Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del govern i ministra de Treball, va anunciar fa uns mesos que volia crear alguna cosa per unir les esquerres, però quina? Al final, la cosa va nàixer i li posaren un nom: Sumar. Els seus promotors es van afanyar a dir que Sumar no era un partit polític ni una plataforma electoral ni una coalició de partits d’esquerra ni res semblant. Sumar volia ser ni més ni menys que un «moviment ciutadà». No un moviment de masses com els habituals, amb una certa dosi d’improvisació i d’espontaneïtat, sinó un moviment controlat des del primer minut i provocat des de dalt.
L’equip aglutinat al voltant de Yolanda Díaz trobà que la millor manera de suscitar l’aparició d’aquest «moviment ciutadà» –de sumar gent, en definitiva– era resistir el major temps possible en la vaguetat d’idees més absoluta. No dir res, sinó estar a les escoltes. Sumar va nàixer així associat a una expressió que els assessors, o la mateixa ministra, deuen pensar que és màgica: «procés d’escolta». Estar a les escoltes de qui? Resposta també màgica, tot i que poc original: de la «societat civil». És possible això? És que en la nova esquerra espanyola volen demostrar que tenen més capacitat d’insultar la intel·ligència dels seus votants que la dreta? La hipòtesi del cinisme no és descartable.
Els de Yolanda Díaz, que no se sap ben bé qui són, estan ara, per tant, en «fase de consulta». I continuaran així fins al desembre. Es volen reunir, diuen, amb sindicats, associacions, col·legis professionals de tot l’estat i ciutadans particulars disposats a fer donatius o, com a mínim, a inscriure’s en una llista de simpatitzants –fins aquí allò de la «societat civil». De vegades, concreten una mica més i diuen que volen collir les opinions de «tots aquells que estan a l’esquerra del PSOE». Dels partits polítics, però, no en volen saber res. Si més no, ara com ara. I, fins i tot, proclamen aquest distanciament amb una certa agressivitat: no volen, diuen, tuteles ni condicions dels partits. Amb tota la barra, afirmen que volen «conformar un món d’idees per projectar un país diferent». Però com que les coses van de pressa i preveuen la caducitat de les idees, anuncien que el projecte és només «per a la propera dècada». De les aportacions que es faran durant la «fase de consulta» sortirà una proposta per a nou «contracte social». Han llegit bé: un nou «contracte social». Però serà un contracte social molt disminuït en comparació amb el contracte social clàssic, perquè serà només un «contracte social per a una dècada».
El resultat de tot plegat és fàcil d’imaginar. Quan Yolanda Díaz es presenta a un lloc qualsevol per iniciar el «procés d’escolta», de seguida que baixa del cotxe sent que li criden: «Presidenta, presidenta, presidenta!» És el que volien. No volen, amb la campanya ridícula que han muntat, cap altra cosa que proclamar Yolanda Díaz candidata a la presidència del govern. Sense idees, sense programa polític, sense negociacions entre els partits d’una possible coalició. És que aquesta gent sap com funciona el sistema electoral de l’estat espanyol? Sap que no hi ha eleccions presidencials? Sap que els únics votants que podran votar Yolanda Díaz seran els de la província de Madrid? O els d’A Coruña, si és que es presenta allà? Creuen que incorporar un simulacre del sistema polític nord-americà farà caure algú en la trampa? Aquesta exacerbació del personalisme és «eixamplar la democràcia»?
Hi ha tantes possibilitats de fer Yolanda Díaz presidenta com d’admetre que la gent que l’assessora són uns genis. L’acte de presentació de Sumar, al juliol, va ser un desastre monumental. Cap idea damunt del cadafal des d’on es feien els parlaments. Era l’arrencada. Després vingué l’agost i agafaren vacances. I l’1 de setembre convoquen un acte enmig de les muntanyes, lluny de tot. Així, si no hi ha cap aglomeració d’entusiastes, tampoc dirà ningú que han punxat en la convocatòria. Qui ha anat a la serra d’O Courel? Quatre gats escaldats, alguns ingenus i una colla de periodistes que no hi haurien anat de cap manera si Yolanda Díaz no fos vicepresidenta segona del govern, ministra de Treball i la persona que es postula per acabar d’ensorrar amb un bombardeig de tòpics progressistes suats tot allò que els queda «a l’esquerra del PSOE».
