Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
En l’art de la ventrilòquia —permeteu-me la hipèrbole— el ninot sol ser més xicotet que el ventríloc. Mà situada per algun orifici ad hoc i el discurs de l’home —o la dona— ix per la boca del nino amb rèpliques més o menys enginyoses. Els de la meua generació seguim traumatitzats amb allò de «toma Moreno» i les varietés que cada cap de setmana passejaven pels escenaris de RTVE que devia gastar la meitat del seu pressupost per netejar la caspa els dilluns de matí.
En l’art de la política —ara sí que la hipèrbole no té excusa— el ventríloc i el ninot, ben sovint, s’intercanvien els tamanys. CiU era qui posava la mà per l’orifici del PP i li feia dir a Aznar allò que parlava català en la intimitat i, més proper en el temps, són els nazis de Vox —faré ús de l’epítet perquè no se’ns oblide què són— qui, amb la proverbial mà li fan dir a un PP —que els dobla o triplica en tamany— allò que volen sentir.
El darrer exemple l’hem tingut en les eleccions de Castella i Lleó —eixe poti-poti autonòmic on els lleonesos van quedar difuminats demogràficament—, on el PP ha fet seu el discurs més extremista i on Mañueco —el lector més espavilat ja haurà vist vindre el joc de paraules a molta distància— queda en mans de la dreta més extrema. I dubto que a disgust.
Durant la campanya, els discursos d’ambdós ninots, el que s’asseu a la falda i el que aguanta el micròfon, s’han anat confonent, mesclant i acaronant fins que —com no pot ser d’altra manera— hi han aparegut els enemics d’Espanya. «Quieren hacer desaparecer el castellano», cridaven enfervorits els verds i els blaus en unes eleccions castellanes —castellanes!!— i lleoneses. I qui vol fer-lo desaparéixer? Catalans i bascos. Poca cosa més.
Em vull imaginar a María José Català, o al nostre Zaplana versió 2.0 Carlos Mazón asseguts a sa casa, aplaudint com només aplaudeixen els qui són encegats per la força de la fe i preguntant-se «pero, y nosotros?». És que no hi ha enemics d’Espanya a València? És que no vivim una dictadura lingüística on els castellanoparlants no poden viure en llibertat usant la seua llengua en tots els àmbits de la societat? Pinten tan poc i són tan ridículs, que ni tan sols les seues proclames anticatalanistes passen les fronteres regnícoles.
El tracte colonial que ens dispensen al País Valencià ja ha arribat a l’extrem en què fins i tot les reivindicacions espanyolistes dels seus són ignorades a la Meseta. Potser ja som aquell reducte folklòric en què ens volgueren convertir. Potser no hi ha res a fer.
O, potser, els que ara estan governant el País Valencià, els qui tenen les responsabilitats d’alçar la veu i que a les pròximes eleccions —andaluses, posem per cas— els ninots de torn diguen que qui vol fer desaparéixer el castellà són «catalanes, vascos y valencianos», estan ocupats en la gestió de l’orxateria administrativa del carrer Cavallers, en la gestió del cagallonet de l’estatut. O votant enfervorits al BenidormFest, o passejant engalanats i cofois per la catifa dels Goya.
