La nit del 13 de maig del 2009 el Barça i l’Athletic de Bilbao van jugar a l’estadi de Mestalla la final de Copa. En sonar l’himne d’Espanya, la gent que omplia les grades va iniciar una xiuladissa fenomenal. Dues setmanes més tard, la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola presentava una querella davant l’Audiència espanyola contra els representants de dues organitzacions, una catalana i l’altra basca, per evitar «que el boicot a l’himne d’Espanya restés impune». Passaren tres mesos abans que la querella fos definitivament arxivada.
Al cap de tres anys, el Barça i l’Athletic tornaren a jugar la final de Copa, però aquesta vegada a un estadi de Madrid. I la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola tornà a presentar una querella per incitació a l’odi, ultratge a Espanya, desordre públic, etc. Però aquesta vegada, fins i tot, abans que es jugués el partit. El partit es jugà. L’himne sonà en la seua versió més abreujada: vint-i-set segons. I durant els vint-i-set segons l’única cosa que es pogué sentir a l’estadi va ser una xiulada ensordidora.
Les querelles que presentava aquella fundació, que presidia Santiago Abascal, semblaven delirants. Abascal era aleshores un polític insignificant, molt de segona fila. No havia sortit elegit en les eleccions al Parlament Basc i li havien hagut de donar un càrrec de funcionari a Madrid, en una agència regional de protecció de dades.
La Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola no era l’única que posava plets en aquells anys. El 2006 el Partido Popular havia presentat un recurs contra el nou estatut d’autonomia de Catalunya i, quatre anys més tard, el Tribunal Constitucional s’encarregava de triturar i esmicolar tota l’efectivitat de l’estatut. Gràcies a la particular decantació ideològica dels jutges, tot el que el Partido Popular perdia en les eleccions ho recuperava en els tribunals. Però després hi havia la tropa menor, més fanatitzada: Manos Limpias, Abogados Cristianos, Hazte Oir, que seguien la mateixa estratègia que la fundació d’Abascal. Potser aquelles querelles semblaven delirants, però tenien un objectiu claríssim: infondre por. No s’adreçaven a un col·lectiu més o menys extens, encara que ho semblés, sinó a persones concretes: «ciutadans amb noms i cognoms, que estan obligats a complir les lleis vigents», com havien dit Abascal i companyia des de l’inici.
Abogados Cristianos ha denunciat actors, artistes i polítics per «delictes contra els sentiments religiosos». Hazte Oir, Manos Limpias i la fundació d’Abascal es querellaren fins i tot contra els sis magistrats del Tribunal Constitucional que van permetre que EH Bildu es presentés a les eleccions el 2011. Naturalment, va ser un gest inútil: havien picat massa alt. A sobre, van haver de pagar les costes del procés judicial, perquè el tribunal els acusà d’una «patent voracitat litigiosa». Generalment, tots aquests grups perden els casos i paguen les costes. Però de vegades troben algun jutge que, tot i la feblesa de les demandes que presenten, els dona la raó.
Vox ha seguit l’estratègia de la Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola. Ha presentat querelles a tort i a dret. Ha presentat querelles contra els presidents de la Generalitat de Catalunya, contra els dirigents de Podemos, contra la presidenta del govern de Navarra, contra els immigrants que saltaven les tanques frontereres de Ceuta i Melilla… Totes eren rebutjades. Però el fet és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal Suprem deixaren que Vox actués com a «acusació popular» en el procés judicial contra l’independentisme. I un jutge de Cornellà de Llobregat també acceptà tramitar la querella que havien posat contra alguns dels comissaris i els intendents que dirigien els mossos d’esquadra. Querelles per sedició, rebel·lió i desobediència, per no haver reprimit amb duresa el referèndum.
Aquest mes d’agost Vox ha abocat tota la seva ràbia contra una regidora de Vilassar de Mar (Maremse), per deixar que uns monitors organitzaren una gimcana on es posaven condons a uns pals, es feien penis i vagines de plastilina i s’ensenyaven dibuixos eròtics d’un esquematisme corprenedor. El pitjor de tot és que en la Sindicatura de Greuges els han seguit el joc i s’han afanyat a mostrar-se diligents. No pels condons, ni per la plastilina, sinó perquè sembla que s’havien difós imatges d’alguns menors sense l’autorització dels pares.
Tant se val el recorregut que tindrà el cas. La regidora de Vilassar de Mar ja ha hagut de dir que renunciarà al càrrec. Durant setmanes, o potser mesos, tindrà la vida pendent de la decisió d’un jutge. La pregunta és: què persegueix Vox en aquest cas? La xiulada a l’himne durant un partit de futbol és una mostra palmària de desafecció a Espanya. És la protesta explícita contra Espanya. Però uns jocs innocus i poca-solta també van contra la unitat d’Espanya? O contra què van? O és que Vox vol emular ara les proeses d’Abogados Cristianos, que van aconseguir que un jutge de Màlaga condemnés a una dona per haver participat en un acte clarament humorístic que les organitzadores havien anomenat «processó de la Santa Xona Rebel»?
