Per Joan S. Sorribes, candidat a l’Alcaldia d’Alfafar per COMPROMÍS PER ALFAFAR
El govern d’Adsuara al front d’Alfafar toca el final. L’inici de legislatura, en 2011, venia precedit bàsicament per la situació de crisi i el peatge d’una situació dramàtica per a gran part de la població i la crítica frontal al govern estatal de Zapatero del qual el PSOE local va fer seguidisme fil per randa, en un context de poder hegemònic territorial del PP al País Valencià. Junt a això, en 2011, els tres eixos sobre els que el PP d’Alfafar construí el seu discurs contra el PSOE local i Emilio Muñoz, l’alcalde precedent, van ser: 1) el despotisme i la falta de transparència del govern local i 2) la dilapidació de recursos públics, el clientelisme i una gestió que arruïnava les finances municipals, fonamentalment.
El govern d’Adsuara al front d’Alfafar toca el final. L’inici de legislatura, en 2011, venia precedit bàsicament per la situació de crisi i el peatge d’una situació dramàtica per a gran part de la població i la crítica frontal al govern estatal de Zapatero del qual el PSOE local va fer seguidisme fil per randa, en un context de poder hegemònic territorial del PP al País Valencià. Junt a això, en 2011, els tres eixos sobre els que el PP d’Alfafar construí el seu discurs contra el PSOE local i Emilio Muñoz, l’alcalde precedent, van ser: 1) el despotisme i la falta de transparència del govern local i 2) la dilapidació de recursos públics, el clientelisme i una gestió que arruïnava les finances municipals, fonamentalment.
Doncs bé, pràcticament quatre anys després ens trobem en una situació en què el drama per a gran part de la població continua, i en alguns casos agreujat (les xifres de desocupació, de pobresa i d’exclusió social o risc, són iguals bàsicament que fa qüatre anys en el cas de l’atur, i han empijorat en els paràmetres de la pobresa i l’exclussió social), cosa que comportarà necessàriament que el PP local pague un important peatge, perquè com els seus predecessors també ells han fet un seguidisme estricte de la seua obediència política a Rajoy. I amb això, pel que fa als assumpte locals, tenim una llarga llista de qüestions a subrratllar:
1) Les millores en transparència a penes han sigut cosmètiques, superficials, i concedides després d’exigències de l’oposició -no precísament de la representada en l’Ajuntament, sinò de la que s’ha constituït des de COMPROMÍS destacadament-,
2) Cap avanç real en participació ciutadana i continuïtat en les tendències despòtiques i autoritàries –i com exemple d’això només esmentaré tres fets:
a) a penes entrar al govern municipal, l’equip d’Adsuara pretengué deixar en el carrer la majoria de les associacions que treballen en el Parc-Barri d’Orba, amb ordre de dessallotjament de les seues seus socials a l’Edifi Comercial del Parc…, poc després acabà amb l’associació que tradicionalment organitzava les festes del Tremolar via la seua substitució per una associació de recent implantació i evidentment més pròxima als nous colors municipals, i per arrodonir-ho tot ha practicat també el clientelisme, això sí intentant substituir la xarxa clientelar creada abans pel PSOE local durant dècades de govern municipal per la seua pròpia.
b) a mitja legislatura el govern d’Adsuara pretengué acabar amb la Cooperativa Social del Parc per la via d’ofegar el seu projecte sòcio-laboral.
