Com cada any, però també cada any més prompte que altres anys, les festes de Nadal, com les Falles, comencen més aviat, i encara no ens hem tret el biquini que ja ens estan posant el capell roig amb la borla blanca. I cada any, l’omnipresència nadalenca es torna més indefugible i surrealista.
Fa calor, no plou, no neva, caminem al migdia pel carrer amb una màniga, patim una sequera extrema i preocupant, però no passa res, les pistes de patinatge sobre gel brollen com bolets a les places de les ciutats, també a València. I quan ja ens hem convertit en un país semitropical, quan no cau ni gota, si no és que ocòrrega un miracle, perseverem en l’alegria ridícula de les White Christmas.
El bombardeig comença sigil·losament des del supermercat i la botiga més perduda del teu barri fins als carrers més cèntrics de la ciutat i els esgotadors centres comercials: tot s’ompli d’esperit nadalenc que, ves a saber tu, quina mena d’esperit és aquest. Si hi penses una estona, per Nadal augmenten els divorcis, les baralles i trencaments familiars i de parelles, s’aguditzen els dols i les absències, s’intensifiquen les addiccions, les urgències hospitalàries s’omplin de gom a gom pels excessos gastronòmics, les famílies s’arruïnen per no ser menys que els altres o per no quedar en evidència davant dels cunyats i cunyades, dels fills, dels amics, dels veïns, o de qui siga. I continua l’esperit nadalenc…
A les escoles, als hospitals, a les residències de persones grans, al cinema, a les plataformes digitals, als mitjans de comunicació. Nadal ho ompli tot: sèries, pel·lícules i cançons nadalenques, algunes de noves, altres de fons d’armari, i el roig i el blanc monopolitzen l’espai real i el virtual i, de tant en tant, un toc de verd.
Jo, com cada any, per Nadal busque consol, recer i sentit de l’humor, i des de fa un temps el trobe, sobretot, en la literatura. Enguany, i per pur atzar, he rescatat tres articles sobre Nadal de Joan Fuster: «Per nadal, Torrons», publicat en Jornada el 1961, «S’acosta Nadal», en Qué y dónde i recollit en Notes d’un desficiós, i «Un article per Nadal» de la revista Serra d’Or, aquests dos darrers escrits a començaments dels anys vuitanta.
Són articles on Fuster evoca, de vegades amb nostàlgia, de vegades amb humor, però sempre amb esperit crític i un pessic d’acidesa, les festes nadalenques. En conjunt, són una radiografia detallada i divertida de com eren les festes de Nadal en els pobles valencians en la segona meitat del segle passat: les campanes voltejades per campaners de carn i os, els xiquets que anaven cantant pels carrers a la recerca d’uns cèntims o una pesseta, les estrenes tan cobejades, els torroners que hi paraven parada, la pilota dolça de l’olla de Nadal i, en general, la pobresa i més pobresa. Aquells pobres de què parlava Salvat Papasseit: «Demà posats a taula oblidarem els pobres/ —i tan pobres com som— / Jesús ja serà nat/ Ens mirarà un moment a l’hora de/ les postres/ i després de mirar-nos arrencarà a plorar».
Els articles de Fuster rememoren com se celebraven les festes de Nadal en la seua infantesa, la bellesa de la litúrgia, les campanes voltejant sobre el silenci de la nit de Nadal a Sueca, «i la nit límpida del desembre local adquiria unes ressonàncies glorioses». La nit de Nadal era una nit més, això de la Nochebuena vingué més tard, i de fora, igual que el «aguinaldo», que els xiquets confonien amb «guirnaldo» i «los villancicos», ací entonaven nadales tradicionals i versets com ara: «Sant Josep se’n va a la plaça a comprar un ronyonet, perquè se’l menge Maria i tinga molt bona llet…» Per no parlar de «El Messies» de Haendel i la imatge d’un Nadal Blanc, White Christmas. Tot això vingué molt després…
Els articles de Fuster retraten la misèria i la senzillesa, però també el goig i el deler, l’alegria: «Però el Nadal és el Nadal. És una festa heretada, i de les bones, no l’hem de desdenyar per cap prejudici laicista. ‘Per Nadal, torrons’. I cançons, i dinarots i betlems per a les criatures, i els «Messies» de Haendel al tocadiscos, i les estrenes familiars, i la palpitació lírica d’una religiositat perduda. Jo, que em dic agnòstic per a no exagerar, soc partidari decidit de la perduració de Nadal. Els botiguers en són més que jo, és clar: ells s’ajuden amb aquestes jornades d’eufòria en el negoci. La gent necessita unes ‘festes’ de tant en tant. L’excusa és secundària».
