Aquest dissabte mentre tenia lloc l’ominosa edició d’enguany del Festival d’Eurovisió jo estava veient a Filmin La zona d’interés (The zone of interest), la pel·lícula de 2023 dirigida per Jonathan Glazer i basada en la novel·la de Martin Amis. Una cosa molt important que ambdues coses tenien en comú és que representaven de manera gràfica i potent el fora de camp de l’horror.
La pel·lícula ens mostra sòbriament la vida quotidiana de la família d’un comandant d’Auschwitz en la casa annexa al camp on viu amb la seua família. És una lluminosa casa de camp burgesa, amb piscina, gran taula de menjador, interiors blancs i passejos i banys en el riu. Al fons, però, sempre es veu el fum de les xemeneies, la resplendor roja del foc dels crematoris, el so -i altra volta el fum- de l’arribada d’un tren. L’horror està fora de camp, a l’altra banda dels murs, o dels arbres o, almenys en una seqüència, literalment fora de l’enquadrament. Està també als sorolls que malgrat tot arriben a la casa que l’esposa del comandant defineix com un paradís. Té jardiners i criades. I de tant en tant reparteix roba arribada de «Kanada», el magatzem d’objectes confiscats als presos, mentre es queda amb un abric de pell, per exemple, o es posa perfum francés trobat en alguna butxaca. Assistim també a alguna de les reunions del comandant, preocupat en augmentar l’eficiència dels crematoris, i al seu ascens que acabarà per convertir-lo en el responsable màxim i gestor de l’extermini dels jueus d’Hongria, nomenament que rep amb alegria, com un avanç més en la seua carrera. És la banalitat del mal retratada de manera cinematogràficament magistral.
Mentrestant, a televisió una jove cantant posava rostre amable -sembla que tampoc molt amable en realitat- a un altre genocidi mentre l’organització del festival posava tots els esforços a fer que semblara que no passava res. Els eurofans espanyols amb l’ajuda supose que d’eurofans ocasionals d’extrema dreta (vaig veure a twitter Pilar Rahola fent campanya) li donaven dotze punts dels televots a la cantant d’Israel. A Gaza en eixe mateix moment queien les bombes i continuava implacable la neteja ètnica.
Després de veure la pel·lícula no podia deixar de pensar que aquelles persones jueves, aquells xiquets i aquelles xiquetes que baixaven del tren a Auschwitz, i s’enfrontaven a la selecció, i pujaven la rampa fins a les cambres de gas no tenen res a veure amb Netanyahu i els seus assassins. De fet, el lloc que ocupen en la història és estructuralment idèntic al dels xiquets i xiquetes de Gaza, al de la gent innocent de Palestina víctima actual d’un pla sistemàtic de genocidi. El fet que l’estat assassí d’Israel els empre habitualment de coartada, d’argument per legitimar els seus crims, els revictimitza dècades després, afegeix escarni al seu patiment, al seu esborrament violent i col·lectiu de la història.
A la pel·lícula es fa també referència als alemanys i alemanyes que projectaven establir-se a l’est seguint els consells de Hitler i crec que eixe fet, unit a l’evident deshumanització a què estan sotmeses les víctimes, encara fa més palés el paral·lelisme, qui és qui en aquesta nova reedició de l’extermini. El nacionalsocialisme i el sionisme de Netanyahu i l’estat actual d’Israel són dues ideologies bastides sobre un ferotge nacionalisme ètnic. Les dos consideren que el seu poble, definit en termes ètnics, té una sèrie de drets històrics o providencials de manera essencial i per damunt d’altres pobles també definits en termes ètnics. Els dos consideren que el poble escollit té dret a una ampliació del territori que habita, a un espai vital pel seu destí manifest. Els dos consideren que els altres pobles que l’habiten han de ser exterminats o sotmesos a una radical subalternitat.
Això està ja present en la versió del sionisme que finalment esdevindria hegemònica. Quan alguns dels seus fundadors a començaments del segle XX deien que Palestina era una terra sense poble per a un poble sense terra utilitzaven la mateixa lògica per la qual, per exemple, els mapes argentins del segle XIX es referien als territoris on vivien els indígenes com a «El desierto». Uns i altres sabien que no eren deserts, que hi havia un poble en aquella terra. Fer com si no era el primer pas per afirmar el propi dret a la possessió de les terres d’un altre, l’anunci preliminar del projecte d’extermini. És evident que els atacs actuals sobre Gaza no tenen res a veure amb ostatges ni amb l’intent de contraofensiva palestina del 7 d’octubre. Són simplement un pas més del procés començat amb la Nakba de 1948, és a dir, d’un sostingut projecte de neteja ètnica i de substitució de població. L’Estat d’Israel no vol palestins al que consideren el seu territori complet. Per això mai acceptarà un estat palestí, perquè els palestins i les palestines actuals són només per a ells una molèstia transitòria a eliminar per fases. Ho conta molt bé Jorge Ramos Tolosa al seu llibre Palestina. Una història essencial reeditat recentment per Sembra Llibres.
Òbviament, condemnar el genocidi no té res a veure amb l’antisemitisme. Per això hi ha molts jueus i jueves arreu del món que també el condemnen. I d’alguna manera és de fet un homenatge a les víctimes de l’extermini nazi, una nova reivindicació de la seua dignitat, de la seua radical innocència: lluitar contra els botxins de hui que tenen el cinisme i la inhumanitat de perpetrar un nou genocidi invocant-los com a coartada.
