Els viatgers passen uns dies al balneari de Zestoa. L’hotel, un edifici sumptuós construït en 1893, té 130 habitacions, teatre, una amplíssima cafeteria, una sala de lectura i una sala de reunions, un menjador de caça, un menjador social i un menjador àrab, a més de les instal·lacions hidrològiques. El volta una jardí amb arbres centenaris –til·lers, avets, dos bonics magnoliers– i camins que aprofiten l’antic traçat del tren, amb túnels i baranes que acompanyen el riu Urola en el seu camí cap a Zumaia, el poble on desemboca després d’haver recorregut des del seu naixement a la falda del mont Aizkorri una seixantena de quilòmetres i de donar nom a aquesta comarca guipuscoana de l’Urola Kosta. A l’hotel tot és fusta, mobles vells que aguanten plens de salut el pas del temps, escales encatifades, passadissos interminables i cambres, fotos i documents que parlen de temps d’esplendors aristocràtiques i d’ombres de servitud, generosos finestrals per on es filtra la llum de la primavera basca i la desacostumada calor d’aquests dies, amb termòmetres que s’han enfilat als 26 graus.
Acompanyen els viatgers una parella d’actors amics, Rosanna Espinós i Juli Cantó, a qui ha faltat temps per evocar amb alguna improvisada actuació escenes de La resplendor (The Shining), la pel·lícula que Stanley Kubrik fa rodar en 1980 inspirant-se en un relat de Stephen King. Un Jack Torrance (Jack Nicholson) rediviu i brandant idèntica però invisible destral de la pel·lícula persegueix coixejant Wendy i Danny, l’esposa i el fill de l’infeliç matrimoni, pels corredors sinistres i fantasmagòrics de l’hotel. Com que aquesta sang no ha arribat al riu ni ha calgut un laberint on l’assassí acabe perdent-se per morir congelat incapaç de tornar pels seus passos, el grup d’afables banyistes passeja per un camí flanquejat per miríades de flors fins al poble de Zestoa. Com tants petits pobles d’Euskal Herria, els viatgers s’adonen que l’espai està organitzat pensant en els seus habitants, al centre, voltant l’església i la plaça major, la part històrica amb els seus casals ben plantats, la part moderna discretament desplegada aprofitant els desnivells del terreny, amb còmodes escales i ascensor, ponts i miradors oberts al paisatge. I botigues i bars ben vius, forns de pa, pescateries, oficines bancàries, una placa a l’Ajuntament que ret homenatge als últims edils de la república, un conreu pertinaç de la memòria col·lectiva, fotografies dels presos bascos que encara pateixen condemna. Persones sol·lícites amb els forasters, que fan mans i mànigues per parlar basc, gent que encara saluda discretament quan te’ls creues pel carrer, aquests costums ancestrals de la sociabilitat que resisteixen com les pedres, el ferro o els mobles tronats de l’hotel el pas inexorable del temps i les onades de barbàrie que s’escampen des dels centres imperials del poder. Els viatgers pensen que als valencians l’autonomia que els cal és la de Portugal, i si no, almenys la del País Basc.
Com que tot ací és entre valls i muntanyes i mar però a tocar de mà si vas en cotxe, els viatgers s’acosten a Getaria a fer un tomb i a dinar després a Itziar, al santuari del qual, obert de bat a bat al Cantàbric, tornen a gaudir de les infinites perspectives de l’escultura que Jorge Oteiza hi va plantar en 2001 en honor de la Mare de Déu del llogaret i de la muller de l’artista d’Orio, batejada amb el mateix nom: tres sòlides làmines de ferro que perfilen la bellesa del buit i de l’amor per suggerir subtilment la mare que té el fill assegut a la falda. Oteiza va morir tal dia com avui, 9 d’abril, de fa vint-i-tres anys. L’art sempre s’eleva a partir de la realitat per oferir una experiència única i oberta, de permanent transcendència, de força que dialoga amb el passat i inaugura un futur en marxa. L’escultura, sobre una feixuga llosa de pedra, hi és fixada per grans caragols del mateix material, preparada per assimilar l’òxid i les circumstàncies del temps en el seu esforç de perdurar. És com les paraules escrites en un lateral del frontó de Zestoa –els bascos no han renunciat al carrer com el lloc principal on proclamar els objectius que els són comuns–, tot un programa d’acció i de resistència vital: “Izan zirelako gara, garelako izango dira”. Sí, som perquè van ser, seran perquè som.