Amb una lucidesa que m’esborrona cada vegada que Fuster parla d’un tema quotidià o sociològic, els seus articles anuncien ja aquesta matèria ingràvida en què s’ha convertit Nadal, una dansa de targetes de crèdit i missatges subliminals, i com, a poc a poc, el Nadal valencià amb les cançons indígenes, l’olla i la pilota, els vins valencians i les estrenes han anat cedint lloc a noves cançons que s’imposaven, en castellà i en anglés, al titot i el xampany més o menys sofisticats i les estrenes suplantades pels regals. Nadal «la festa en el sentit més pur de la paraula, és a dir, convocatòria a l’alegria col·lectiva», anava transformant-se i això ja ho intuïa Fuster fa 65 anys, en parlar dels «mecanismes econòmics que animaven la festa nadalenca, que promovien una marcada uniformitat en les modes». Tot això eren els inicis de la globalització quan ningú encara no en parlava. Fuster ja hi veia clar: «La gent, —l’home del carrer— es deixa dur per aquesta pressió moral i material, i s’adapta a les formes de consum i de gust que li són suggerides».
Què ens queda, doncs, del Nadal valencià? Els torrons i poc més, ens diu Fuster. Els torrons, que des de Xixona i Alacant s’han imposat a tot arreu d’Espanya, els francesos també en mengen, en diuen nougat. Cadascú podrà fer recompte d’això, de què en queda a casa seua dels nadals valencians que retratava Fuster. Ni imaginar vull què podria haver dit o escrit l’assagista si hagués arribat a ensumar els Nadals del segle XXI. Mai no ho sabrem, però segur que carregaria bona cosa d’artilleria, i no sense raó.
A mi, personalment, no m’agrada Nadal, per moltes raons, però des de fa un temps s’ha convertit en una dèria meua fer recompte de textos i contes literaris al voltant d’aquesta festa tan cobejada. L’any passat vaig escriure «Alguns contes de Nadal», on parlava dels meus antídots nadalencs: els contes de Truman Capote, de Lucia Berlin, de Lorre Moore, de Charles Dickens. O de O. Henry. Enguany he continuat la recerca de relats i textos «nadalencs», i n’he trobat uns quants: 8 contes de Nadal de Pere Calders, «El sopar de Nadal», de Nora Ephron, recollit en No me’n recordo de res, preludi del que poden arribar a ser els sopars de Nadal, sobretot quan falta una baula familiar important. O els Contes de Nadal políticament correctes. Per uns festes lluminoses, de James Finn Garner, on l’autor desmunta tòpics nadalencs amb un humor i una gràcia envejables, o els versos audaços i divertidíssims d’Àngel casa en ¿Nadal? No, gràcies. O el llibre per a menuts, i no tan menuts, No m’agrada El Nadal de Suzanne Lang i Max Lang amb la història de Jim Panzé al mig de la selva i, per últim, però ben magnífiques, dotze vinyetes iròniques sobre dotze temes de Nadal en Els dotze terrors del Nadal. Textos de John Updike i il·lustracions d’Edward Gorey. Vos recomane tots aquests llibres, per la tendresa, l’humor, la ràbia, la ironia, el sentit crític de la vida que destil·len i, fins i tot, per l’acidesa que contenen, perquè Nadal ens inspira de tot i tots els sentiments i les emocions són importants, també els «negatius».
¿White Chrismast? No, thank you. Com escriu James Finn Garner: «Parlar tant de les nevades i d’un “Nadal blanc” segurament és una bufetada a la cara de totes les persones que viuen en països tropicals en vies de desenvolupament i que no han vist mai la neu de primera mà. L’amable oferiment d’un ponx d’ou és senzillament un cop de puny a l’ull dels vegans convençuts que ens envolten. I qualsevol persona que s’estigui recuperat d’uns trastorn alimentari pot donar fe que imaginar-se unes prunes ensucrades ballant-li dins del cos és més un malson que no pas un somni dolç».
Per somiar, per llegir, per despertar a la vida, per seguir en peu quan Nadal ens pesa tones, han vingut també els llibres. I enguany, a més, els llibreters de la llibreria Fan Set, Eva Gisbert i Josep Alapont, han dissenyat un racó literari nadalenc ben atractiu, o fins i tot, m’atreviria a dir, un racó un xic «antinadalenc». Potser és el Grinch que es filtra entre les lletres. De qualsevol manera, benvingut siga un Nadal literari. Encara no he vist ningú ingressar a urgències per un excés de contes de Nadal!
I per acomiadar-me i desitjar-vos Bon Nadal, uns versos d’Àngel Casas del poema «El naixement». Diu així: «El vint-i-cinc de desembre / sense fum, fum, fum, / Ha nascut un minyonet/ a l’hospital de Falset/ El seu pare es desespera/ pel cartell que té al darrere/ que prohibeix el cigarret».
