Diuen les cròniques que n’érem més de 2.000 persones diumenge 23 de novembre manifestant-nos en defensa del valencià -la llengua pròpia de la ciutat, per molt que maniobren PP i Vox- pel centre d’Alacant. Les escales de l’institut degà de la ciutat a l’avinguda del general Marvà, magnífiques, venen a ser a Alacant com la plaça de Sant Agustí a València: punt d’inici de les grans manifestacions que, darrerament, tantes en fem. Vivim temps difícils i la veu del poble s’ha de fer sentir a sovint. És cert que d’aquestes escales han partit manifestacions més nombroses i transversals, sense anar més lluny aquella que es va fer després de la Dana. Però també és cert que reunir un diumenge tanta gent no es pot passar per alt. “La llengua no es toca”, era la consigna.
La defensa del valencià -en la ciutat on es va aprovar la LUEV-, la defensa de la seua unitat amb la resta de parles catalanes –normalment qüestionada per trossejar-la i esmicolar-la fins a l’extinció-, i l’urgent necessitat de protecció a través dels sistemes públics d’educació i comunicació, així com del seu ús social -començant per polítics, empresaris, església, membres remarcats de la societat- hauria de ser cosa de tots i totes. Però no ho és. Sembla que és una càrrega que cau exclusivament en l’esquena de l’esquerra, particularment de l’esquerra que se sent valenciana abans que castellana. O dit d’una altra manera, que posa per davant els interessos no només lingüístics del poble valencià, enfront, per exemple, del madrileny. Quanta faena per fer! Quants horitzons per obrir encara!
De la dreta uniformadora poc s’espera, com a molt un ús folklòric en moments puntuals i a llocs confortables, allí on els seus potencials votants són valencianoparlants. Mai no hem escoltat un discurs de Mazón o Zaplana en valencià, que com a molt arriben a dir alguna frase esparsa, però sí que el podríem esperar, per exemple, del conseller Rovira que encara que ho negue parla el valencià que son pare i sa mare li ensenyaren a Sant Vicent…, o de l’alcaldessa torrentina de València, posem per cas. Ells diran que “parlar valencià és un defecte” (ho rebaixen més enllà de ser un “dret”). Ja sabem però que les fòbies adquirides per interès polític i personal són dures i insensibles, com la submissió.
Però també hi ha una part de l’esquerra que sembla no sentir-se del tot interpel·lada en la defensa d’una llengua minoritzada i assetjada, la qual fa un ús públic de la nostra llengua semblant al de la dreta. I això ja és preocupant. Com ho és que després d’assistir encantats a la primera sessió del Congrés dels Diputats en què es va parlar en euskera, català i gallec, no hem tornat a sentir a penes les esmentades llengües. Diputats i diputades perifèrics saben que les seues intervencions a Madrid eixiran en les xarxes socials i, ai!, si parlen en castellà serà millor!
És el mateix patró de Ximo Puig parlant en castellà a una cantant d’Elx, Blanca Paloma, o d’un periodista d’À Punt a una bellesa d’Alacant. I les dos els van contestar en perfecte valencià. Per a plorar!… És que, quan valencians ens parlem en castellà, baixem un altre esgraó democràtic camí de la nostra irrellevància lingüística, no?… I si Rufián parlara sempre en català? Encara que diguera les mateixes coses que tant agraden, serien rebudes amb la mateixa simpatia. Amaguen les llengües minoritzades buscant atenció i anuència. Els votants siguem d’on siguem, som carn d’estratègia calculada. Usar públicament una llengua i no una altra en mítings, en programes de televisió i ràdio, en taules redones i tertúlies, en compareixences, en plens autonòmics o municipals, en assemblees, en piulades o posts… no és una tria casual.
Seria hora de canviar de llengua públicament. Seria hora de no fer likes quan els nostres polítics no s’expressen en valencià. Seria hora de fer costat a la gent que a força de resiliència manté la valencianitat del Sud, qui, ajornant la paella del diumenge, camina reivindicativa per l’asfalt d’Alacant, on turistes i locals ens miren des de les voreres i constaten que hi som i resistim.
Més de 2.000 persones, enfront de les xifres aconseguides en el Cap i casal o d’altres ciutats, sembla poc. Però ben mirat és un fum de gent. Més dels que molts voldrien. Durs com els nostres adversaris, o més perquè no ens mou l’interès polític ni la cobdícia personal. Ens mou l’amor que, no ho oblidem, és una força molt més potent que l’odi. Sí, amor contra odi. Junts farem nostra la nit!
