Amb ocasió del centenari de Mestalla em van encomanar un text sobre algun partit que fora especial per a mi. D’entre tots els possibles, vaig triar el València-Salamanca que es va jugar el dia 11 de març de 1984. La raó és que va ser la primera vegada que vaig anar. Em va convidar un company del col·legi i vaig anar amb ell i la seua família. Per algun motiu, el germà del meu amic no podia anar i em van deixar el passe. Jo tenia 12 anys i encara que mentiria si diguera que recorde el gol (de Garcia Pitarch, segons assenyalen les cròniques) tinc alguns records molt nítids d’aquell dia. La perspectiva exacta de l’estadi des de les localitats del Gol Nord que ocupàvem, per exemple. I la sensació d’estar complint un somni, d’estar en un espai mític, d’aquells en els quals ocorrien les coses vertaderament importants, on podies veure en carn mortal aquells que et semblaven semideus en les cròniques i els partits per televisió, els ídols absoluts, els que lluitaven en el teu nom i en el de tots i totes per l’escut que estimaves.
Després tornaria a anar moltes vegades a Mestalla, fins a convertir-se durant anys en un ritual repetit. Un raconet de la seua grada, un puntet en la multitud, va esdevindre una de les formes de ma casa. L’any passat vaig reprendre regularment eixe costum amb el meu fill Martí. I al llarg dels anys he vist partits memorables, jugadors inoblidables, i moltes vegades m’he sentit part del poble de Mestalla, subjecte col·lectiu imprevisible, però d’alguna manera sostenint l’orgull d’ésser valencians enfront de menyspreus i injustícies. A més, per si faltara poc, el fet de treballar a la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació fa que pràcticament cada dia el veja en algun moment. Mestalla, escenari grandiós on un xiquet va entrar amb emoció per primera vegada l’11 de març de 1984, és una part important de la geografia de la meua vida. I no només de la meua. De molts valencians i valencianes de tot arreu del País, de nord a sud, des del 1923.
No vull imaginar el dia que l’enderroquen. No vull i no puc. Eixe dia -si finalment arriba- morirà una part de la ciutat de València que estimem i que ens ha vist créixer. Eixe dia la ciutat de València deixarà de ser la que és, com si enderrocaren el Mercat Central o les Torres de Serrans.
I el més trist de tot, el que genera una immensa impotència que es fa gairebé insuportable és pensar que la destrucció del nostre estadi es podia haver evitat, no era inexorable, especialment una vegada demostrat que la sentència que obligava a enderrocar una part de les grades no és ja operativa.
És de veres que estant Peter Lim pel mig no és segur que finalment es vaja a construir el nou estadi, ni tan sols eixa versió mediocre, sense cap personalitat, que sembla ser el projecte definitiu. La progressiva degradació dels projectes presentats traça també una xicoteta història de l’esclafit dels deliris de grandesa dels quals va nàixer el Nou Mestalla. Podria ser que una vegada aconseguit el desblocatge de la situació administrativa, Peter Lim torne a fer una de les seues accions favorites, és a dir, res. Però és de veres també que esta vegada hi ha alguna cosa diferent: les pressions del fons d’inversió Atitlan de l’inefable Roberto Centeno, que ha vist una oportunitat de negoci i ja li té igual tot. Una persona que pensa que prop de la mar no hi hauria d’haver ni col·legis, ni hospitals, ni vivendes protegides, sinó només hotels de cinc estreles, clarament pensa també que a l’avinguda d’Aragó no ha d’haver-hi cap estadi centenari si hi ha una oportunitat de negoci i d’especulació. També fa pensar que esta vegada és diferent l’inqualificable comportament del govern municipal, les ocultacions, les mitges paraules, els volantins retòrics i, per si no n’hi haguera prou, les amenaces i l’assetjament a Paco Lloret per exercir el periodisme independent i creure en el que diu. I encara ho fa pensar més el comportament del PSOE i de Compromís, plegant-se a l’hora de la veritat als interessos de l’oligarquia local ben empeltada d’oligarquia internacional i, per cert, de pas, posant-li-ho de categoria a VOX perquè semble l’únic partit que no es plega als interessos espuris dels d’allà i dels d’ací.
Per a més ironia, l’Ajuntament ha llançat una llista d’edificis del segle XX que mereixen protecció. En realitat hui sabem que qualsevol d’eixos edificis podria ser víctima de la piqueta si hi haguera suficients possibilitats de negoci per als amiguets. No seria la primera vegada. El barri de l’Eixample (i no només) està ple d’horrors que trenquen l’harmonia arquitectònica i parlen que algú va fer molts de diners no fa tantes dècades. El menyspreu dels oligarques locals cap al patrimoni de la ciutat no és en realitat cap novetat.
De tota manera, cal dir que en esta ocasió han actuat amb molt poca traça: pels jocs de mans massa evidents, però també per utilitzar com a reclam el Mundial 2030, que és un tema que crec que no interessa a ningú. Als valencianistes, precisament, perquè és el nou pretext per enderrocar Mestalla; a la gent normal de la ciutat perquè en un context de creixent turistificació ningú vol un altre esdeveniment. La prioritat absoluta és poder pagar el lloguer o tractar -objectiu quasi impossible hui a la ciutat- de comprar un pis.
Per això, jo no sé si María José Catalá ha avaluat bé el preu que suposa enderrocar Mestalla. Ha somniat tant amb la seua foto inaugurant el nou estadi -per mediocre que siga- que ha oblidat la foto tan potent que serà l’enderrocament de Mestalla durant el seu govern. Espere, de tot cor, que, si això arriba a passar, li coste el càrrec, encara que la condició d’alegres tocadors de palmes de l’oposició en este tema (prolongació lògica per cert de la seua gestió) no fa ser gens optimista.
En fi. Veurem. Perquè, a més, suposant que l’obra s’escometa, no sé jo si el València actual està en condicions de resistir financerament l’impacte. Ja era un deliri el Nou Mestalla quan es va dissenyar abans de la bambolla immobiliària, en la València corrupta de peperos i promotors immobiliaris. Ara, amb l’equip sense possibilitats de jugar competicions continentals, amb la situació econòmica desastrosa, amb la possibilitat real de descendir a segona divisió qualsevol any, costa pensar que la travessia a l’avinguda de les Corts Valencianes puga acabar bé. I compte, perquè potser Maria José Català, suposada valencianista, no només tinga la foto de la destrucció de Mestalla durant el seu mandat sinó que pot ser que açò acabe de rematar també l’equip. Maria José Catalá pot passar a la història com qui era alcaldessa quan el València va desaparéixer. Si la qüestió és ésser recordada, va per molt bon camí: la protectora dels cotxes, la bandejadora de la nostra llengua, la destructora de patrimoni, la liquidadora final del nostre equip, d’això que encara roman i, malgrat tot, en el dia de hui, ens continua fent grans.
