A mi m’ha criat ma mare, sola, sense cap ajuda. Des que tinc consciència pense molt en aquest tema perquè malgrat viure en una societat avançada i desenvolupada, encara es tenen prejudicis sobre com les dones podem fer-nos càrrec dels fills sense necessitat de ningú més. Ja li va passar això a la seua àvia, a la meua besàvia, i fins i tot en els anys 30 del segle passat on era quasi impossible la supervivència d’una dona vídua amb quatre criatures, ho va dur endavant. I la meua àvia, mare de ma mare, encara que tenia home, també s’encarregava dels fills com si no hi haguera ningú més. Ma mare no va decidir perpetuar el rol de dona que s’encarrega dels fills sola, però li va tocar, i ho va fer tan bé que el dia de hui he decidit que si algun dia tinc fills vull ser mare soltera.
Fer un arbre genealògic sobre les dones empoderades de la família no és l’objectiu, del que vull parlar és de com en ple segle XXI encara estan presents els tòpics i els prejudicis sobre mares que s’encarreguen dels seus fills sense ningú més: «pobreta, amb tot el treball que té damunt…», «i com ho duus això d’estar sola?», «vols dir que això no ho notaran els xiquets?», i mil preguntes més que qüestionen les dones quan decideixen (o quan els toca) criar soles els fills.
I potser aquest és el punt, quan els toca ser mares solteres sense ser mares solteres que exerceixen de mares solteres fins i tot amb referència paterna present per als fills. Parlar sobre divorcis i de persones que deixen enrere la seua família per crear-ne una altra tampoc és la finalitat, però és cert que va tot lligat de la mà.
No recorde cap moment de la meua vida on ser mare no haja estat present. Des de ben menuda quan jugava amb nines sabia que en algun moment volia que aquell somni es fera realitat, i crec que no m’equivoque si dic que moltes de les dones que hem volgut ser mares hem estat influenciades per joguines i per rols imposats. Potser per imposició social tinc el pensament constant de ser mare i criar fills, i potser també per aquesta regla, sempre he intentat idealitzar com seria la meua futura parella, la persona que criaria els fills amb mi. Aquell pensament em va durar poc quan vaig entendre que no em calia ningú per a fer una família i que perpetuar el rol de la família tradicional amb un pare i una mare és igual de criminal que qüestionar les parelles homosexuals que decideixen tindre fills: «dues mares, i la figura paterna no la tindrà mai?», «ui, això dels dos pares potser no beneficia la criatura».
De totes les exigències que patim com a dones, una de les que menys entenc és la necessitat de tindre més d’un progenitor per dur endavant les criatures. Si bé és tradició, potser cal desmuntar-la amb la idea que durant segles les dones s’han encarregat soles de criar els fills fins i tot amb la figura paterna, que formava part de la família, però era qui s’encarregava de tot allò que no foren els fills. I que no se’m malinterprete, en cap moment estenc aquesta idea, on faig èmfasi és en l’absurditat de qüestionar que les dones crien els fills soles quan s’ha fet durant tota la història de la humanitat.
És per això que sé cert que la persona en què m’he convertit ha estat per ma mare, única referència parental que ha suportat criar-me en els moments crítics per al desenvolupament d’una personeta.
Com a dona jove que soc patisc la imposició de consciència indirecta de ser mare, però no de ser mare només, sinó de crear una família, ser mare amb algú més. És essencial que comencem a normalitzar els diferents models de famílies que existeixen i tranquil·litzar-nos si no trobem algú que ens complemente. Quan pense com vull educar els meus futurs fills vull el model de la mare, amb una única diferència, jo no vull criar els meus fills sola perquè em toque, sinó perquè ho he decidit: vull ser mare soltera, ma mare m’ha ensenyat a ser-ho sense voler.
