Tinc dues conviccions sobre els fenòmens migratoris recents. La primera és que la veu cantant en tots els temes relacionats amb la immigració l’haurien de portar els sindicats. O no tenen els sindicats l’obligació de vetllar pels drets dels treballadors, tant dels que són d’ací com dels que venen de fora? No dic que en els sindicats no es preocupen d’elaborar un discurs consistent sobre com enfocar l’allau migratòria. Potser sí que ho fan. No ho sé. Dic una altra cosa: dic que no se’ls sent. Només se senten les propostes de Vox, que ja són fàcils d’explicar: voldrien crear la major massa possible de treballadors immigrants amb els drets disminuïts. Els que fan funcionar Vox i l’engreixen no ho fan per aturar la immigració –ni tan sols la que ells anomenen «il·legal». Ho fan per crear el clima d’odi i de por que ha de permetre que ens acostumem a una categoria més baixa de treballadors.
La segona convicció és que hauríem de mirar més cap a l’altra banda d’on mirem normalment quan parlem de migracions. Una societat corre el perill de desfibrar-se si rep una allau d’immigrants, però també si expulsa una allau de gent. I el País Valencià està en aquest cas ara mateix. Ho va estar ja entre els anys 1960 i 1970, quan venien milers de castellans, mentre els valencians emigraven a França, Suïssa i Alemanya. I està tornant a passar ara. Estem enviant fora massa emigrants. Amb un inconvenient greu: a molts no els reconeixem com a «emigrants». No els qualifiquem d’«emigrants». Els pares i els familiars te’n parlen com si es tractés de joves que han anat a fer l’Erasmus i s’han quedat allà per gust deu o dotze anys més. No reconeixen la precarietat de la situació en què es troben.
La xifra d’inscrits a un municipi valencià que residien fora de les fronteres de l’estat espanyol era l’any 2020 d’uns 147.000. El 2024 és d’uns 168.000. Ha crescut. La gent se’n va. En principi, sobre les destinacions no hi ha sorpresa: 100.000 han anat a territoris europeus, sobretot a França, Regne Unit, Alemanya i Suïssa, i uns 45.000 a Amèrica Central i del Sud (a la del Nord, uns 15.000). A Àsia, Àfrica o Oceania, hi van pocs.
Les estadístiques de variacions residencials registren un moviment de fons: l’any 2021 (últim sobre el qual han publicat dades) es van instal·lar al País Valencià 150.000 nous residents i se’n van anar uns 105.000, de manera que la població va augmentar. Les dades sobre «estrangers amb certificat de registre o targeta de residència» tampoc no són sorprenents: 775.100 l’any 2020 i 945.580 el 31 de desembre del 2023. Uns 100.000 són britànics jubilats. I aquests sí que no són «immigrants». Només els superen els 160.000 romanesos que hi ha pencant pertot arreu.
En aquestes dades, però, hi ha una sorpresa: les dades de la classificació «segons el lloc d’origen» diuen que dels 168.000 inscrits a un municipi del País Valencià que hi ha residint a l’estranger, 104.000 han nascut a l’estranger. I què vol dir això? Perquè a primera vista sembla una pífia.
El que vol dir és que hi ha molta gent que viu al País Valencià només de pas. Evidentment, d’aquests 104.000 que no són d’origen valencià, però que tenen la «nacionalitat espanyola» i estaven inscrits a un municipi valencià, en surten una bona part dels 45.000 que, segons l’estadística, «emigren» a Amèrica Central i del Sud, quan el que fan, en realitat, és retornar als seus països d’origen, després de constatar l’aspror de les condicions econòmiques i laborals al País Valencià. Tornen a El Salvador, a Colòmbia, a l’Argentina… I la resta? La resta viu al País Valencià com viuria a Tijuana. És un infern momentani que cal passar per poder anar a un altre lloc. Venen, formen famílies, tenen fills, els eduquen i, quan poden, creuen el riu i passen a l’altra banda. Perquè, qui vol ser cambrer o collidor de taronja a Tijuana?
