Si tanque els ulls puc recordar alguns moments en els que la nostra llengua ha sigut motiu de broma. Clar, això va en el nostre ADN: l’humor. Molt s’ha escrit sobre l’humor andalús i massa poc del bon humor que tenim al País Valencià. En aquest sentit, faig enfàsi en la gran campanya internacional que Eugeni Alemany ha dut a terme amb la #paellaemoji. Xica, com diria un amic meu de Castelló: “això mole”. Però, anava parlant del valencià, la nostra manera de parlar el català. S’ha escrit molt i molt negativament sobre la nostra llengua. I jo vinc a fer-ho diferent. Deu ser per la meua mania -tot s’ha de dir, de futur publicista- de fer les coses al revés. Així doncs, vos contaré un encontre que vaig tindre amb una parella de guàrdia civil, procedent d’Andalusia. Quan me vaig dirigir a ells, ho vaig fer en valencià. En veure que no enteníen el que els deia, vaig canviar al castellà. Ja sabeu, per allò de ser educat i tal. El més jove dels dos va dir “hàblame en valenciano, así aprendo”. Era andalús. Era guàrdia civil. I jo no estava tenint una al·lucinació. Ho promet. I, és que hi ha qui hem anat creixent en la nostra vida a mesura que l’odi cap a nosaltres, els valencians, s’ha fet més i més gran. L’autoodi, millor dit. Perquè els valencians i les valencianes s’odiem. Sí. S’hem encabotat en donar una imatge negativa. En amagar allò que ens passa un dia normal amb una parella de la guàrdia civil espanyola. Des d’aquell dia, quan me parlen castellà responc en la meua llengua. No me dona la gana ser educat. Vull ser maleducat. Sí. Abans que m’ho diga un il·luminat amb accent castellanet m’ho dic jo mateix. A fer la mà!
Això mateix passa en la política valenciana quan traspassa les fronteres del nostre allargassat territori i es planta en la meseta. Bo, passava. Veureu, abans semblava que, quan els polítics àvalencians arribàven a Madrid, s’oblidàven que representàven a un poble, el valencià. I fruit d’això, tot el que tenim. O millor dit, tot el que no tenim. Som un poble pobre que paga com si fos ric. A més, amb un deute històric de prop a 16.000 milions d’euros segons l’actual govern de la Generalitat Valenciana. Compromís prometia i promet recuperar pam a pam la dignitat que se’ns ha sigut saquejada al País Valencià. I ja ho ha començat a fer. Fa quatre anys que vam enviar a Joan Baldoví a representar el nostre poble en Madrid. Allà ja va començar a demostrar que no anàvem de broma. Com dirien aquells, tot anava: “en serio”. Hem sigut capaços de portar el problema valencià al centre la política valenciana. Hem deixat de ser educats per ser educats. Ja no ofrenem noves glòries a Espanya, reclamem el que ens pertoca. Ens plantem front a qui ens vol deixar amb el cul a l’aire, tenim dignitat. Ambició? sí. Però, per damunt de tot tenim dignitat. Hem demostrat que #ambValentia era més que un lema de campanya, sinó que ens representa de veritat. Som persones valentes. I hem dit: “fins a ací!”
Ara resulta que està de moda parlar del futur de Compromís. Mireu, jo sóc molt del “partido a partido” del Cholo Simeone. Abans que ell, ja ho utilitzava jo cada volta que anava a un examen. O cada volta que començava un campionat de pilota valenciana. Examen a examen. Partida a partida. Tant s’hi val. Tenim diversos partides per jugar els pròxims mesos. Però cap més enllà del demà. I, què voleu que vos diga? Sé que tenim un Congrés de JovesPV-Compromís al girar el cantó i que hi ha un altre del Bloc just després del de JovesPV. Però, pas a pas. Primer, tenim que donar resposta a la gent que ha confiat el seu somriure en nosaltres. Per això, apostem per un govern progressista que recorde que ací i ara necessitem un finançament just i un reconeixement del deute històric. Ens fa falta per seguir avançant com a poble, com a país. Ens hem plantat, de veres. Després ja vindrà la refundació del Bloc i la consolidació del projecte de JovesPV-Compromís. La primera partida l’hem guanyada, que era demostrar que som un poble digne i valent. Ara, va de bo.
Quique Castelló
Secretari General de JovesPV-Compromís