En ambdós casos va ser des de la pressió assotiativa, social i ciutadana que s’aconseguí salvar a penes els mobles i en precari, en el primer cas fent paper mullat l’ordre de dessallotjament de les seues socials (però sense aconseguir enfrontar el tema de la propietat de la Segona Planta de l’Edifici Comercial del Parc i la seua necessària rehabilitació i adeqüació) i en el segon dels casos amb una llargúíssima Vaga de Fam, amb què es va aconseguir fer entrar sinò en trellat si almenys en vies de diàleg a l’equip municipal del PP, per poder salvar la Cooperativa en últim extrem (però perdent l’històric servei de Neteja Viària del Parc, que va acabar en mans de FCC);
i c) l’eterna confussió entre Participació Ciutadana i mera proximitat, d’una banda, i proximitat institucional i auto-bombo, de l’altra banda: és a dir pervertir el concepte de participació amb un trist i obscur exercici de consulta sense garanties per canviar el nom de la plaça principal o derruir un monòlit, per exemple, o posar una misera urna-bústia de suggerències de cartró com a primeríssim actiu en la cartera participativa municipal, o continuar amb la política comunicativa partidista amb el BIM, les edicions de fullets a tot color i amb una web municipal sovint buida de continguts i, sobretot, on falten la majoria dels documents i assumptes sense els quals no hi ha ni transparència ni possibilitats de participació ciutadana, per esmentar només uns pocs exemples.
3) El posar ordre en els comptes municipals no ha comportat amb el govern d’Adsuara posar els recursos alliberats a funcionar per ajudar a paliar els principals problemes que afecten a la majoria social d’Alfafar, a la gent, entre altres coses perquè, com l’obediència obliga, gran part dels recursos “alliberats” el senyor Montoro (el ministre del PP) ha impedit que es pogueren dedicar a polítiques locals (ja saben vostès: primer pagar el deute i només al final atendre els rets i necessitats els ciutadans…), i també perquè no s’han afrontat algunes de les llacunes i forats que explicaven fa quatre anys la situació de l’Hisenda municipal i encara hui continuen igual, tal com estaven. Com a mostra que posar ordre en les finances municipals no comporta necessàriament millorar qualitativament la vida local, hi ha l’estat de ruïna d’un Bé de Rellevància Local, com és l’Alqueria del Pi, en risc de caure a trossos davant la desídia municipal en un flagrant incompliment de les seues promeses electorals de 2011.
Junt a això, el govern d’Adsura comparteix el mateix model de desenvolupament dels seus antecessors: mirant més les possibilitats del Polígon, i per tant de les grans marques i empreses de dimensions grans, que no les que pot oferir el xicotet comerçi la xicoteta empresa, els emprenedors, els autònoms i l’economia social i comunitària… El govern municipal del PP no ha acompanyat al poble, a la gent, en la seua sovint penosa situació i drama, i quan ho ha fet, ha sigut després de posicions dubitatives i empés per la pressió social, com en el cas d’Ikea i la seua pretensió d’obrir en diumenges, o algunes polítiques assistencialistes (més gràcies a recursos de la Unió Europea o d’institucions com la Diputació de València, que dedicant recursos propis) i a remolc d’una situació en què ha augmentat la fractura social en el poble.
4) He agafat dos documents que entenc són importants per reflexionar sobre la present legislatura pel que fa al govern municipal de l’alcalde ixent, Juan Ramón Adsuara. El primer document és el propi programa que proposà el PP local en les eleccions municipals de 2011. El segon són les taules d’avaluació de Transparency International. En el primer dels casos, ni aplicant criteris de màxima bondat, el compliment de les seues pròpies promeses electorals passa d’un 40%. En el segon cas, ni tan sol s’arriba al 35%. En ambdós casos, per tant, i emprant la terminologia en l’enseyament el govern municipal d’Adsuara no arribaria al Progressa Adeqüament, o sent més castissos obtindria un Suspens.
El PP en 2011 prometia canviar les coses al poble, i el canvi en les coses fonamentals no ha arribat en els quatre anys -com, òbviament, era perfectament previssible-: van canviar la imatge corporativa en roig del PSOE local per la seua pròpia en blau, i fins ahí va arribar el tema, el canvi, la innovació i els nous aires en els afers públics locals.
Alfafar mereix alguna cosa millor, mereix una altra política, és més la necessita amb urgència. I eixa política no pot arribar de la mà del PP ni del PSOE locals.
Joan S. Sorribes
