica del premi nobel de la pau Mohammad al-Baradei), eren molt poques les possibilitats de recollida massiva de vots com la resolta pels islamistes.
Davant d’aquests fets, la conclussió és ben clara, i així els ho vaig dir als amics què m’acompanyàven a Tahrir el passat divendres: “ara us toca fer política”—els hi vaig dir— cal què tota aquesta descàrrega de noves idees de la vostra revolució, de projectes polítics per al vostre país que compartiu i canteu amb els vostres germans egípcis a Tahrir, s’enfile cap a la consecució de polítiques reals, d’incidència palpable en la ciutadania. Heu de passar de l’eslògan a l’acció política directa. Accedir al sistema del què us esteu queixant constantment per fer vessar amb la vostra aportació un raig de llum a la societat egípcia, donar esperances a la població i anar més lluny, sempre més lluny. No és un camí fàcil, cal treballar potser més del què en un principi us haguereu imaginat, però és indispensable continuar construint a partir de tot allò què heu vist enfonsar el vostre pais. No cal, però, fer-ho exclusivament des de l’àmbit professional de la política. Cal fer pel·lícules, cal presentar programes de televisió, cal escriure llibres, poemes, fer músiques, associacions, clubs d’esports o fins i tot negocis on la intenció implícita i/o explícita siga fundar un nou Egipte, amb els valors plurals i tolerants què sempre s’heu manifestat orgullosos de tenir els egipcis respecte dels altres païssos del Mitjà Orient. Aquest és el nou escenari on s’ha de lliurar la batalla, i qui no ho haja vist pot donar per perduda l’espurna de la revolució.
Rafel Arnal
(El Caire, 28 de gener de 2013)
Brigada Mixta
Share on Facebook
