El valencià i el western sembla que estan en crisi permanent. D’una banda, l’escriptor i polític valencianista Constantí Llombart ja publicà en 1879 un llibre anomenat Los fills de la morta viva: són 150 ressenyes biogràfiques i bibliogràfiques d’autors valencians dels segles XVIII i XIX que escrivien en valencià o tractaven temes valencians malgrat les persecucions i prohibicions patides des de l’any 1707. D’altra banda, part dels crítics i del públic consideren que el western és un gènere passat de moda i sense raó de ser en el segle XXI; al meu entendre, el western continua vigent perquè és un llenguatge constituït per tota una sèrie d’elements que poden ser usats amb llibertat creativa i de manera conjunta o separada. Segons el Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL, el western és el gènere cinematogràfic l’acció del qual succeeix a l’oest nord-americà de mitjan segle XIX, i que en reflecteix els costums i les condicions de vida.
Quant al western clàssic nord-americà, el director John Ford hi és el màxim exponent: dues pel·lícules dirigides per ell, La diligència (1939) i L’home que va matar Liberty Valance (1962), marquen el començament i el final d’aquesta etapa clàssica. A més, Dimitri Tiomkin és l’autor de la banda sonora de dos films inoblidables que es contraposen argumentalment. El xèrif Gary Cooper es queda Sol davant el perill en 1952, sols l’ajuda Grace Kelly. El xèrif John Wayne compta amb l’ajut de Dean Martin, Ricky Nelson, Walter Brennan i Angie Dickinson en Río Bravo (1959).
Els paràgrafs anteriors enllacen amb l’estrena de la nova pel·lícula de Viggo Mortensen: és un western anomenat Fins a la fi del món. És una obra cinematogràfica amb molts aspectes interessants: els exteriors rodats als territoris de Durango (Mèxic) i d’Ontario (Canadà), l’empoderament de la dona protagonista que pren les seues pròpies decisions i assumeix riscos, els dubtes del protagonista masculí, l’implacable i violent caciquisme decimonònic, el dur aprenentatge emocional… L’actriu Vicky Krieps i l’actor Viggo Mortensen són la parella protagonista: inicialment, volen fer realitat un projecte feliç de vida en comú. Un paisatge natural omnipresent i un entorn humà altament hostil apropen aquesta pel·lícula a altres films anteriors com són, per exemple, Jeremies Johnson (Robert Redford) i Ballant amb llops (Kevin Kostner, música de John Barry).
A continuació, cal explicar el títol d’aquest article. Per tal d’evitar l’expressió despectiva spaghetti western, l’historiador cinematogràfic Rafael de España proposa la denominació western mediterrani al seu llibre titulat Breve historia del western mediterráneo. Més recentment, s’ha generalitzat una denominació més burocràtica i continental, eurowestern o western europeu. En qualsevol cas, aquesta fase europea de la història del western suposà una renovació d’un gènere típicament estatunidenc que en eixe moment estava en hores baixes; són, majoritàriament, produccions hispanoitalianes realitzades entre 1964 (Per un grapat de dòlars) i 1978. Com assenyala Rafael de España, almenys 50 d’aquestos llargmetratges són d’alta qualitat. Tots recordem l’estil despietat del director Sergio Leone, amb la partitura magnífica d’Ennio Morricone i el ponxo verd de Clint Eastwood. Seguidament, cal precisar que el western contemporani naix a partir del mencionat any 1964, inclou totes les pel·lícules europees i nord-americanes ambientades a Mèxic o a la frontera de l’Oest. Són, entre d’altres, les següents: Major Dundee (Charlton Heston), Els professionals (Burt Lancaster), L’or de Mackenna (Gregory Peck), McCabe i la senyora Miller (Julie Christie) i Sense perdó (Clint Eastwood).
Per acabar, una darrera recomanació. La pel·lícula La casa és una adaptació a la gran pantalla de la novel·la gràfica homònima del dibuixant valencià Paco Roca. Any 2015, després de la mort de la mare i del pare, dos germans (David Verdaguer i Luis Callejo) i una germana (Lorena López) han de decidir què fer amb el seu xalet casolà situat a la Serra Calderona, prop de la ciutat de València; és una casa plena de bons records, els estius familiars des dels anys setanta del segle passat. En el tractament de les relacions humanes, hem d’agrair el fet que l’autenticitat conflictiva li guanya la partida al sentimentalisme fàcil i buit.
